Una generació sense novel·la

Una generació sense novel·la

Carles Riba

Publicat a La Veu de Catalunya el 7 de juny de 1925.

I. Apologia de la nostra lírica

Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embaterion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. «Tenim por i hem de vèncer la por: anem, la glòria és a l’abast de la nostra mà»: creiem resumible en aquests termes el seu article. Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics —o no menys ingenus accessos de criticisme— l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, conglobada amb els assaigs dels col·laboradors de «Joventut Catalana» i àdhuc amb els xarons refilets del Bloc Manelic.

Ara, la tal por no és en ella mateixa una causa, sinó un efecte immediatament determinant de l’abstenció. Hi ha sens dubte, causes d’ordre econòmic; no negligibles, és cert, però sempre secundàries. La temença de no veure’s prou ben compensat el treball d’escriure una novel·la, podria ésser superada per un heroisme o per la comoditat d’una posició independent. Hi ha, entre els literats catalans, qui té la seva fortuna, i no són rares les vocacions heroiques; amb tot, la producció novel·lística és gairebé nul·la, àdhuc entre aquests.

Un simple cop d’ull al nostre paisatge literari postmaragallià basta per a fer veure que la poesia lírica hi té la màxima extensió de conreu. Una moda? Una tendència determinada per algun infal·lible instint de poble en creixença de cultura? Una gregària peresa pot, en efecte, haver acorruat dues o tres promocions darrere grans capdavanters que s’han escaigut a ésser temperaments lírics. Si la moda ho fes tot, l’aparició d’un fort novel·lista podria inaugurar una era de la novel·la; això, posat també que l’esforç intel·lectual sostingut que la novel·la exigeix, no fes la moda excessivament dispendiosa per a unes generacions aviciades a la despesa del cant d’adesiara, més modesta i que, sobretot, deixa més lleure per a refer-se’n.

Més aviat ens inclinaríem a creure que en la nostra literatura ha predominat, en aquest quart de segle, la lírica, per una ordenació pregona de l’esperit català, tot ell adreçat cap a la seva total reafirmació. Aquest fenomen de l’abassegament de les millors forces literàries per un gènere en un determinat període, és observable en totes les literatures, quan l’escassa extensió de l’àrea o l’angoixa d’un problema polític sentit, més o menys conscientment, com a previ a tota activitat liberal, àdhuc com a condicionador del seu èxit, agrupen més estretament els escriptors, empobrint així la gamma del que podríem dir-ne estaments literaris. A Catalunya, el predomini de la lírica sembla afermar-se paral·lelament a un nou orientament realístic de tota cultura, que es manifesta en una mena d’horror al somni i a les superfícies i en un afany de substàncies i de realitats pregones i concretes. De mica en mica el regionalisme, l’epopeia historico-fantàstica, el drama romàntic, la narració rural, etc., esdevenen valors esgotats, per bé que no tots siguin substituïts degudament. És tota una esfondrada de fantasieigs i també, cal dir-ho, de suficiències. Hom veu que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària. Tots aquests vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació, formulada o no, però excitadora de clares energies, que una llengua, per secular i per parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort, àdhuc després que ha presidit, estímul i símbol alhora, la naixença d’una acció política, si tot seguit no ve a salvar-la aquesta mateixa política; és a dir, si l’orgull i la voluntat nacionals no s’apliquen a una vasta i ben defensada obra d’Instrucció Pública. Una obra així ara trobaria —havia començat a trobar— a casa nostra, no una llengua i una literatura contentes d’ésser estimades per al lleure sentimental de «pastors i masiaires», sinó ambicioses de la totalitat ciutadana; i això, el més sorrut condemnador de la nostra lírica no pot dissimular que es deu essencialment als poetes. Ells han creat, d’Aguiló ençà, la nostra llengua literària. Encara avui, la prosa, amb tot el que té de belles realitzacions, no s’ha apartat gaire, quant a valors expressives, de la poesia, sense perdre-hi; per parlar només del darrer màxim plasmador de la nostra llengua, les «Bonhomies» de Josep Carner seran sempre explicables, per a qualsevol crític amb cara i ulls, partint de la seva lírica, però no és gaire imaginable la inversa. Direm, doncs, més: únicament els poetes haurien pogut crear el català literari. En la poesia, la llengua, plasmada per a ésser el vehicle d’allò més bell i més bo de l’home, s’ha revestit de dignitat, ha adquirit matisos delicats no solament de significació, sinó també de so, s’ha exercit en la gràcia, ha fixat el seu ritme: ritme que, al seu torn, ha conferit a les fórmules expressives una insubstituïble força de divulgació, una aplicabilitat màxima. Com, per altra banda, en la lírica l’ànima catalana, per aquell al·ludit instint infal·lible, sembla haver-se volgut afirmar apassionadament i nuament, en les seves reaccions davant les realitats supremes del món: Déu, la natura, l’amor, la mort; com davant la realitat d’ella mateixa: la pàtria, la ciutat.

