05 gen. De la descastellanisació de Catalunya
De la descastellanisació de Catalunya
Publicat a Joventut el 3 de setembre de 1903.
La tasca de descastellanisar Catalunya’s fa cada dia més necessaria; y qui diu Catalunya, diu Mallorca. Aixó vol dir, no solament fer que parli la seva llengua, expressió lógica y fisiológica del organisme de la rassa y del medi, y que no perdi energies adaptantse a una llengua com la castellana, que encara que molt perfecta en son temps (sigles xv, xvi y xvii), es d’un geni completament oposat, sinó que cal que deixi totas las costums (malas costums) de la Espanya decadent, de la Espanya castellan, que degrat han anat empaltántseli o per forsa se li han imposat. Y’n té moltas, y lo pitjor es que varias d’ellas las defensan molts dels actuals catalanistas creyentse que forman part del esperit catalá més auténtich. Tant s’han incrustat ja en la pasta del poble.
Per exemple: Molts catalanistas se crehuen que no’s pot ésser bon catalá sens ésser católich clerical, quan aixó es tot al revés. Durant tota la Edat Mitja (que molts catalanistas ne diuhen la Edat Mitjana, essent aixís que aquí no hi havia res de mitjá en ella), durant aqueixa época d’esplendor pera la nostra terra, ahont de nou va brillar el geni greco-llatí, en aqueixos temps, dihém, tot era a Catalunya llibertat y humanisme. Gerbert (Silvestre ii), aquell Papa sabi que pels fanátichs passá per bruixot, si volgué saber química y física y ciencias naturals, hagué de venir al Comtat de Barcelona, únich lloch en que s’ensenyavan aqueixas ciencias en països cristians. Moltas foren las vegadas que’ls comtes de la Marca y’ls reys d’Aragó que no eran pas aragonesos sinó catalans), lluytaren contra’l Papa. Pere ii morí assessinat pels crehuats. Jaume i tallá la llengua a un bisbe. Pere iii combaté per tot arreu al Papa de Roma. Pere iv se rigué de las excomunions. Els cavallers catalans portavan cap per avall, arrossegant, els penons papals, ab la tiara y las claus de Sant Pere, al tornar de Panissars. D’un princep de Catalunya forsa lliberal e ilustrat es aquella frase: «Més que clergat ne val un lladre». Aquí tothóm podía expressar las sevas ideas de la manera que mellor li semblés, y fins els juheus, mahometans, albigesos, etc., eran judicats ab llurs lleys. Y’ls sabis respectats, diguessin lo que diguessin. Arnau de Vilanova y Raymond Llull sols aquí tobaren la pau pera escriure. La Inquisició fou rebutjada sempre, y’ls llegats del Papa que venían a instalarla, condempnats com malfactors. Y lo mateix passá al Renaixement, malgrat la casa d’Austria, que per forsa s’empenyava a fernos arrelar l’absolutisme católich y la sumissió absoluta a la monarquia. Quan, en temps de Felip ii, vingueren a instalarse aquí’ls inquisidors provehits d’una butlla del Papa, ab totas las eynas de fer mal (y los trastos de matar, com diría un madrileny d’ara), el poble, guiat pels diputats, va tirarho tot al mar: trastos, inquisidors y butlla. Els qu’estudihin bé als arxius d’aquí y als de Fransa, veuran que’ls cadells (dels temps de Felip iii y Felip iv) eran ni més ni menys que hugonots. La insurrecció o guerra dels Segadors (1640) fou una guerra de llibertat religiosa. L’abat de Sant Cugat del Vallés escrivia al gran Richelieu demanantli a n’ell, com a cardenal y com a teólech, si Deu pot cabre dins d’un pa, y si l’afirmació y adoració de la presencia real y corporal de la Divinitat en l’hostia consagrada no es el més horrible dels sacrilegis, puig converteix en dogma una superstició, y d’un símbol ideal (el pa de vida) del blat qu’es la producció del bon Deu, ne fa’l Deu mateix en sa inmensitat e infinitat. Y Richelieu li contestá afirmativament.1 Y ara vegis com aixó es el fonament d’alló de que’ls segadors venian a atacar la custodia’l dia de Corpus. La insurrecció va esclatar al crit de Visca Jesucrist! y en ell y sols en ell volian creure, lo qual es propi sols d’hugonots y presbiterians En Claris no es ni més ni menys que un canonje presbiteriá. El bando del comte d’Arcourt, al pendre’l mando del comtat, es ben clar. Als exércits catalans-francesos hi anavan gascons, provensals y suissos, tots protestants. Ab els espanyols de S. M. Católica, nomenats en tota la guerra els católichs, hi figuravan irlandesos escapats del seu país després de la mort de Carles ii d’Inglaterra, mandsfelds católichs de Munich, e italians de las Sicilias y de Calabria, ex-servidors del Papa —y lo mateix diriam de la sumissió monárquica. Vegis, donchs, cóm aquesta ortodoxia católica y aquest esperit realista no son pas catalans. Els catalans no’n vam tenir may de reys, en l’época de nostra independencia. Els nostres comtes eran reys sols a Aragó y altres països, fins que vingué el de Antequera.
