Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709537249.7107169628143310546875', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Carles Soldevila - Filologia | Papers Vells

Filologia

Filologia

Carles Soldevila

Publicat a La Publicitat l’11 de gener de 1924.

Ahir vaig escriure “gràcies”, mot propi, i una oficiositat del caixista, la intenció purificadora del qual agraeixo, va convertir les meves “gràcies” en “mercès”, mot impropi.

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Per contra, els que fa temps que escrivim, podem amb relativa facilitat adonar-nos del moviment, perquè podem treure el cap per la finestra i donar un cop d’ull als paisatges que hem deixat enrere. No ens cal sinó agafar un escrit de l’any 1915 o del 1917, per topar amb un seguit d’incorreccions que ens esgarrifen.

Àdhuc en una cosa tan directament lligada amb el carrer com el teatre, el progrés és evident. Avui un hom gosa fer-hi relliscar purismes com “acomiadar” en lloc de “despedir”, sense que en pateixi la vivacitat del diàleg. I és que el progrés del llenguatge literari, malgrat els escarafalls d’alguns, senyors malhumorats, no és un fenomen isolat. El carrer i el llibre ―tot i que se’n llegeixen tan pocs, de llibres!― no són absolutament incomunicats.

N’és una prova eloqüent la multitud d’arcaismes ressuscitats que pul·lulen pel llenguatge vulgar. N’hi ha que són bons i segurament tindran llarga vida; n’hi ha que són dolents i segurament tindran vida efímera.

No trobeu per tot un home polit que us diu “mercès” en lloc de dir-vos “gràcies”, creient que fa un acte de purisme refinat? Doncs aquí teniu un exemple de la receptibilitat del públic. El públic diu “mercès” perquè efectivament una generació literària va creure ―va creure a tort― que “mercès” era el mot catalanesc i “gràcies” un mer castellanisme.

Això vol dir que hem d’escriure amb doble compte, no sols per evitar la paraula tarada, sinó per no introduir bòfies innecessàries.