Josep Maria de Sagarra

Fa pensar, Coromines, en aquells humanistes herètics dels temps de les guerres de religió, que es menjaven una gran sopa d’ametlles, que tenien un hort i un gos com un lleó, i es passaven hores i hores preocupant-se de tots els problemes humans i divins, cercant tres peus al gat i escrivint llibres imponents carregats de suc i d’experiència.

Francesc Pujols

Les ciutats tanquen i lliguen els jardins i se’ls posen als peus estesos com una catifa, Barcelona l’obre de bat a bat i el deslliga i en comptes de posar-se’l als peus el jardí li posa el peu al coll, i Montjuïc en comptes de ser el jardí de la ciutat, fa ser a Barcelona la ciutat del jardí.

Josep Maria Planes

La nostra casa té, entre altres avantatges, el que no està feta per a treballar-hi. Tret d’alguns casos desesperats, no veureu mai ningú que escrigui. Tenim unes quantes quartilles i un parell o tres de tinters perquè no sigui dit. Això lleva a la Redacció aquell aire de mal humor que tenen els establiments on es treballa realment.

Joaquim Xirau

Ara es comprendrà perfectament perquè Catalunya no ha rebut cap influència de Kant com no ha rebut gairebé cap altra influència filosòfica, perquè ha prevalescut aquí la vaga divagació fantàstica i anecdòtica sobre el rigor d’una veritable filosofia, perquè els homes que per acàs parlen ací de coses més o menys filosòfiques donen sempre una lamentable impressió d’aficionats o de simples causeurs.

Just Cabot

Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.

Ferran Soldevila

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. L’amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l’obra baudelairiana no és pas certament en aquest aspecte, ni en forma de cap manera l’essència.

Modest Urgell

Vetaqui que una vegada, de las moltas que per aqueixos mons de Deu he sortit en busca de impresions, trobantme camí del Hospitalet, ab la capsa á la má, l’album á la butxaca y’l cap ple de sebas, me va sorprendre un efecte de cel morat, mes no modernista, ab nuvolets grochs, tampoch modernistas, peró molt bellugadissos, que treyan el cap per darrera d’uns pallers, dibuixavan una silueta tan original com senzilla y atrevida.

Josep Maria de Sagarra

Sense ell és ben segur que Verlaine no hauria pogut acabar de convertir-se al catolicisme, ni escriure aquells sonets que fan plorar, en els quals entre alexandrí i alexandrí es descobreix una camisa de seda volant sobre unes cuixes. L’absenta feia combinacions de gran melodrama. Aquests bevedors tendres jugaven amb els ganivets i les pistoles com si fossin trenes de senyoreta de pensionat. Hi havia cada crim que tallava l’aire.

Josep Maria Planes

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions.

Mercè Rodoreda

S’obre la porta i veig baixar per l’escala la senyoreta Maria Macià. El seu aspecte és molt agradable, té una figura bonica, i el millor elogi que es pot fer d’ella és la seva naturalitat. I si tripliqueu el mot obtindreu el to just, el que més li escau, amagant un fort temperament i una gran dosi d’energia.