Tot lo que antecedeix ho dihém pera demostrar cóm, dins de la tradició actual catalana hi há moltas tendencias y usos que no son pas nostres. Las mateixas Bases de Manresa’n pateixen d’aixó, y per aixó demaném que’s revisin. El Catalanisme ha de tenir per base l’Autonomia de Catalunya, tot lo que tendeixi a la seva llibertat, al seu engrandiment, al seu progrés, tot lo que sigui energia humana y vida pera formar un estat superior.
A aquest fi dedicarém de temps en temps, algun article. Y aquí, encara que sembli estrany, comensarém per atacar una falsa creencia en l’alimentació del nostre poble. Parlém del us de la escudella y la carn d’olla.
Si’ns remontém a la Edat Mitja, encara que sigui a la primera part, veurém que ni un ni altre menjar existian en aquellas épocas.
Segons las crónicas, ordinacions y altres escrits, desde la primera part de la Edat Mitja’s menjava molt bé a Catalunya, y, després d’expulsats els sarrahins, a Mallorca. L’alimentació en aquells temps, a partir dels comtats de Barcelona fins a la fi dels reys d’Aragó de nostra rassa, era la següent:2
Auceyls: Pahons (pavos), faysans, francolins («y destos hay en Aragón asaz», diu n’Enrich de Villena), grúes, ansarones, ánechs, oques, sisns, guatlles, grives, perdius, perdigots, coloms, tudons, tórtores, becades, fojes, torts, sorsols, cercetes, orenetes, caruanes, luanchs, auderomies, garses, pardals, copades, cogullades, gayls, galhines, polles, capons, y altres aucells.3
De les animalíes de quatre potes: Bous, vaques, bufles (molts ne venen de terra d’alarbs, de Cordua especialment), cervs, gamuses (que venen de Navarra), cardís, corsos, gaseles (que venen de Granada), llebres, conills boscans e casolans, cabres del pla e de la montanya, moltons, hardes, ovelles, crestats, meflons (que venen de Maylhorca), porchs, garrinets, cinglans, cameyls (ne menjen los alarbs e juheus que venen a les fires), nutries, erissons, tasugs e altres.
Dels peixos e altres animalíes de mar e de riu: Balhenes, peix mular, solray, solhenguat, peix espasa, aguylhes, mero, congre, morena, anguiles, rodaylhes, percebes (ço’s menja en terra de sarrahins), moseylhó, lhagostes, lhomantos, lhagostins, cranchs, lhonchs e redons de riu e de mar, truytes, saumons, acedies, soyls, pampans, burros, rates, escórpores, barats, sardina, boga, xanguet, xucla, seitons, rajades, sipies, osties, pops, calamars, tunyina, dufí, savayl, besug, pegeyl, barbs, sabogues, raps, lhuernes, lhampasses, milans, mussola, llus, gats de mar, rogets, pelayes, muscles, petxines de Sant Jaques, petxinetes, barretets, caragols, nacres, corns, teylherines, camerons, galeres, peixopalo, bacaylhá (ço ve d’Escocia, e de Holanda e de Flandes).
