Carles Soldevila

Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.

Josep Pla

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant.

Miquel Duran i Tortajada

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Miquel Duran i Tortajada

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla. Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Miquel Duran i Tortajada

Ara és l’hora, doncs, de fer uns reportatges sobre les nostres penyes literàries. Començarem per la penya que es reuneix cada dia, cap al tard, al cafè Colom i que en el nostre món literari és coneguda per «la colla dels vells», encara que hi ha alguns que no ho són, i per la joia i l’optimisme que dominen en la penya, cap no ho sembla.

Joan Puig i Ferreter

Per a un artista, un escriptor, un estudiós, val la pena de prescindir de les comoditats i fins i tot de córrer el risc de semblar gasiu, per a guaitar, de tant en tant, la vida d’aquella gent que molts no troben interessant per «massa ordinària».

Josep Pla

Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal.

Carles Soldevila

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d’un segle.

Joan Puig i Ferreter

Res tan pobre, en general, de veritable grandesa com aqueixes memòries de sobirans, de generals, de ministres, de tots aquests homes que no brillen amb llum pròpia, sinó amb el reflex que reben del càrrec o de la funció que exerceixen. Aquest reflex, per una ironia, com una paradoxa, acaba eclipsant la seva personalitat humana en lloc de realçar-la.

Josep Pla

Què necessiten, en efecte, aquella dotzena de persones de Catalunya que escriuen, per a fer una novel·la? Necessiten mig any de tranquil·litat. A Catalunya una novel·la només la pot escriure una persona que té el problema econòmic resolt. I, de fet, passa així. Per això se’n publiquen tan poques.