Ha estat, doncs, la presa de possessió més profunda i més eficaç que un poble hauria pogut somiar en la seva renaixença. No reconèixer-ho a la poesia, especialment a la lírica, i més a la lírica postmaragalliana, fóra una injustícia; i és una impaciència, o una manca de fe, de dir-ne mal com d’una nosa per a l’adveniment de la novel·la: és com llançar improperis a la flor, per daler del fruit. No perquè la novel·la catalana hagi precisament de sortir de la lírica. Ans l’actitud lírica i la novel·lística són, en principi, oposades, per no dir incompatibles: aquella, tota referiment de l’univers al poeta; aquesta, tota desinteressat guaitar enfora, guaitar els homes en llur mecanisme moral i en llur acció. Tant és així, que no se’ns acut, en la història literària, un sol cas d’autor igualment gran, o almenys igualment pur, en totes dues direccions: pensi’s en la producció lírica gradualment abandonada, per exemple, de Keller o de Hardy, o en les novel·les no passades de vague projecte, de Baudelaire, o en les novel·les apegaloses de lirisme, de D’Annunzio.

Col·lectivament, pot ésser igual; en l’obra lírica hem aplegat, a Catalunya, un tresor d’experiències del llenguatge i de la sensibilitat utilíssim, si no indispensable, per a la creació novel·lística. Però per fer cap, de ple, en aquesta, cal tot un desplaçament de front; si és que no es vol retrocedir cap a la novel·la reflex de més o menys espectaculars superfícies del caràcter o de les passions, de la vida urbana o rural, o cap a la novel·la d’expansió personal més o menys poemàtica, que és d’on ja ens pensàvem tornar. És lloable que els nostres literats efectuïn tal desplaçament amb tota cautela: així, és cec qui no vegi l’evolució en els assaigs novel·lístics, per a no esmentar sinó autors de la generació postmaragalliana, de la generació mancada de novel·la, de Carles Soldevila, de Martínez Ferrando, d’Alexandre Plana, de Puig i Ferreter, de Roig i Raventós, de Josep Pla: tots ells representant aspectes diversos en una direcció de conjunt. I, divers de tots ells, el Carner recent de les «Bonhomies»; el qual fa adonar més que, en la por a la novel·la, no solament hi ha el recel de tota girada de front, sinó també, en el fons, la sensació d’un buit no pas ràpidament emplenable: el buit d’experiència moral.

 

II. En justificació de la por

La novel·la —com tampoc el teatre— no pot ésser un gènere de solitaris; no sols en el sentit que hagi de comptar amb una societat gentil per a fer-li de públic, sinó més, perquè necessita la saturació d’una certa gentilesa per a florir; és a dir, per a florir no esporàdicament, no per un exabrupte genial, sinó amb una potència de continuïtat que li doni categoria de fet normal dins una literatura. Segons la «xènia» famosa, hi ha llengües tan treballades, que donen als poetes els versos mig fets. Hi ha també societats d’una cultura moral tan viva, tan pregona, tan congenial, que el novel·lista hi neix mig format. Diem el novel·lista, no les novel·les: nosaltres som dels que creiem que la gallina anterior als ous; i dels que no creiem en cap posta sense esforç.

Com en dir «cultura moral», no entenem precisament claredat sobre les vies que menen l’home d’allò que en ell és menys bo a allò que és millor; sinó menys que això, però alguna cosa que és prèvia, indispensable a la tal claredat: un coneixement de l’home, fundat —rabelaisianament anàvem a dir confitat— en l’amor a l’home; disposar, en suma, d’un sistema inicial de fórmules amanoses, i que siguin d’una indefinidament fecunda aplicabilitat al cas concret, sobre l’ésser moral de l’home, sobre la conducta i el seu finíssim, proteic rodatge de motius.

