04 des. L’escala de l’odi
L’escala de l’odi
Publicat a La Veu de Catalunya l’11 de desembre de 1928.
Heu-vos ací els resultats provisionals de l’enquesta que fa deu anys porto a cap sobre l’odi. D’una quantitat innombrable de situacions humanes i com a resultat de moltíssimes converses tingudes amb persones amb les quals més o menys anant pel món, he intimat, en dedueixo que des del punt de vista de la capacitat d’odiar, les persones es podrien posar en aquesta escala de Jacob:
Primer: Les persones capaces de sentir un odi més profund, més sistemàtic i més llarg, són els erudits de totes les rames del coneixement humà. L’odi dels erudits és un odi al roig-blanc. Es manifesta d’una manera, diríem, tan pura, tan alerta, en qüestions tan insignificants, que els seus resultats són per excés, invisibles, gairebé banals. De vegades un erudit escriu, en el fons d’una nota introbable d’alguns dels seus llibres voluminosos, un adjectiu d’aspecte acadèmic que fa als seus companys d’erudició el mateix efecte que si, de cop i volta, es trobessin amb un llangardaix viu a sobre llur taula de treball.
[CENSURAT]
Tercer: En el tercer replà s’hi han de posar els artistes. Un artista, dotat d’una certa vitalitat biològica, és un vertader enemic de la humanitat. D’ençà que la manera romàntica de fer les coses ha esdevingut una cosa corrent, l’artista és, socialment, més nociu que mai, perquè les seves formes de crueltat es presenten amb una cara d’humanitarisme verbal i de bondat aparent. La bandarreria gratuïta i aparatosa del Cellini pot ésser simpàtica. El pintor David dient de la presidència del Tribunal Revolucionari estant «França té actualment un règim tan bo, que les dones hi pareixen sense dolor», és repugnant.
Quart: L’odi dels artistes és com el dels literats, filòsofs i investigadors de la Revolució estan d’acord a remarcar que el Terror és una construcció típica de l’home de lletres. Llegiu Taine, Michelet, Albert Sorel, Louis Blanc, etc. Tots diuen igual. Robespierre és el tipus de l’home de lletres pedant que no pot dormir fins que no ha arrodonit la frase d’un discurs i justifica la mort de cent persones amb la més gran naturalitat. L’home de lletres, el filòsof, té l’odi de l’home que suposa estar en possessió de la gran teoria, que suposa haver agafat, viva, la veritat. Els filòsofs no són tan descarnats, perquè tothom ha tingut cura, fins ara, de tenir-los fermats. El dia, però, que es faci la història vertadera i real dels orígens del que s’anomena l’idealisme alemany, es veurà que gairebé tots els sistemes filosòfics han tingut per causa un moviment d’odi personal.
Cinquè: Un buròcrata, i en general l’home que té el plec professional, té l’odi passiu i desinteressat de l’home que deixa caure les coses i se’n renta les mans. En la figura de Pilat, de totes maneres, com en la figura de Fouquier-Tinville o del jutge Sagarra de l’època del Tractat dels Pirineus, hi ha un fons d’odi a la humanitat indiscutible.
Sisè: Els polítics estan obligats a no tenir odi gairebé per raons professionals. Jo no he conegut cap polític d’una certa capacitat que no tingués un fons positiu d’humanitat. Els polítics, el que tenen és menyspreu, això és, una gran capacitat de perdonar i oblidar.
Setè: El senyor Esteve, en totes les seves formes, és, potser, el producte humà que en aquesta escala s’hauria de posar més alt.
Aquesta enquesta és provisional i, per tant, no tracta d’imposar res. Però, si es pogués arriscar una conjectura es podria, potser, opinar que un estudi acurat i objectiu de la passió de l’odi ens obligaria d’haver d’abandonar totes les idees romàntiques més corrents i, aparentment, més sòlides que circulen sobre el cor humà.