Més, veusaquí que’l dia 25 d’octubre últim, els treballadors que socavaven la terra d’unes cisternes situades en el mateix recinte se troben tot de sobte ab una major resistència en llur treball d’excavació. Era que’ls picots topaven ab el bust de marbre d’Itàlia d’una figura esdevinguda famosa entre nosaltres. Ja tenien per segon cop lo que negaven que’s trobés a Empúries els constants objectadors, els sempiterns criticaires.
Si mai per a un poeta la mort fou no un rompiment, sinó una més pura continuació del cant, un amorós despullament del cant, ja inútils, er a la nova joia, les mortals vestidures dels mots, aquest poeta ha estat En Joaquim Folguera.
Sí, senyors, avui dia una de les figures untada de cap a peus del perfum irresistible del triomf i de la glòria, és un xicot fill de Gràcia que es diu Josep Gironès, i que s’ha guanyat l’entusiasme públic enfilant-se al ring i etzibant cops de puny ―quins cops de puny!― amb la mà enguantada.
No creiem que hi hagi al món una cosa tan absurda, i com que s’hi fa bona música, hi assisteixen estrangers, i això ens compromet molt. És intolerable la decoració del sostre, aquelles columnes de rajoleta que hi ha a les llotges; són intolerables les penjarelles plenes de caramel·los de les baranes, i és abominable tot l’escenari.
Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.
Barcelona sent aquests dies l’orgull de tenir per hoste l’home a l’entorn del qual gira la música del món. Aquest home que és un veritable geni de la tècnica musical, aquest home que sap tots els secrets de la música, a Barcelona hi ha trobat una cosa nova, una cosa insospitable: la sardana. L’Ateneu ha volgut que Ígor Stravinski conegués la nostra dansa, i amb aquest motiu el dia de Sant Josep, al matí, al pati del nostre primer centre cultural, la Cobla tocà davant del gran músic belles sardanes, i el colós de la música russa quedà encisat de la nostra música, dels nostres instruments.
Jo he vist ballar la sardana a les grans viles i als poblets mariners de l’Empordà. I cada vegada que ho he vist m’ha saltat el cor de sentiment; però jo no sé què hi havia en aquella plaça, ni quin era el moment especial del meu esperit, que les sardanes d’aquella tarda em semblaren les sardanes més emocionants de la meva vida. Entre els dansaires hi havia un bé de Déu de barretines vermelles, i una colla de vellets que ja enfilaven la seixantena, que tot sentint la música s’anaven animant i saltaven més lleugers que una llebre.
Catalunya, com a poble marítim que és, no ha pogut, en el curs de la seva història, sostraure’s a les tendències d’expansió marítima pròpies d’aquests pobles. En virtut d’aquestes tendències, que arriben a tenir la força d’una llei històrica, era natural que Catalunya girés la seva activitat cap a l’expansió mediterrània i es desentengués de tota expansió interior.
Les Talmadge, en Keaton i l’Alonso, han passat pel nostre país d’una manera excepcional, que no ha permès oblidar la prodigiositat del cinema: tancats tots sols dintre d’un Rolls blau, de 90HP, rabents, inquiets i improvisats, sense cap programa, cap ruta ni cap hora fixa.
Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Jo no sé fingir, i quan X passava pel meu costat devia mirar-lo inexpressivament, amb cara de tres déus, mentre alzinava un poc la barba i tornava a situar-la darrere la vertical del nas. Ja havia complert i ara pau i després glòria.