És ben trist el que passa al comú dels homes respecte de la veritat. No ens referim a la veritat filosòfica, sinó a una de més abastable: a la veritat dels fets que s’esdevenen al nostre voltant. Generalment, no la coneixem sinó deformada pel nostre desig, sempre amatent a satisfer la nostra opinió o el nostre interès.
Figureuvos que, tot de sobte, veiesseu aixecarse al vostre davant la Barcelona futura, la ciutat, la gran ciutat que tots somniem, tal y com serà dintre cinquanta, dintre cent anys, ab totes les seves grans-vies, ab tots els seus edificis monumentals, ab tot el desenrotllament que l’haurà extesa de la montanya a mar, per tota la planura que limiten el Besòs y el Llobregat.
Jo experimento un cert temor en singularitzar-me davant la serietat suïssa, i dissimulo que sien companyes meves; però, en baixar del tramvia, em sento enllaçada per un braç decidit i meseu. «Gut noit». I ens dirigim, en grup, a «Victoria Hall». Barrejades amb la gentada que entra, es troben gairebé totes les deixebles de l’Institut. Se senten alegres salutacions en totes les llengües. Entre els corrents i hieràtics habitants de Ginebra, les nostres veus despreocupades d’estudiantes vibren com un trinar d’ocellada, una mica insolent.
Hi ha trenta mil obrers sense feina, absolutament sense feina. Hi ha altres cinquanta mil a mitja vaga, treballant mitja setmana. I la vaga forçosa creix, i ja han començat a sortir pels carrers les dones pidolaires. Els fabricants han demanat auxili a l’Estat, a aqueix mateix Estat al qual negaren dret d’intervenció en els seus guanys extraordinaris de la guerra.
I, en les paraules de Joan Arbó, reflex de les seves novel·les, hi ha aquell odi contra tot i tothom, contra d’ell mateix, contra el món tan petit, tan mesquí, tan ple d’odis i misèries: és una rebel·lió constant contra el que li sembla que l’endogalla, gasiu de llibertat i de vida, aquest xicot fet de passions.
De fa molts anys a Barcelona, les penyes, les tertúlies, les taules de cafè i les llotgetes dels teatres són i han estat petits remolins de crítica ciutadana, projectadors d’idees, iniciadors de moviments i rectors de corporacions públiques. Aqueixes minúscules i canviants colles no admeten compromís de partit. Talment, que veureu reunides en elles homes de les filiacions més contradictòries, els quals, en sortir d’allí es reincorporaran en la seva escola, en la seva religió, en les seves empreses socials, en els seus partits, en el seu grup financier. Allí són de la colla, que té un tarannà propi, un esperit, una mena de tast, una jeia i, per damunt de tot, una tradició.
Ja és sabut que aquests poemes, considerats per la crítica com el pinacle de la poesia rilkiana, foren concebuts al castell de Duino molts anys abans de llur cristal·lització definitiva. Rilke els escriví en el petit “château” de Muzot, voltat d’aspres muntanyes solitàries, on el poeta menà des de 1921 fins a la seva mort, una vida “d’intimitat excessiva amb el silenci ―ha escrit Valéry― com si visqués en el temps pur”.
Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.
Josep Pla, en la primera de les converses que amb ell hem tingut i anem tenint, sobre el contingut del llibre, aprofitant el seu sojorn a Palafrugell. La primera cosa que ens ha manifestat ha estat el seu desig que la polèmica que pot aixecar el seu llibre, fos d’un sentit prou ampli i general, perquè en sortís un alliçonament.
En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.