Un parèntesi d’espontaneïtat

Carles Soldevila

La novetat d’ara és el Metro (el metro trenta, com li diuen a Sant Gervasi). Hom hi va tant per necessitat de guanyar temps com per gust de veure els barcelonins en una actitud encara no standarditzada. Segurament no cal soterrar-se per descobrir la ingenuïtat humana; però és evident que a hores d’ara on fa de més bon assaborir és en el túnel del Metro.

Filologia

Carles Soldevila

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Reflexions sobre el sentimentalisme

Carles Soldevila

El romanticisme, els efectes del qual arriben perfectament fins als nostres dies, ha creat una veritable galeria de brètols pintorescos, de disbauxats enginyosos, de bútxares pertorbadors… però “simpàtics!” Els literats d’aquest tarannà s’han complagut especialment a fer conviure el sentiment, el cor, amb una colla de vicis i d’iniquitats.

Adéu al carril de Sarrià

Carles Soldevila

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Maneres d’envanir-se

Carles Soldevila

Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.

Cursa vers l’absurd

Carles Soldevila

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries.

Els braços absents

Carles Soldevila

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l'estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L'estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d'un segle.

Races de primera i races de segona

Carles Soldevila

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració. Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta.

Fum al subterrani

Carles Soldevila

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.” Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle.

Un símptoma curiós

Carles Soldevila

El cinema va començar per vendre’s a preus irrisoris. Tots el recordem a quinze i a vint-i-cinc cèntims. Després, lentament, cautelosament, ha començat a pujar. A París ―i aquí comença la confidència del meu amic― el cinema és car, francament car, mentre que el circ eqüestre, l’espectacle car per excel·lència, manté una tarifa modesta, d’avant-guerra.

Per què no tenim novel·la?

Carles Soldevila

I bé: la nostra novel·lística, com la nostra dramàtica, deixen extenses zones de vida catalana completament intactes. Quina pena fa de contemplar-les! Alguns esperits més vehements que ben inspirats, s’esgargamellen aquests dies parlant contra la literatura burgesa. Convindria demanar-los: “On és aquesta literatura?”

La flonjor barcelonina

Carles Soldevila

Els barcelonins que porten una vida activa i que a l’ensems són afectats al teatre o a la música, han de dormir poc per força. En virtut d’una mena de relaxament estúpid, l’horari barceloní s’ha anat retardant cada any una mica fins a arribar a l’actual estat de desballestament. Trenta anys enrere, l’hora de començar els espectacles era dos quarts de vuit del vespre; hom en podia sortir abans de mitjanit, àdhuc comptant amb l’abús dels entreactes llargs. Vint anys enrere, l’hora de començar els espectacles era les nou. D’una manera gradual, els empresaris i el públic han