El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents.
Joan Maragall, nascut a Barcelona, íntim de Barcelona, mort potser d’ella mateixa, no desmentí mai la carta de naturalesa. Com a poeta i com a home fou barceloní.
Si aquest medi no l’atura á temps, el Catalanisme fará per complert son camí. Examinéu als catalanistas militants y hi trobaréu la proba. Tots ells representan diferentas generacions: cada generació aspira á una forma nova, tant més nova, tant més perfecta com més jove es l’element que la sosté. Fem pas, donchs, á la joventut que plena de vida ve á la lluyta: d’ella es el pervindre.
És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica.
Com ja vàrem dir en nostres «Notes sobre Art», el gran art de Catalunya està per néixer o neix ara, amb tots nosaltres, Catalunya té una bella tradició d’art popular (que deu continuar en els oficis) mes està mancada en absolut de tradició en el que respecta al gran art. Dins del passat, no posem ni un sol artista de gran talla, ni una sola obra d’aquestes que ja viu dins l’eternitat. No tenim el llevat del gran art! Amb tot, el llevat hi és.
Així se’ns apareix la petita, petita pianista Alícia de Larrocha davant del piano de cua, enorme i greu com un transatlàntic. Alícia no porta paraigües per a dominar monstres, sinó unes manetes madures, nues i desossades per acaronar titans: els clàssics de la música de cambra. Les manones d’Alícia van i vénen damunt del teclat, els braços s’hi encreuen com serpetes blanc-rosades, tan suaument, tan segurament com si se les rentés en la bromera musical. Suavitat, manyagueria, netedat… i, tan dolçament evocats per l’encanteri, reneixen els perfums de Couperin, Mozart, Bach, Beethoven, Chopin…
És mort En Modest Urgell, pintor paisatgista i dibuixant eminent que ha ocupat durant més de mig segle un setial en el chor dels nostres més eminents pintors. Amb el mestre que acaba de morir s’ha esdevingut en el nostre món artístic un cas que es repeteix poc sovint en la història dels artistes: l’Urgell feia més de trenta anys que era fora del món artístic, i, no obstant, la seva presència hi era necessària, amada, respectada, i ara en sentirem enyorament.
Ni a Goethe ni a Maragall no els excita a la creació qualsevol sentiment poètic com a tal, sinó solament una determinada i concreta realitat; i aquesta realitat és quelcom percebut immediatament per l’oïda o per la vista, quelcom percebut directament pels sentits.
L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila.
És cert que els saxofons han portat, d’aleshores ençà, una vida obscura i subalterna en el si de les bandes militars d’alguns països, especialment dels meridionals. Semblava que no s’havia de complir aquella prometença d’un esdevenidor brillant dintre el conjunt dels instruments de l’orquestra simfònica que Berlioz havia profetitzat per l’instrument de M. Sax. Han estat els negres, habilíssims artistes instrumentals, qui han posat en evidència i han fet triomfar les qualitats que Berlioz descobria admirat, ja fa a la vora d’un segle, en aquest instrument extraordinari. Honor als negres, doncs!