En començar l’any nou: el bon vell temps de l’absolutisme

¿Què podem esperar d’aquest 1923 que ara començava?

L’actual situació d’Itàlia té l’avantatge d’ésser una simplificació plena de vida i de color de la situació general. Si Itàlia ha vist primer el ràpid exhauriment i després la sobtada desaparició del seu Estat lliberal, en les altres nacions de l’Europa balcanitzada es produeixen no ja símptomes, sinó fets, de descomposició jurídica, política o moral. Aquí la vida d’un home ha passat a ésser una cosa que no compta. Mai les facultats animals i brutals de les persones havien estat tan desenrotllades. Aquí teniu, per meditar, el feixisme de Baviera i el feixisme d’Hongria, i l’assassinat “nacionalista” de Rathenau, i l’assassinat “nacionalista” del polonès Narutowicz i les salvatges execucions nacionalistes d’Atenes, l’apologia de les quals s’ha pogut llegir en una certa premsa francesa. I aquí teniu a Lleó Daudet, tova caricatura de Sil·la, amb els seus programes per portar d’una manera automàtica la pau al món, i aquí teniu, encara, els deliris del Morning Post, que invoca cada dia l’oli de ricí per a tots els anglesos que no són conservadors ni reaccionaris. Tots aquests han descobert ara a Sorel, i diuen que la violència és l’única manifestació tangible de la realitat. Però el cas és que la pau s’allunya cada dia i la balcanització d’Europa continua, i ara tothom evoca el bon vell temps de l’absolutisme i la Santa Aliança i la “dolça” figura de Metternich.

L’estiu passat vaig tenir ocasió a Barcelona de parlar amb un senyor que forma part d’una família que ha jugat un gran paper en la política electoral catalana d’aquests darrers anys, i tot sopant li exposava el problema moral que hi ha en el fons de tot nacionalisme. El primer moviment del senyor fou dubtar, naturalment de la meva ortodòxia nacionalista catalana. Davant de tanta simplicitat potser no valia la pena de parlar d’altra cosa que del temps, però vaig voler clarificar-lo:

— Si fos francès o anglès o italià, jo no seria nacionalista sinó internacionalista i lliberal. Com que sóc català, haig d’ésser nacionalista, mentre, ben entès, no hàgim resolt el nostre problema ni tinguem la llibertat assegurada. Quan tot això sigui resolt demanaré que m’esborrin del nacionalisme, perquè no crec que el poble català tingui tants defectes per creure’s —com creu un filòsof del carrer de Provença— el poble ungit i el millor poble del món. Creiem que una temporada de contacte amb el feixisme m’ha fet avorrir la cançó patriòtica, i creieu, sobretot, que si l’amor de pàtria necessita tant de rebombori per fer-se conèixer, jo em puc perfectament passar d’aquesta llei d’amors tan sublims.

Vaig notar que totes aquestes paraules i d’altres que vaig dir aquell vespre produïen un efecte contrari i que la blancor del desengany persistia en la cara del bon senyor. I vaig plegar.

He tingut ocasió de parlar d’aquests afers amb intel·lectuals joves de Catalunya i no els he trobat tan tancats com el senyor que forma part d’una família que, etcètera, etc. Entre la generació que avui mana a Catalunya i la nostra hi ha enormes diferències. Nosaltres som amb Catalunya per un pur i desinteressat desig de llibertat, Sobretot els més fins de nosaltres, creuen que el problema nacionalista no és un problema de vanitat. En Prat de la Riba, poc temps abans de morir, digué a Josep Carner:

— He constatat, amb tristesa, que només hi ha un ressort per a moure els homes: la vanitat!

L’amargura d’aquesta constatació es produirà sempre en el nacionalisme català mentre la substància del nostre problema se confongui amb l’interès de posar una mercaderia sota una bandera. Un nacionalisme així ha de marxar només a força de tocar el botet de la vanitat i la pompa humana. En canvi es poden trobar homes desinteressats en l’internacionalisme i en el socialisme. La constatació d’En Prat és d’un abast tan fort, ben meditada, per anul·lar tota una generació i tot un sistema de mètodes. Un hom escriuria amb gust ara: el que cal és acostar-se als descamisats i decapitar tota aquesta generació d’intel·lectuals idiotes que han fet la batalla del “Seny ordenador” i altres masturbacions per l’estil.

Està entès, doncs, el sentit de les nostres paraules.

Hi ha, doncs, a tota Europa, en els fets i en els esperits un element comú perceptible, malgrat els matisos de civilitat i de força de la institució de l’Estat. L’element comú és l’enfosquiment d’aquella consciència lliberal que havia fet la grandesa dels anys d’abans de la guerra. Confrontar la nostra època amb el període de 1815, que és l’època de la Santa Aliança, és una cosa trista. El Tractat de Viena assenyalava la victòria de les nacions coaligades sobre la França revolucionària i napoleònica. El Tractat de Versalles assenyala el triomf de les nacions sobre el conegut militarisme prussià. Genèricament, les dues èpoques són iguals. Específicament, quantes diferències! Els poquíssims articles del document de Viena semblen avui un monument de saviesa i d’equilibri. El voluminós Tractat de Versalles és una enorme troca embullada, el desordre de la qual només s’acabarà el dia que el llibre sigui tirat al foc. El centre de la força revolucionària ha passat, en cent anys, de l’esquerra a la dreta, és dir, la revolució ha deixat de tenir una justificació humana. La reacció d’avui, com la de fa un segle és absolutisme estatal; però mentre l’Estat de l’absolutisme del príncep de Metternich era l’Estat-Ordre del legitimisme monàrquic, el de l’absolutisme dels radicals socialistes d’avui és l’Estat-Força del nacionalisme demagògic. Aquest per definició ha d’ésser encumbrant i bel·licós, i un hom s’ha de subordinar als dogmes, cada dia més fluids i nebulosos de l’anomenada política realista. El nacionalisme absolutista d’avui té lligats els pobles, perquè la corda els inoculi la ràbia dels uns contra els altres. Les idees de nació i d’estat són cada dia més buides (vegi’s la ideologia del feixisme), la qual cosa fa que aquesta buidor obri meravellosament el camí a les classes més fortes, als particularismes presentats amb més audàcia. Amb l’absolutisme nacionalista hi ha aliada tota una fraseologia pseudo-idealista, la qual, negant tot valor concret a l’esperit, exalta l’activitat sense norma i sense fi, consagrant d’aquesta manera tot triomf mentre sigui fulminant i momentani. No és pas aquest sol el cas del feixisme d’Itàlia. És un fenomen general, repetim.

Sobre aquestes idees s’obre l’any 1923. ¿Què podem esperar de l’any que comença? De les idees que encenen la guerra no n’ha sortit mai la pau. Tot fa suposar que per aquestes idees l’any 1923 serà una primavera i un hivern massa cru per la consciència individual. Al meu modest entendre, la consciència individual és una cosa molt important, perquè recordo que la paraula cristiana diu que la pèrdua de l’ànima no pot compensar-se amb el guany de totes les coses d’aquest món.