Divendres passat a l’Ateneu Barcelonès la Conferència de Mestre Serra Húnter: Ell mateix romania sorprès i confós una mica, de trobar-se al davant aquella diversa i fervorosa gentada. Nosaltres, però, ja ens l’esperàvem, i tot i la gran joia, no sentíem cap sorpresa.
La capelleta és una cosa indesitjable. L’encens que a dintre seu es respira enrareix l’aire i us ofega l’esperit. No és aquella mena de sentor venerable, de pàtina autèntica que us entre al moll dels ossos en traspuar la llinda d’una Catedral mil·lenària. No és tampoc la sanitosa flaire bosquerola de les nostres ermites emblancades, encastellades pels turons, ni aquella forta odor de pagesia que s’arrecera entre els plecs de les velles banderes de les confraries, en les nostres parròquies rurals. En la capelleta no es veu enlloc l’or de llei, sols lluu, insolent, la purpurina, i es respira una olor aspra de vernís fresc i enganxós encara. Per dir-ho en un mot, es veu massa el llautó.
He vist aquests dies anunciada a La Veu la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme, i les primícies de la qual sortiran periòdicament damunt les planes de La Veu de Catalunya.
Hi ha un cert progrés anant endavant de la Història com hi ha un cert progrés anant endarrere de la Història. Però, totes dues línies de progrés són secundàries davant de la unitat fonamental de la natura humana.
Nosaltres no tenim cap escriptor com Blaise Cendrars. (Sembla que és convenient, sempre que es parla d’un autor estranger, d’establir un paral·lel amb algun escriptor de casa nostra). No podem tenir-lo. Potser val més que no el tinguem. Es necessita una cultura molt madura, amb el punt dolç d’un començament de putrefacció, per a produir-lo.
Les teoritzacions de Descartes i Leibniz sobre l’essència del món i de Déu varen portar-nos al descobriment de la geometria analítica i del càlcul infinitesimal, que evidentment no serveixen per a res. Però, sense elles, no hauria estat possible l’electricitat, ni el vapor, ni l’aviació… ni la calefacció central, és a dir, tots els progressos tècnics i pràctics de la mecànica actual.
La pintura catalana no ha estat mai, però mai, un reflex de la pintura francesa, per més que admirem les seves bones èpoques. Nosaltres estem molt més a prop dels bizantins. Per això ens extasiem davant del Greco i aquest precisament no ha estat mai, ni podrà ésser comprès pels francesos.
Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.
Certament: tinguérem una anomenada de gents terribles. Les lluites d’Itàlia i Grècia, principalment, ens la proporcionaren. A Grècia, sobretot, vàrem deixar un record esfereïdor. El nom de català hi és encara un insult. Els almogàvers foren els més eficaços conqueridors d’una semblant anomenada. Eren homes que no vivien sinó de la guerra i per a la guerra.
Comencem per editar i traduir els grans autors; aquí ja se’ns presentarà ocasió d’exercir les qualitats pròpies del geni català, el seny, la claredat, la contundència i la ironia. Qui sap si el nostre sentit de la realitat i la vida ―hereus directes com som de Grècia i de Roma, nostres colonitzadores― contribuirà a donar una interpretació més íntima dels clàssics, més verídica, potser insospitada. Anant al fons de l’obra, desbrossant l’espessa erudició que la volta, sense carregar-nos de ciència feixuga, segurs de la nostra lucidesa racial, podrem copsar tal volta la més profunda i autèntica humanitat de cada autor.