Josep Pla

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició sense experiència, sense elements per treballar. Així i tot aquesta generació no fa més que arribar i moldre.

Joan Maragall

¿Còm és que de Barcelona se’n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», y ara de poch se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No’m vinguessiu ab allò de que’ls que fàn el mal son forasters, perque llavores os hauría de dir que major infamia que en ferlo hi ha en sofrirlo. Donchs, deixemho còrrer això: som nosaltres.

Eugeni d’Ors

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l’Imperialisme Català: l’han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari. ―No és hora tampoch de recordar-ne la història; difícil resultaria pera’l Glosador realisar aquesta tasca impersonalment. Però segurament l’historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d’esperit s’ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes.

Llucieta Canyà

A mi, mai no m’ha interessat la política; i em sembla que mai no hauria d’interessar les dones; l’única política que reconec per a elles, és que, essent ben catalanes, donin uns fills ben catalans. I quant a les ministresses i regidores, crec que no els han de donar aquesta feina, perquè són feines que les han de carregar els homes, per haver nascut homes.

Llucieta Canyà

Dones de Catalunya! Si no comencem per exigir allò que podem exigir, és fàcil que els homes el dia de demà, pensin que quan havem deixat passar tant de temps sense fer valer els nostres drets, és perquè no hi teníem gaire interès.

Josep Navarro i Costabella

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer. Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Joan Maragall

Aquesta llengua és la senyal d’una nació: Occitania. Y are dieume si gascons y provençals, catalans y mallorquins y valencians, no tenim tots efectivament un mateix tirat d’esperit, un sentit planer de claretat y enteniment ab un gra de follia que’ns fa ben germans y hereus d’aquells que feren el dret civil y s’ullprengueren de la llum de Grecia…

Pere Coromines

Heusaquí una obra poderosa, digna de la nostra joventut. Que sigui Barcelona l’iniciadora de la primera tentativa per relligar de nou els pobles dispersos de la raça llatina. Ens diran que ab això volem conquistar l’hegemonia mediterrània y que despertarem la gelosia de Gènova, Nàpols y Marsella. Deixemlos dir: les hegemonies no’s demanen ni’s pretenen, sinó que resulten d’una més alta concurrència de forces materials y espirituals.

Eugeni d’Ors

Aixís és el destí d’aquest home, dir y fer coses dures, però darrera de les quals viu tot el foch d’una abraçada. El cor ardent puja a la boca, baixa a les mans, en els mots y actes més asprement materialistes. Devegades, hostils y tot: ―cops de puny… Quan en Pere Coromines escriu, sovint ne dona, de cops de puny…

Eugeni d’Ors

¿Aquells solitaris no hauríen pogut, al menys en la efusió nadalenca, reunir les seves soletats y ferne una companyía? ¿Per qué aquell senyor calvo, ab son aire de petit empleat que no ha pogut aspirar al matrimoni, no havia de véncer, un sol cop, aquesta timidesa que li ha inutilisat el viure, y prenent una flor de les que tenía al costat, no havía d’atansarse a oferirla galantment a n’aquella simpatiquíssima senyora vestida de negre, tan endressadeta, tan pulida, tan aixerida ab son cós menut, y sos bandós grisos y ses ulleres d’or, que menjava meticulosament, partint el pá sobre’ls plats, pera que no caiguessin molles a les estoballes?