Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme.
Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.
Virgili, empès pel seu sentiment religiós, lligat amb la fe en la pàtria, sent que un nou segle s’atansa, que han de venir nous temps de pau i d’amor; per això les seves darreres paraules són una al·lusió simbòlica a la pietat filial, a l’amor.
Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.
Davant de la flamarada de l’art hel·lènic, que cada petjada que va deixar és un model guardat per Homer i Fídies, que són els dos acadèmics més grans que’s coneixen, totes les perspectives anunciades a só de tabals o a la quieta, per les diferentes escoles modernes que’s caracteritzen per apartar-se qui més qui menys de l’hel·lenisme, i de l’academisme que l’acompanya, són esllanguides i esblaimades.
Amb la dèria de Shakespeare al cap, amb un llibre d’Homer sota el braç, Goethe perseguia la idea d’escriure un llibre, i potser la seva sofrença més gran era que la seva fugida dels llocs de Carlota resultava poc literària. Desplauria a totes les dames; n’estava segur.
Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profundes, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus si no és per a avençar i trepitjar quelcom.
Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia.
En Rius i Taulet plantà un arbre; qui collí naturalment els fruits fou la primera generació autènticament catalana. L’any que foren instal·lats, pels volts de can Marianao ―Gran Via i Passeig de Gràcia― els panorames celebrats de Plewna i Waterloo, aquesta generació es composava dels xavals. La impressió que l’Exposició causà fou, però, tan forta, sobretot com a indici d’un futur immancable, que la imaginació d’aquells xicots ―un Prat, un Cambó― en quedà, com aquell que diu, enlluernada. I es pot dir que tota l’enorme vitalitat desplegada entre aquestes dues Exposicions prové d’aquella data.
Més ara, de poc, un autor massa segur dels seus efectes, en una novel·la marinera, All i salobre, ha estès a la costa la calúmnia, ha posat en boca dels mariners un llenguatge que mai no han usat, falsament pintoresc, que vol ésser fantàstic i no l’és, insípid, sense cap gràcia…