Lletres a un altre aprenent

La originalitat

Se’n té o no se’n té, petit snob; si se’n té, es debades voler amagarla, si no se’n té, es debades cercarla. El germe de la originalitat naix ab l’home; el conreu pot desenrotllarlo y ferlo fructificar, però no sembrarlo. Un adagi ple de sentit comú diu: «El qui ha nascut pera xavo, no arribarà may a cuarto». Si el xavo s’endaura pera presumir, serà xavo lo meteix que permanesque ab son color fosch y ronyós de la humilitat. No la persegueixis may, donchs, la originalitat; no t’afectis a n’aqueixa mania d’ensa o de neulit. Estudia ab compte les teves aptituts, perfecciónales en lo possible, trevalla ab fe y senceresa y lo que hi haja en tu de valorós y distintiu un dia o altre sortirà. No’t preocupis de fer obra diferenta de la dels demés, sinó de ferla senzillament tal com la sentis, sense postiços ni falsejaments de criteri: que una obra que responga bé a la naturalesa del qui l’ha feta, per això sol ja es original y estimable. Deixa que’ls demés, atiats per una quimera xorca, s’emmigranyin cercant motllos nous y, per emmotllarshi a la força esguerrin lo poch o molt que són.

Si jo fos erudit o volgués escorcollar per passarhi a tos ulls, te voldria fer veure còm la originalitat, en tots els ordres, es molt escassa y molt, molt relativa y may filla de la sola voluntat dels homes, sinó d’una multitut de concauses més o menys misterioses, peró impossibles d’escarnir. Se dóna en individuus, en paratges, en époques, en races determinades: y fins agafantho així y tot, lo qu’en certs d’aquests individuus, races, paratges y èpoques per original s’ha tingut, quan ne passa’l temps —aquest gran gavellador!— se pot reparar que malgrat sa novetat aparent, era més vell que l’anar a peu, y que’ls detalls diversificadors que s’hi trobaven havien ressaltat tan sols per rahó de proximitat o altre motiu circumstancial que no les deixava considerar en son conjunt.

Res hi ha en aquest món deslligat de lo que l’enronda y la obra humana menys que tot altra cosa. No hi ha cap granet de sorra enterament exacte a un altre granet, mes tots se semblen y aplegats en munions, perden a la vista ses petites particularitats pera devenir sorrals. Donchs, si granets de sorra som tots en l’immens sorral humà, que al cap d’avall ens hem de sumar a altres granets y ésser considerats en conjunt, no volguèm tenyirnos de colors estranys pera cridar particularment l’atenció: es un afany ridicul que’ns destorba d’altres afanys més útils, puig el color del sorral serà, en definitiva, el de tots els grans, no’l del gra pretenciós que estrafent sa naturalesa s’haja volgut diferenciar.

Si la nostra raça, si la nostra època, duhen en si potencia original, aqueixa s’espandirà una hora o altra, y una hora o altra resplandirà en el temps: mes si no la duhen es en va que l’hi volguèm donar perseguint, individualment o colectivament, estranyeses, quina vanitat y quina inutilitat quedaria manifesta així que haguessen perdut la frescor de l’actualitat.

Creume, amich: deixa córrer, si es que la tens, la mania de no retirarte a ningú, deixa de cercar, si es que ho cerques, lo introbable. Cèrcat a tu meteix, que aquest es el millor camí pera trobar lo que busques sense buscarho, y després, fes obra de fe y de sinceritat; que això si qu’es original en aquest tems y d’una originalitat qu’en tots els tems may resulta fallida.

Y ara, si’m preguntes per què t’he dit això, te contestaré que sols per dirtho: pera desfogarme una mica del neguit que’m dóna veure als homes llençantse absurdament y en correguda inútil cap a la persecució d’una originalitat que no saben lo qu’es, còm es, ni hónt es… y deixant per ella’l conreu de la originalitat veritable.

Et voilà tout!