Malgrat Croce, els gèneres literaris existeixen; el que ha desaparegut són les fronteres traçades pels preceptistes dogmàtics, i entre gènere i gènere no és que ara hi hagi, ans sempre hi ha hagut, una vasta zona de trànsit, graduada fins a ésser neutra. Però situant-nos en el centre mateix gènere, allà on trobem Stendhal, Dickens, Dostoievski, Zola, Hardy, Proust, tota novel·la ens presenta l’evolució d’un cor al llarg de la d’uns altres cors, en mútua i indefugible influència; tot l’interès i tot l’estudi són posats en aquesta evolució, de la qual els fets, interns o externs, no són sinó l’exponent. Un joc concomitant ix de psicologies en moviment, doncs; un petit món d’ànimes concretes, que reflecteix, en artística summa, un món més vast, però també concret: és a dir, d’una època i d’un país determinats.

Pensi’s ara, la novel·la francesa i l’anglesa, veritable doble soca del gènere, amb arrels i branques nombroses, com han nascut, de què s’han nodrit, sobretot com han durat, sense minva, fins avui. L’ambient entorn de l’una i de l’altra ha estat una densa cultura moral; l’esperit de l’una i de l’altra, l’interès per l’home, l’amor a l’home. Un interès que evoluciona sempre novament de fora cap a dins, dels costums cap a llur sentit i llurs raons pregones. Ni l’una ni l’altra no foren imaginables sense l’humanisme. Sense Rabelais, i més especialment sense Montaigne, que fan el pont entre els humanistes i el gran públic, no semblaria gaire possible la curiositat, tota intel·lectual, per l’home, dels mundans del segle XVII, d’on surt la primera novel·la moderna, «La Princesa de Clèves»; curiositat alerta fins avui, que, a més d’una gran novel·la psicològica, ha donat a França tota una tradició de psicologia científica, i ha creat com un gust de l’anàlisi dins l’ambient social: l’experiència dels homes, formulada en frases justes, es troba fins i tot en les memòries del snob, en l’article del politiquet, en l’adust report del generalàs. A Anglaterra, en canvi, l’humanisme s’orienta, com en tot el Nord, cap al perfeccionament religiós i moral; ha estat humanisme cristià, que ha tingut per centre els llibres sants. «En la familiaritat amb la Bíblia —ha escrit Arnold Bennett— consisteix el secret de la grandesa d’Anglaterra.» A tota la literatura anglesa és aplicable allò que Coleridge digué dels personatges de Shakespeare: es manté «in the high road of life», en el camí ral de la vida; apreua els valors humans segons els patrons més elevats, com per una habitud de considerar homes i pobles què són i què fan amb Déu i sense Déu. D’ací ve, no hi ha dubte, per exemple l’amplària de perspectives morals que pren a Anglaterra, des de Defoe a Rider Haggard i àdhuc un anglès d’adopció com Conrad, la novel·la d’aventures, o la transcendència paradoxal de la gran novel·la humorística.

Pensi’s així mateix en la novel·la russa, enorme fillola de les novel·les francesa i anglesa, i també, a través de Gógol, del «Don Quixot». D’elles (com elles ja havien fet, a llur torn, de la novel·lística italiana i espanyola), manlleva procediments, adapta matèries, adopta punts de vista; però l’esperit que l’informa, de «L’Abric» de Gógol ençà, és tot de simpatia a l’home, de dolor per tots els dolors humans concrets, de mística pietat per l’home, que esdevé redemptorisme religiós, social, polític, omplint la novel·la de violentes intencions extraartístiques, de protestes i de prèdiques. Per a suplir la deficiència de cultura humanística ha bastat, i ha sobrat, doncs, al rus, «aquella ingenuïtat de l’infant —traduïm paraules de Maragall— i aquell agut sentit moral, que l’arriba a fer el màrtir de la seva pròpia consciència.»

Ara; i a casa nostra? Els nostres escriptors, presos col·lectivament, amb què poden comptar, inicialment, per a la creació de la novel·la que hom els demana? Quin pensant en Catalunya rellegeixi allò que hem suggerit més amunt, creiem que no gosarà gaire respondre: no es sentirà, sens dubte, amb dret al pessimisme, però menys encara a la impaciència. Un esforç seriós, coordinat, humil amb ímpetu, per les humanitats, en llur més complet sentit, que és el literal, ha començat tot just; cal, doncs, un llarg temps, perquè una atmosfera d’humanisme envolti i impregni el cos social. I en l’ànima col·lectiva? Entre la suma d’instints heretats i més o menys arbitrats, què hi trobem, mentrestant? Per ventura aquell interès, o aquella curiositat, o tan sols aquell amor per l’home en si; aquella passió per tot allò que és humà, nostre o dels altres, tota intel·lectual com hem vist a França, o tota moral com hem vist a Anglaterra, o tota mística com a Rússia? No és, certament, una qüestió liquidable en un racó d’article; però gosaríem respondre —i voldríem poder ésser contradits— que un tal interès simpatètic per l’home, avui, a Catalunya, col·lectivament, culturalment, socialment —és a dir, fent atmosfera—, no existeix. Cadascú estableix entre ell i els altres una zona estèril de malfiança, vici típicament servil. Aquesta malfiança és a la base d’aquell anarquisme, ingènit en cada català, que Maragall descobrí, i és la mateixa ànima del parodisme i del rebentisme que el gran poeta plorà en els catalans, com d’algunes degeneracions del seny i de la divina ironia que J. M. Junoy ha denunciat ara darrerament; incapacita per al cultiu de l’amistat i del diàleg, que Xènius, amb més raó que dret, enyorava un dia; i entra, ben segur, en aquell criticisme de l’ideal, que «L’Home del qual es parla» (i, diguem-ho entre parèntesis, del qual no s’ha parlat prou) veié en la seva generació, ell que s’havia avesat «a viure d’ell i per ell», viciament que «el separava dels altres.»

