Josep Pla

Només hi ha dos països al món que han fet la seva revolució nacional: Anglaterra i França. Tots els altres, vull dir totes les altres democràcies nacionals, viuen del reflex purament verbal que han irradiat, la revolució francesa i la revolució anglesa. Per això són tan febles i estan a la mercè del primer que passa.

Miquel Utrillo

El talent del jove pintor andalús, que parla castellà amb accent barceloní (segons digué en l’únic número de la revista madrilenya Mercurio), se revelà entre companys de l’ofici, jurat que mereix més crèdit que’ls que donen medalles als quadros, com si fossin arts de xacolata. Algunes obres mig-exposades als Quatre Gats, foren ràpidament adquirides per els que busquen les fruites primerenques de l’Art.

Carles Cardó

Caldria que els nostres liberals, que no ens guanyaran mai en amor a la llibertat, meditessin aquestes conseqüències de llur exageració i veiessin clar d’una vegada, que no els costaria gens, que l’exageració de la llibertat és la mort de la llibertat.

Rosa Maria Arquimbau

El mateix senyor Capdevila diu que com a bon ciutadà se sent una mica avergonyit dins la seva cabina en plena Rambla. I que per ciutadania les cabines no haurien d’existir. I que un Ajuntament que vota tants milers de pessetes per unes lluminàries de més o menys bon gust, bé podria votar-ne unes quantes per combatre l’analfabetisme.

Joan Alavedra

Asseguts en algun cafè de la Rambla, no ha vingut, alguna vegada, el pobre xinès a oferir-vos un ventall, una pipa o un collaret de senyora? I no us heu demanat mai, mirant-lo, quin atzar podia menar a Barcelona aquell minyó de terres tan llunyanes? El rostre o els ulls de cap d’ells no us ha desvetllat el desig de conèixer coses de la seva vida? Aquests xicotets que, amb la maleta a la mà, passen lentament entre nosaltres amb un posat un xic absent i semblen només conrear, i encara amb una certa negligència, el seu negociet

Àngel Pons i Guitart

El català que no ha visitat Mallorca, veu Mallorca com una prolongació de la terra catalana, un brot més del Pirineu surant damunt d’una mar blava i meravellosa. Fins i tot, en contemplar les seves costes daurades, les seves valls florides i els seus pobles en puixança, sent una mena d’orgull íntim, com aquell que contempla una cosa que li pertany

Robert Gerhard

Joan Manén, el gran violinista català, acaba d’enriquir la seva personalitat amb una faceta inèdita. Per si no fos prou el reclam del seu màgic virtuosisme de violinista, doblat del prestigi de compositor hàbil en tots els gèneres musicals, se’ns ha revelat encara sota un aspecte nou: el de completador d’una obra inacabada de Beethoven. Tasca ingrata i problema espinós el que s’ha plantejat.

Agustí Esclasans

Intel·lectualment, Amadeu Hurtado és allò que el vell Horaci en diria una daurada mediocritat. Políticament, Amadeu Hurtado és l’home que es pensa guiar un sector més o menys vast del nostre poble i que en realitat no sap mai on va. Ja és un símptoma alarmat veure que quan Amadeu Hurtado s’ha decidit a actuar intensament en el catalanisme modern, ho ha fet després d’esperar que els altres fessin triomfar la República.

Josep Maria Boronat i Recasens

No tinc història. Encara que vaig néixer a Olot, sóc de família barcelonina. Sobre la meva infantesa poques coses puc dir; fou com la de tants altres infants. He col·laborat a la pàgina literària de “La Veu de Catalunya”, la qual cosa ha estat motiu que jo ara publiqués un llibre meu; em nomenaren membre de la Societat Catalana de Filosofia, preocupant-me principalment per les qüestions d’estètica, i col·laboro a la col·lecció de “Els Nostres Clàssics”.

Eugeni Xammar

Després de la victòria del catalanisme a les eleccions, reinstal·lat a la Generalitat el Govern legítim de Catalunya, es tornen a agitar les qüestions de persones. Era inevitable que fos així. No cal que ningú se’n planyi. No ens ha de fer por. Tot el contrari. Davant d’aquest problema, precisament, han de donar tota llur mesura, el Govern i el poble. El nostre Govern i el nostre poble. Pesa damunt dels homes del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya una formidable responsabilitat. Tenen a les seves mans un dipòsit de confiança com el poble català no l’havia fet mai.

Joan Draper

El pollastre no ha fet senyal de moure’s —en acabat m’he adonat que duia les potes lligades—, però haig de confessar que m’ha mirat malament. Després, comprenent que els meus intents no eren cobdiciosos sinó purament sensuals, ha anat agafant confiança. Aleshores, per un prodigi inversemblant, «he sentit» la veu solemne i descoratjada del pollastre. I, en veritat us dic, que «hem tingut» aquesta conversa.

Domènec de Bellmunt

Don Miguel ha estat poc a Barcelona. Ell mateix ens ho diu. Fa una colla d’anys que no llegeix llibres catalans i per això no està al corrent de l’actualitat literària a Catalunya. Quan era a Salamanca, però, li agradava molt llegir obres catalanes.

Josep Maria de Sagarra

I per què els nostres literats no escriuen novel·les? Aquí està el problema. És per impotència, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, però principalment per l’última. Escriure una novel·la fa una certa por. Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit.

Carles Riba

Col·lectivament, pot ésser igual; en l’obra lírica hem aplegat, a Catalunya, un tresor d’experiències del llenguatge i de la sensibilitat utilíssim, si no indispensable, per a la creació novel·lística. Però per fer cap, de ple, en aquesta, cal tot un desplaçament de front; si és que no es vol retrocedir cap a la novel·la reflex de més o menys espectaculars superfícies del caràcter o de les passions, de la vida urbana o rural, o cap a la novel·la d’expansió personal més o menys poemàtica, que és d’on ja ens pensàvem tornar.

Domènec de Bellmunt

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona. Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Carregant més articles...
No more posts