Carles Soldevila

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

Carles Riba

L’estil de Josep Pla es caracteritza no per una mobilitat sinuosa que ens reservi una sorpresa delectable cada tombant, sinó per un impuls d’avançament, regular, gairebé monòton, en què les frases i els períodes fan cadascun la seva acció i la seva reacció, tenen cadascun el seu punt culminant, des del qual el contingut llisca sense fressa cap a la frase o el període següent.

Carles Riba

Idea cara, i per això la retraiem, al nostre Josep Pla. L’ha expressada, més d’una volta, amb la cruesa enèrgica d’una equació: “La pàtria és el paisatge. L’ascendent rural dels meus avantpassats informa tota la meva vida, els meus actes i els meus pensaments.” “Sóc —conclou més avall— un pagès en tota l’extensió de la paraula.” D’acord. Però ni un pagès és tan simple com això, ni són simples els altres homes i les coses del món.

Carles Riba

Els seus homes hi són embolcats gradualment, insidiosament, fatalment, com si s’espesseís entorn d’ells un aire fet dels inefables residus de tot allò que no s’és resolt. Hi ha una aspiració precisa, però projectada al lluny de la pròpia imaginació, com un miratge que brilla sobre un fons mat i monòton. L’aspiració infinita, repetidament fallida i represa, els isola: part de fora, el món continua amb el seu ordre, les seves jerarquies de valors, les seves convencions i les seves incomprensions.

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

Josep Pla

Només hi ha dos països al món que han fet la seva revolució nacional: Anglaterra i França. Tots els altres, vull dir totes les altres democràcies nacionals, viuen del reflex purament verbal que han irradiat, la revolució francesa i la revolució anglesa. Per això són tan febles i estan a la mercè del primer que passa.

Josep Maria Boronat i Recasens

No tinc història. Encara que vaig néixer a Olot, sóc de família barcelonina. Sobre la meva infantesa poques coses puc dir; fou com la de tants altres infants. He col·laborat a la pàgina literària de “La Veu de Catalunya”, la qual cosa ha estat motiu que jo ara publiqués un llibre meu; em nomenaren membre de la Societat Catalana de Filosofia, preocupant-me principalment per les qüestions d’estètica, i col·laboro a la col·lecció de “Els Nostres Clàssics”.

Josep Maria de Sagarra

I per què els nostres literats no escriuen novel·les? Aquí està el problema. És per impotència, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, però principalment per l’última. Escriure una novel·la fa una certa por. Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit.

Tomàs Garcés

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

Feliu Elias

Joan Sutrà no és un simple restaurador, sinó un artista restaurador. Ell restaurà els retaules gairebé desapareguts, invisibles dintre una crosta de brutícia cinc vegades centenària, que es conserven a l’església de Castelló d’Empúries; i els restaurà ambdós a la perfecció. Ultra els dos retaules de Castelló d’Empúries que, gràcies a la munificència particular del rector del temple emporità, Joan Sutrà restaurà, cal esmentar la restauració del retaule de l’església parroquial del Canapost, restauració que, per ésser apremiant el senyor Sutrà, emprengué per compte propi.

Josep Carner

Un país de boira és una capsa tancada que s’entreobre a cada punt, i mai no es bada del tot. O si voleu té un teló que, més que aixecar-se; de cop i volta deixa filtrar un personatge per a reprendre de seguida una aparent impenetrabilitat. Si una figura us ve de lluny en l’aire clar, us consent un avesament gradual, us estalvia el surt magnífic davant d’un inesperat que adés no hi era, i ara us topa materialment.

Josep Maria de Sagarra

En Jaume Brossa, com a espectacle, com a home moral i com a home lleial, ha estat un dels nostres valors més interessants d’aquella època d’avant-guerra, que ara ens sembla una mena de paradís guillat i contradictori. En Brossa parlava d’alta política, d’alta diplomàcia, d’alta filosofia; tots els temes tenien una gran alçària, com la seva figura. Contava anècdotes cardenalícies, en les quals ell jugava el primer paper. Coneixia a tothom i sabia coses de tothom.

Lluís Nicolau d'Olwer

Avui el pas decisiu ja està donat: del si de les nostres entitats artístiques i culturals més prestigioses va sortir la iniciativa que ha dut a la fundació dels Amics de l’Art Vell. Són legió a Catalunya els qui s’interessen per la història general i per les “coses velles” de cada poble.

Tomàs Garcés

Francesc Pujols, adolescent encara, s’acosta al poble. Intenta de fer una poesia popular, a l’ombra directa del romanceret. Aquest acostament voluntari, aquesta subjecció a la lírica tradicional i anònima, de la qual pren àdhuc les incorreccions i la brossa, ens explica el secret del seu cant.

Carregant més articles...
No more posts