La venda d’obres d’art del Govern dels Soviets

La venda d’obres d’art del Govern dels Soviets

Joaquim Folch i Torres

Publicat a La Veu de Catalunya el 30 de novembre de 1928.

Els dies 6 i 7 del corrent, va tenir lloc a Berlín, la venda d’obres d’art, convocada pel Govern de la República dels Soviets de Rússia. Un luxós catàleg, proveït de nombroses reproduccions fototípiques, anunciava al món dels amateurs aquesta subhasta que diuen que el Govern rus feia com a via d’assaig, d’una sèrie de vendes que havien de succeir-la. El catàleg anunciava que els objectes que s’anaven a vendre, procedien part del Museu de l’Ermitatge, i part de dos altres palaus públics. Això venia a dir als amateurs burgesos (que són ara com ara els únics amateurs possibles que hi ha arreu del món), que no res del que es venia era producte de les incautacions que l’armada roja va fer de totes les col·leccions i propietats privades. Així els escrúpols eren infundats, i tothom podia comprar sense recances.

Posades les coses en aquests termes, resultava que l’Estat Soviètic venia bonament el que era seu i en paus. És clar que el fet d’un Estat que posa en venda els tresors del seu patrimoni artístic era un xic fort. Almenys venia a inaugurar en els nostres països un nou concepte de la vergonya nacional. En els països llatins, els Museus no poden ni vendre ni baratar solament. Els béns artístics nacionals, en les nostres civilitzacions espiritualíssimes (que Déu us guardi), són un tros invulnerable de la fisonomia de la nació. Cap al nord, a l’Alemanya mateix, els Museus venen i baraten, i en alguns casos la guerra ha determinat a alguns Estats, a vendre coses, però els Estats i els Museus que fan això per necessitat i per millorar les col·leccions, procuren que la cosa es passi, sinó d’una manera clandestina, velada als ulls del món. El sistema soviètic, doncs, és nou, i és a més a més, al nostre concepte, escandalós.

Coneguda l’organització de la venda, però, hom pensa que aquest tic escandalós, si no era valgut, almenys afavoria la propaganda d’aquella. El Govern rus és evident que tenia un prestigi de possessor descarat i poc intel·ligent d’una fabulosa riquesa artística robada (tal era el llenguatge del món burgès on els únics possibles compradors viuen). Si aquest possessor obre botiga on vendre ço que posseeix, és evident que la seva botiga té des del primer moment una fama de ben proveïda. Pensem el que eren les col·leccions russes del vell imperi, pensem en el que eren els palaus de les ciutats cortesanes, pensem en els grans i antiquíssims museus, i imaginant a aquests suposats bàrbars fent diners de tot això, evidentment n’hi havia per a fer-se il·lusions i per creure que era arribada l’hora de poder adquirir obres d’art que sense aquestes circumstàncies seria impossible d’adquirir.

Però la desil·lusió vingué aviat, car el Catàleg era simplement decepcionant. Algunes bones pintures de mitjana categoria, no aconseguien donar interès a una venda, el millor de la qual eren els mobles i els tapissos. L’exposició de les obres a la Galeria Lepke, de Berlín, produí comentaris, que augmentava l’ambient de decepció que inicià el catàleg… El Govern rus, doncs, no era, pel que es veia, l’eixelebrat ignorant que ven a la bona de Déu tot el que té, sinó l’intel·ligent posseïdor d’obres d’art, que després de feta la tria, veu les engrunes embolicades amb la paperina del desprestigi que els altres li han fet. Heu’s aquí la realitat.

I en efecte, qui coneix les qüestions relatives a l’organització dels Museus a la Rússia Comunista, ha de convenir que una clara intel·ligència i una tècnica afinada ha presidit allí en aquests aspectes. L’intel·lectualisme dels principis soviètics brilla en ella amb esclats molt nets, i el do de la fruïció de la bellesa artística promès al poble per la revolució, s’ha complert (a costa de les més tristes i cruels injustícies), d’una manera intel·ligent, Rússia, doncs, ha guardat i guardarà per ells, instal·lant-les dignament en els seus Museus, les obres d’art que posseeix. El rum-rum entorn l’anunci de la venda, doncs, no era res. Els Soviets, en definitiva, obren a tall d’homes civilitzats quant a les obres d’art, i saben (botiguers intel·ligents), aprofitar la fama de bàrbars que gaudeixen amb raó, per a fer el reclam del seu negoci.

Descobert el truc, doncs, i vista la qualitat de les obres, la venda semblava fracassada abans de fer-se. La desil·lusió dels compradors era evident.

Un altre defecte que havia de posar-se en clar tenien, però, encara les obres posades a la venda, i era el d’ésser en efecte, i en gran part, i malgrat la declaració del Catàleg, producte de les incautacions de l’armada roja, en implantar-se a viva força el Comunisme; ço és, obres de propietat particular que els revolucionaris havien robat als seus posseïdors legítims.