De les besties reptilies, aytals com gripaus, llengardaixos e granotes: Sols ne menjen los sarrahins, juheus e gitanos.
De les fruytes, que’s menjen crúes, pelades o partides: Rahims de tota mena, negres e blanchs, panses, somoys e altres; melons, sindries, lhimones, taronjes, poncems, cogombres, figues de moltes menes, peres, pomes, préssechs, aubercochs, codonys, priques, mores, cireres, cireres d’arbós, ametlles, avelhanes, nous, olives, aglans, castanyes, pinyons, alfóstichs, magranes e altres.
De les lhegums: Monjetes seques e tendres, rénegues, negretes, faves, lhenties, guixes, sigrons (de Casteylha), pésols e altres. L’arrós semenja en terra de sarrahins. Tot ço se fa coure ab aygua e sal. L’arrós portat ne es dels alarbs de Valencia.
De altres coses de les plantes: Pebrots, tomátechs, cart, ápit, bledes (ne donen als condempnats pera més pena), cols (ne menjen sols a Casteylha, e diu que’n menjaven els goths), bróquil e col e flor (ne menjen los sarrahins de Valencia), naps, xerivíes (d’açó non ne deuhen menjar los cavaylhers, ne ciutadans, car put fors), cebes (ne menjen en lo camp, crúes, amanides ab oli e sal e pebre e vinagre, e cuytes ab aygua e sal los juheus e maurs), toves, pastanagues, encisám, lhetugues, escaroles, xicoyres dolses e amargues, lhacsons, cosconilles, créixems, ayls, ortigues, malves (ço se menja a Casteylha), borratxes, alcaparres, táperes, julivert, donzell, matafaluga, cumí, anís, mostassa, pebre negre e blanch, bolets de totes menes, sberginies (ço’s menja cuyt a Casteylha e en terra de maurs).
«També hi há besties que les menjen gents extranyes. Los turchs e tartres menjen cavayl, los scites menjaven home, los africans e gitanos menjen serp, los lhauradors de les Andalusies menjen cigales, los casteylhans los cuchs del vi, los baschs les llagostes dels camps. A Catalunya e a Aragó hi há, al alt Pirineu, homs que cassen e menjen ossos.»
«Desempús se fan embotits ab la carn del porch e d’altres; aytals son botifarres, llonganisses, salsitjes, lhom, pernil e pa de lhengua, e altres.»
Interminable seria la serie d’aliments que podríam citar, tots sans y molt nutritius, que s’empleavan a Catalunya, essent els de major consúm, y dels que «hom no se’n pot passar», segons deya Eiximenis, la carn de moltó, la de porch «que fa coneixe cristiá de juheu e alarb», la cassa, y en gran quantitat el peix y marisch. Els vegetals eran usats com a fruyts de postres, o com enciams. Sols a la montanya posavan peras, pomas y castanyas als guisats, costúm que sembla venir dels goths,4 com la de menjar cols cuytas, que aquí ni cap cavaller ni cap ciutadá honrat menjava. Si hem de creure a B. Tresvents, a Arnau de Vilanova, a Eiximenis y a molts cronistas, aquí l’alimentació era suculenta, donchs no sols se menjava molta carn y molt peix, ous, sanch y fetje, cervell y altres cosas alimenticias, sinó que hi havia un gran consúm de mantega de Flandes, «per adobar los rostits», y no’s gastava l’oli més que pera’l peix y’ls enciams, fentse menos us del llart qu’ara. La manera de guisar, a las pagesias, als castells, als convents y a las ciutats era’l foch nú, en geneal, es a dir, las grahellas y l’ast. L’olla servía pels bullits, la cassola pels guisats, y no’s gastava de molt tanta pahella com ara. Se feyan caldos de tota mena de carns, entranthi sols productes vegetals com l’ápit, la orenga, el pebre, el llorer, la canyella, la sajolida, el julivert, etc., per’aromatisarlos, y ab ells se’n feyan sopas, tal com avuy día’s fa a Fransa. Fonamentalment, entre la cuyna catalana antiga y la cuyna francesa, no hi havia pas cap diferencia.
