Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Josep Navarro i Costabella

És segur que encara hi ha qui discuteix quin nom hem de donar als trens qui circulen pel subsòl de Barcelona. “Metro”? Subterrani, potser? Quant al Transversal, el deixarem de banda. En això, almenys, que cadascú li doni el nom que més li plagui. Ara, respecte l’altre, el gran, la cosa varia. A ell no li escau ni un nom ni l’altre. Mereix que hom l’anomeni el pas subterrani.

Carles Soldevila

Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.

Josep Pla

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant.

Miquel Duran i Tortajada

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Miquel Duran i Tortajada

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla. Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Miquel Duran i Tortajada

Ara és l’hora, doncs, de fer uns reportatges sobre les nostres penyes literàries. Començarem per la penya que es reuneix cada dia, cap al tard, al cafè Colom i que en el nostre món literari és coneguda per «la colla dels vells», encara que hi ha alguns que no ho són, i per la joia i l’optimisme que dominen en la penya, cap no ho sembla.

Joan Puig i Ferreter

Per a un artista, un escriptor, un estudiós, val la pena de prescindir de les comoditats i fins i tot de córrer el risc de semblar gasiu, per a guaitar, de tant en tant, la vida d’aquella gent que molts no troben interessant per «massa ordinària».

Josep Pla

Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal.

Carles Soldevila

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d’un segle.