Els agermana un cert gust per la contenció i la puresa musical; una absència de pretensió al transcendentalisme, que no arriba, però, a l’abjuració de la profunditat i la dignitat del to. Els diferencien mil detalls de la personalitat, de la tècnica i de l’escola.
Perque l’Oller es un veritable sembrador de simpatíes. Això, que’l día en que’l vaig conèixer me va semblar endevinar, ho he comprovat després, d’ensà que he tingut ocasió de tractarlo llargament… fins íntimament, ab la intimitat respectuosa que lliga a un jove al mestre venerat, desconeixedor del encarcarament y la posa.
“Aloma” és un testimoni directe del sentir, amb un fons dens i complexe, de les noies que viuen entre nosaltres. Una ànima de dona enamorada de la casa tradicional i dels records de família, que són a l’ensems una nosa i un empar, sensible a la petita i trista tragèdia del nen malalt, sotmesa a les urpades de la passió cega, i que recorda, per l’accent, la d’una Katherine Mansfield, que en lloc de créixer a la cala neo-zelandesa de Karori, ha viscut en els barceloníssims carrers de Sant Gervasi.
A mi, mai no m’ha interessat la política; i em sembla que mai no hauria d’interessar les dones; l’única política que reconec per a elles, és que, essent ben catalanes, donin uns fills ben catalans. I quant a les ministresses i regidores, crec que no els han de donar aquesta feina, perquè són feines que les han de carregar els homes, per haver nascut homes.
La província de Barcelona, resguardada per la capa fonètica del lleidatà, del gironí i del tortosí, pot viure mantenint la fonètica en estat de puresa constant, segura pel cantó de terra, com el mar la protegeix contra els aires fonètics que podrien venir d’Itàlia.
Dones de Catalunya! Si no comencem per exigir allò que podem exigir, és fàcil que els homes el dia de demà, pensin que quan havem deixat passar tant de temps sense fer valer els nostres drets, és perquè no hi teníem gaire interès.
El Glosari quotidià que’s fa ressò de les «palpitacions del temps» dins els aconteixements del jorn. La seva posició promovia revolta de passions. Com sa doctrina moral entra dins les més pures tradicions antigues i’s limita a allò de perennal que hi ha en elles, els atacs foren només personals i, però, més furients.
Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil.
L’Associació de coros d’en Clavé volia anar a Madrit. Els representants del poble obrer catalá ―com ells s’anomenan―, d’aquest poble catalá demócrata per escéncia y exceléncia, volian festejar al nou amo que la sort els hi dona. Tant era el seu desitj de poguerse ajupir panxa á terra devant el nou rey coronat, que no varen resignarse á esperar que d’allí dalt els demanessin.
Cal remarcar que, en la seva al·locució, el Papa es plany especialment del monopoli de l’educació de la joventut, monopoli organitzat pel feixisme. Les causes de conflicte entre l’Estat i l’Església són agreujades i multiplicades per la política d’accentuat estatisme que el Govern italià segueix. I és evident que Pius XI ha cregut arribada l’hora d’oposar l’aturador de la seva protesta a la invasió creixent del camp eclesiàstic i espiritual per part del feixisme tentacular.