Com a vins, se bevian tots els catalans qu’ara coneixém, negres y blanchs, y malvasías, garnatxas, moscatells, etc., etc., y a més vi francés, que no he pogut saber lo qu’era. Sols fa constar Guillem el Bergadá, en una poesia, que «alegra’l cor e fa faer fors grand gatzara». (¿Sería’l Champagne?) També sembla que aquí’s gastavan vins escumosos. Se parla en certs documents del vi des Maylhorques, y de vins de Sicilia (¿Lachrima Christi?), de vi grech y d’altres. Se componían aperitius com el vi ab piment y’l vi ab menta, y també’s coneixia l’ayguardent qu’avuy se’n diu Holanda.
De la llet de cabra y de vaca se’n feya gran us, y especialment dels lacticinis que’n provenen, com ara mató, formatjes, natas, cremas, mantega, xerigot, etc., etc.
S’usavan forsa’ls pastissos, de carn, de peix, ó siguin empanadas, y las cocas, pets de monja, secalls, pa de pessich, tortells, pa de figa, confits, mermaladas y altras llaminaduras.
Com se podrá veure, l’us inmoderat de vegetals cuyts, fins a constituhir la base de l’alimentació del poble y fins de la gent rica, abans no existia. Tampoch se menjava ceba cuyta, ni bróquil, ni coliflor, ni esberginias, ni naps, ni bledas, ni xirivias, ni tot el rengle de cosas poch nutritivas y malsanas qu’avuy en general tothóm creu indispensables en l’alimentació y las té per catalanas d’origen.5 L’arrós també es dimportació d’ultra-Ebre. En cambi aquí ja’s menjava bou (y no badella perquè fins hi há ordinacions qu’ho prohibeixen, «car badeyl non es animal faet e cal lheixarlo créixer en pes e sobstancia»), per lo qual se veurá que’ls nostres antepassats d’aquells bons temps tenían mellor instint de nutrició que la majoría de la gent d’ara. Aixís se comprén que nostra rassa fos tan forta que predominés en tot el Mediterrá y en altres paisos.
La decadencia alimenticia vingué ab la subjecció política, y ab ella vingué després, en conseqüencia, la decadencia de la rassa. Alló de la frugalitat, que fa fort, es una superstició castellana dels temps en que Castella tingué l’arriendo d’aqueix tinglado del catolicisme en tot el món. Es un gran recurs, pera dominar, el debilitar al vensut. El mal menjar sols dona mal génit, malaltias y res més.
Donchs, segons els estudis que sobre’l particular hem fet, resulta que al castellanisarse Catalunya va anar prenent las malas costums alimenticias dels soldats; y aquí tenim la base de nostra decadencia orgánica, y de cóm ab l’adopció d’ideas e institucions absolutas vingué la decadencia moral; havent sostingut l’una a l’altra.
Una de las costums en el menjar originarias de Castella, y que tothóm creu genuinament catalanas, es la de la escudella y la carn d’olla.
Son origen es el següent, tret de las memorias del Mayor Santos de Londoña y de las dels cronistas francesos La Marca y Mr. Le Baron Briseux.
Després de la batalla de Rocroy, al ésser desfets els tercios castellanos, els francesos y d’altres qu’anavan ab en Condé, més humans qu’ells, que tot ho passavan a sanch y a foch, els varen desarmar y’ls hi varen donar un salvaconducte pera que no se’ls molestés enlloch en el tránzit fins a Espanya. Lo mateix varen fer a Suïssa ab uns que, atravessant el Luxemburg y’l Franch Comtat, s’hi refugiaren. Al Museu Municipal d’Armas, de Ginebre, hi há’ls seus arcabusos y pistolets.
