Àngel Pons i Guitart

Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, és la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. Hi veureu des del rentista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir.

Anton Busquets i Punset

Moltas eran las horas que’ls entretenia ab la lectura d’aquells cants, assadollantse l’ànima d’en Verdaguer ab el perfum delicat, al ensemps que mascle, de la poesia popular, que fou la seva llet y sa obra de consulta y estudi. L’época fixa en que comensá L’Atlàntida es un xich difícil de trobar. En tant, vingué’l primer diumenge de maig del any 1865, y ab ell el triomf de Verdaguer en la festa dels Jochs Florals.

Josep Navarro i Costabella

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer. Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Joan Maragall

Aquesta llengua és la senyal d’una nació: Occitania. Y are dieume si gascons y provençals, catalans y mallorquins y valencians, no tenim tots efectivament un mateix tirat d’esperit, un sentit planer de claretat y enteniment ab un gra de follia que’ns fa ben germans y hereus d’aquells que feren el dret civil y s’ullprengueren de la llum de Grecia…

Josep Pla

Perquè la gent s’arribi a cansar de les animalades progressistes i de les llums de l’esperit, ha d’arribar fins a tocar el cul del sac del fàstic i de les enganyadores il·lusions. Mentrestant ens hem de resignar a considerar-nos uns civilitzats i uns homes respectables i seriosos, a còpia de submarins que s’enfonsen, d’aeroplans que cauen, de gasos que esclaten i de ràdios que xiulen.

Mercè Rodoreda

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de les vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gassa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta.

Pere Coromines

Heusaquí una obra poderosa, digna de la nostra joventut. Que sigui Barcelona l’iniciadora de la primera tentativa per relligar de nou els pobles dispersos de la raça llatina. Ens diran que ab això volem conquistar l’hegemonia mediterrània y que despertarem la gelosia de Gènova, Nàpols y Marsella. Deixemlos dir: les hegemonies no’s demanen ni’s pretenen, sinó que resulten d’una més alta concurrència de forces materials y espirituals.

Antoni Rovira i Virgili

Cal remarcar que, en la seva al·locució, el Papa es plany especialment del monopoli de l’educació de la joventut, monopoli organitzat pel feixisme. Les causes de conflicte entre l’Estat i l’Església són agreujades i multiplicades per la política d’accentuat estatisme que el Govern italià segueix. I és evident que Pius XI ha cregut arribada l’hora d’oposar l’aturador de la seva protesta a la invasió creixent del camp eclesiàstic i espiritual per part del feixisme tentacular.

Eugeni d’Ors

Aixís és el destí d’aquest home, dir y fer coses dures, però darrera de les quals viu tot el foch d’una abraçada. El cor ardent puja a la boca, baixa a les mans, en els mots y actes més asprement materialistes. Devegades, hostils y tot: ―cops de puny… Quan en Pere Coromines escriu, sovint ne dona, de cops de puny…

Alexandre Plana

Després de tants anys de vida ciutadana intensa, no ha sortit encara el poeta que digui l’esforç de les nostres lluites polítiques, ni la força creixent de la nostra vida material; ni tampoc tenim la novel·la de la ciutat. D’una banda, la novel·la s’ha reclòs en la vida rural, i no sempre amb un exacte verisme sinó més bé com una forma més planera del pastiche. D’altra banda, el corrent de la nostra poesia ha anat per dues canals diferents: la de la poesia lírica i la de la poesia bucòlica.