El primer crit d’alarma que fou donat, partí del príncep Iussúpov. El príncep Iussúpov, el popularíssim assassí de Rasputin, condemnat a la misèria de l’exili, desposseït de tots els béns pels Soviets, viu a Berlín, i es compta com un dels seus ingressos el llibre trist, malsà i apassionant: «Le fin de Rasputine», on ell ens conta «pe a pa», com va cometre (amb la millor intenció del món), l’assassinat a traïció del malvat i terrible Rasputin, el Bruixot de la Cort del Tsar Nicolau II de Rússia. El príncep, doncs, en fullejar el Catàleg de la venda, sembla que trobà si no reproduïdes, almenys catalogades, algunes obres d’art d’amoblament, que havien pertangut a la seva casa; qui sap si a la mateixa cambra on el terrible assassinat de Rasputin es va cometre, i cuità presentar denúncia al Jutjat corresponent. «Tals i tals peces, va dir, són meves; els Soviets me les van robar de casa meva; ara les vénen. Jo acudo a la Justícia demanant que se’m retorni el que és meu.» El Jutjat sentencià: «L’armada roja en incautar-se dels béns privats, complí un acte del qual n’és responsable un Govern que és avui reconegut per l’Alemanya. No és un robatori, doncs, sinó un acte de Govern. No hi ha per tal lloc a la denúncia.» La denúncia del príncep Iussúpov i la sentència del jutge, produïren una impressió enorme. La premsa de dreta a Alemanya, els grans rotatius americans i anglesos, publicaven articles denunciant els objectes presentats a la venda com a producte del robatori. En termes patètics, els diaris americans exposaven la situació dels posseïdors dels bells objectes que ara s’oferien, desposseïts, morts de fam en una presó, afusellats o martiritzats, morint de misèria o exercint vils oficis en l’exili. Tot el quadro dels grans ducs i dels prínceps i nobles de la Rússia que pul·lulen per les grans ciutats d’Europa, se’ns feia present als ulls. Com a personatges de novel·la tristament reals, se’ns apareixen en l’assassinat, servint humilment en els restaurants de luxe, ocupant lloc en les orquestres Tzigans dels cabarets, fent de xofer o de domèstic. Elles, les grans dames, quan no tenen una determinada actitud per a la dansa o el cant, es lloguen per a fer número al cor de l’opereta, o a la comparseria de les revistes americanes, a la moda… Massa visibles són arreu els rastres de la gran tragèdia, perquè tot el món se’n senti commogut, i una solidaritat amb els pobres desposseïts, no s’establís tot d’una, que l’ocasió com ara, es presentava. Els rics sortosos dels pobles que s’han lliurat del flagell comunista, no serien, doncs, compradors. Les sales de la Galeria Lepke eren desertes. Fora d’uns quants marxants anònims, amb l’avidesa d’aprofitar de les circumstàncies, ningú no hi va fer cap, i menys encara quan el príncep Iussúpov insistint, reunia a la seva signatura, al peu d’una segona denúncia, els noms d’altres desposseïts, tals, com el de la baronessa Zeernnchew-Besobresova, de la duquessa de Scherbatow, del duc de Rotschoubey, del príncep Dolgorruky, del comte Obolensky, del duc de Paley, i del príncep Gabriel. L’advocat doctor Wennemann, nom conegudíssim a Berlín, prenia la defensa dels interessos dels signants, que aportaven tots, les peces comprovatòries de la propietat d’obres que eren posades a la venda.

Aquesta segona denúncia fou més sortosa que la primera. El dia 7 de novembre, segon dia de l’opció, el representant de la justícia alemanya, es presentava a la Galeria Lepke, amb ordre d’incautar-se provisionalment de les obres d’art, la propietat de les quals era justificada pels demandants. Així eren segellades, entre altres coses, tres bellíssimes pintures de Goenze, una tela de Maes i una altra de Hubert Roberts. Diversos quadros italians foren també presos. Una Madona Florentina deliciosa, que era entre els objectes, la subhasta dels quals era impedida.

Però el cas era, que durant el primer dia de subhasta, algunes obres propietat dels demandats havien estat venudes, i entre elles unes peces del mobiliari del príncep Gabriel. Indagats els preus fets a la subhasta pels dits mobles, el Jutjat s’incautà encara de la quantitat de 60.000 marcs que havien produït, més de la suma de 100.000 marcs, procedent de la venda d’uns tapissos.

La subhasta des d’aquest moment, no cal dir que va quedar deserta i fracassada. Sens dubte comença ara un període de plets, car el Govern dels Soviets, i la casa Lepke que feia la subhasta, han protestat d’aquesta incautació. Aquesta incautació ha posat de manifest que el Govern dels Soviets encertava, quan enganyant deia que els objectes no procedien de col·leccions privades… L’Europa i l’Amèrica burgesa ―què voleu fer-hi!― té encara un xic de cor i s’ha sentit solidaritzada amb aquests pobres grans senyors de la vella Rússia, que entre els suplicis de l’exili, hi han trobat aquest tan inesperat, de reveure a punt de vendre els seus vells mobles familiars, plens d’intimes tendreses i de tants records.