Pera venir a la península, no tenint diners y no podent robarne pel camí ni imposarse, donchs anavan desbandats y desarmats, molts d’ells, especialment els soldats rasos, demanavan caritat, peró com que no’ls entenían, puig l’espanyol d’ultra-Ebre sempre s’ha distingit per no saber parlar cap llengua d’Europa encara que passi molt temps en una nació extranjera, tingueren d’enginyarse. Lo cert es que molts portavan una olla de terra o calderó d’arám penjat al coll ab una corda. Quan entravan a poblat, demanavan per signes, allargant la má y l’olla, algo pera menjar. L’un els hi dava un coll de gallina, l’altre un tros de cap de costellas, l’altre una mica de cansalada o pernil, peró la majoria’ls davan vegetals, cols, especialment als països germánichs, y llegums. Quan ne tenian bastant, posavan l’olla o la casserola al foch ab aygua y sal, y la feyan bullir horas enteras. Després ab rosegons de pa procedents de la capta, que duyan al sarró, feyan la sopa, qu’escaldavan barrejanthi las llegums ja cuytas, y finalment se menjavan la carn y lo demés que quedava com residuu desprovehit de tota substancia. Hi havian collas qu’anavan ab guitarras y mandolinas, y aquests captavan cantant y obtenian mellors presents, com embutits, llart, trossos d’aucells, peró tot ho tiravan a l’olla, y aixís va neixe l’olla podrida, o el puchero com se’n va dir després; y la escudilla o sopa era lo ques feya ab pa y llegums dins d’una escudella o tassa. En el molt temps que varen trigar a arribar a casa seva, y essent gent que fins alashoras en sas casas mateixas havían menjat sempre malament, se varen acostumar a tals menjars y’ls varen anar perfeccionant. Al arribar ho varen propagar per tota la Espanya castellana, y d’allí’ns fou importat a nosaltres ab els tercios que venian a dominar a Catalunya. No obstant, aixó no va arrelar mentres Catalunya tingué per comtes Lluis xiii y Lluis xiv; peró, retornada a Espanya pels últims temps de Felip iv, y sobre tot durant l’época de Carles ii, ab la gran miseria que s’extengué per tot arreu, tothóm va menjar d’aquest ranxo; y després, ja sistematisat, s’ha fet costúm, gayrebé tothóm ne menja, y’s creuhen tots qu’aixó son plats catalans.
Lo qu’avans se menjava, com avuy a Fransa, era la sopa feta ab caldos forts y molt poch pa, adicionanthi algún condiment com pebre, ápit, canyella y alguna herba aromática. La miseria va portar a menjarse la carn sense la substancia, que avans sols se dava als gossos. També la miseria de la dominació fou la que feu fer la sopa aromática sols ab pa, aygua, sal y oli, ja sigui sopa d’all, ja de ceba, ja de farigola, cosas may menjadas a Catalunya en sos bon temps. Aquí lo que’s menjava era sopa de carn, ab pa torrat y safrà, dita sopa daurada, y sopa de such de carn, ab pebre y mandonguillas. Pera fer soportable l’olla, la gent va fer una grossa mandonguilla de carn trinxada, y va tirarlhi ab un gran tros de cansalada pera més substancia.
Y ara jo pregunto:
¿No seria un gran progués que, tornant a las antigas tradicions alimenticias, desterressim la carn dolla y fins la escudella quan no fos una sopa d’arrós o de pastas a base de caldo molt fort y aromátich fet ab varias carns substanciosas? ¿Hi perdriam res en deixar de banda cols, bróquils, coliflors, bledas, cebas cuytas, ab els corresponents naps, xirivias y esberginias? ¿No valdría més menjar més carn, més peix, més ous y més mantega, y menjara menos arrós y menos cigrons?
Jo estich ben segur de que la rassa hi guanyaria.
1 Vegis, en Les Archives de France, la secció de la correspondencia secreta del Cardenal de Richelieu.
2 Recopilém aixó de Les ordinacions del Palau del Senyor Rey de Maylhorca, de L’Art de Venería de Mestre Johan Tramulles, de Vita Christi d’Eximenis, y de El Arte Cisoria del infant d’Aragó n’Enrich de Villena.
3 Hem transmés els noms y las observacions en catalá escrit tal com está en els originals d’hont hem tret aquests datos.
4 Avuy día encara a Nuremberg, Darmstadt y Hannover se menjan platillos ab fruytas, y cosas ensucradas.
5 Els pagesos pobres menjavan al hivern, a la montanya, farinetas ab carn salada tal com avuy; peró després molts hi afegiren embotits, com botifarra, etc.
Pompeyus Gener