En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.
Ningú no podrà esperar de mi que jo faci mostra de la imparcialitat d’un crític ―si és lícit exigir d’un crític aquesta virtut―. La música contemporània que jo vull defensar i a la qual voldria guanyar amics a Catalunya, no és aquella música l’interès de la qual queda exhaurit amb el fet de la seva “actualitat”.
Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre.
Podem aprendre molt de la cultura grega antiga, però voler-s’hi cenyir fóra no entendre’n el sentit. La cultura grega era una petita realització d’art, de veritat i de poesia, i era una gran aspiració que es veié acomplida en la Roma catòlica.
L’art català ha esdevingut intangible. L’interès, els diners, els afers camuflats de xovinisme, l’han fet esdevenir intangible. No es malparla de l’art català impunement. Ningú no ho diu. Per haver-ho gosat a dir, per haver gosat a dir quatre veritats a l’art català, m’expulsaren de La Veu.
Situant-nos davant l’estat actual de les literatures europees en llur expressió extrema constatem, en efecte, un afany, una voluntat de renaixença, una ardida activitat d’exploració vers les més oposades direccions: avantguardistes i classicitzants es debaten entre boires per heure la renovació que ha de dur-los a un rejoveniment original.
La nostra època és purament de laboratori i serà sacrificada. El futur geni se servirà de tot el nostre. Jo he nascut per ésser un músic exteriorista i sensitiu, com fill d’una època donada a crear nous materials. Els meus intents de formar una escola de «primitivisme» no suposava sinó arribar a una concepció modèlica tal com la cercaren els artistes plàstics en les figuretes de l’art negre. Era la simplicitat de tot el que havíem copsat.
La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.
I és que tot ho és d’inexplicable, de sublim i d’immens en aquest llibre. Llum i tenebres, caos i ordenació. Tot pren unes proporcions gegantines, astronòmiques. Ens sentim portats al davant d’una necessitat còsmica ineludible. En aquest llibre hi ha alguna cosa que potser caldran segles per desentranyar.
Per bé que a l’Àsia es troben les doctrines que més abonen la passivitat i la desgana, cal no oblidar que també s’hi troba la religió més activa que existeix: la dualista persa de Zoroastre, que mana lluitar contra el principi del mal, no per mitjà de meditació solitària i de misticisme, sinó per mitjà d’una actuació enèrgica.