Un altre indici eloqüent d’aquesta manca d’interès pels homes, és l’intent d’explicació que hem sentit —no recordem, però, que l’hàgim llegit— de l’absència de novel·la catalana; això és, que la nostra gent, que la nostra societat, no forneixen matèria per als novel·listes. Qualsevol assaig una mica profund sobre l’essència de la novel·la, suggeriria immediatament que tal explicació és nèciament monstruosa. O per un altre camí: qui negarà que una bella majoria de les ànimes i de les accions tractades avui pels novel·listes d’altres països, podrien ésser, mutatis mutandis, ànimes i accions de la nostra Catalunya? Però aquesta malfiança envers la mateixa matèria novel·lable per disposar, pot així mateix venir, i amb això cloem el cercle d’aquest examen, d’un viciament dels nostres narradors, els quals han hagut de passar i esgotar el període èpic, o sigui el de reproduir l’espectable extern dels homes: fotogràficament o poèticament, tant se val encara que no sigui igual; i més, demanant sovint a aquest espectacle que sigui fort, sotragador, bé per la seva ridiculesa, bé pel seu pintoresc, bé per la seva brutalitat, bé per la seva mera excepcionalitat. Així, no es pot dir que la novel·la catalana no ha començat, sinó que ha finit un període preparatori d’ella, el dels narradors —alguns de qualitat genial com Ruyra— el període dels que només al·ludeixen, com ve a definir Ortega i Gasset, i s’ha d’obrir el de la veritable novel·la moderna, el dels creadors i presentadors de realitats psicològiques imaginàries.

Hi ha por; però també hi ha símptomes que s’hi va; és a dir, obres, els autors de les quals (n’hem esmentat alguns) tenen consciència del que exigeix al seu entorn i dins seu una novel·la, i per això ara com ara mesuren honestament llur embranzida. S’hi va també per altres camins; per exemple el del pretext moralitzant, com les «bonhomies» de Josep Carner, imbuïdes d’un inefable i autèntic humorisme que és tota una garantia; però, quant a la novel·la, són obra de trànsit, com ho demostra que hi siguin donats, dels processos psíquics, més els signes exteriors que no pas llur visió en si, més els resultats plàstics que no pas llur anàlisi.

El nostre mot final sigui per aquells que posin llur optimisme en la suficiència —altre defecte servil— i no en una fe vestida de paciència i armada d’esforç. No clogui hom els ulls a això; que de tots els gèneres literaris, més encara que no pas el teatre, condicionat pel seu extrem sintetisme, la novel·la és aquell en les formes i el contingut del qual cada període, cada segle, més totalment s’ha volgut reflectir, al qual, per tant, més ha exigit. Segurament tenim més, molt més, del que hauria fet excel·lents novel·listes al segle xvi; ara, és d’una claredat lapalissiana, que sense les causes que impediren la continuació evolutiva de la nostra novel·la, tant al dia, del segle xv, ara, en el segle xx, tindríem més o menys novel·la del segle xx. Resta la possibilitat del geni; ja hem convingut, però, que no s’hi pot especular. Resta, en fi, el recurs del colgat: fer arrelar, en sòl catalanesc, una branca d’una novel·lística estrangera, fins a la seva independència. És el camí més curt, en certa manera l’únic; però amb totes les dificultats d’una creació, si es vol pervenir a una independència viva, fruitosa, nodrida de substàncies realment catalanes. Altrament, no fóra el tracte.

 

Conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès el 5 de juny de 1925 i publicada, a La Veu de Catalunya, en dues parts: el 7 i el 17 de juny del mateix any.