La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició sense experiència, sense elements per treballar. Així i tot aquesta generació no fa més que arribar i moldre.
¿Còm és que de Barcelona se’n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», y ara de poch se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No’m vinguessiu ab allò de que’ls que fàn el mal son forasters, perque llavores os hauría de dir que major infamia que en ferlo hi ha en sofrirlo. Donchs, deixemho còrrer això: som nosaltres.
Francesc Pujols, adolescent encara, s’acosta al poble. Intenta de fer una poesia popular, a l’ombra directa del romanceret. Aquest acostament voluntari, aquesta subjecció a la lírica tradicional i anònima, de la qual pren àdhuc les incorreccions i la brossa, ens explica el secret del seu cant.
No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l’Imperialisme Català: l’han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari. ―No és hora tampoch de recordar-ne la història; difícil resultaria pera’l Glosador realisar aquesta tasca impersonalment. Però segurament l’historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d’esperit s’ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes.
Encara’m sembla que veig aquell quarto, ahont me tancava de sol á sol per pintar, escriure, fumar, descansar a ratos y somniar á tota hora, sobre tot cap al vespre, quan el sol, ponentse darrera’ls arbres sechs de la Devesa, deixava a mitja llum las montanyas llunyanas, la planura serpentejada pel Ter.
Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell.
Els agermana un cert gust per la contenció i la puresa musical; una absència de pretensió al transcendentalisme, que no arriba, però, a l’abjuració de la profunditat i la dignitat del to. Els diferencien mil detalls de la personalitat, de la tècnica i de l’escola.
Perque l’Oller es un veritable sembrador de simpatíes. Això, que’l día en que’l vaig conèixer me va semblar endevinar, ho he comprovat després, d’ensà que he tingut ocasió de tractarlo llargament… fins íntimament, ab la intimitat respectuosa que lliga a un jove al mestre venerat, desconeixedor del encarcarament y la posa.
“Aloma” és un testimoni directe del sentir, amb un fons dens i complexe, de les noies que viuen entre nosaltres. Una ànima de dona enamorada de la casa tradicional i dels records de família, que són a l’ensems una nosa i un empar, sensible a la petita i trista tragèdia del nen malalt, sotmesa a les urpades de la passió cega, i que recorda, per l’accent, la d’una Katherine Mansfield, que en lloc de créixer a la cala neo-zelandesa de Karori, ha viscut en els barceloníssims carrers de Sant Gervasi.
A mi, mai no m’ha interessat la política; i em sembla que mai no hauria d’interessar les dones; l’única política que reconec per a elles, és que, essent ben catalanes, donin uns fills ben catalans. I quant a les ministresses i regidores, crec que no els han de donar aquesta feina, perquè són feines que les han de carregar els homes, per haver nascut homes.
