Un parèntesi d’espontaneïtat

Sempre que aneu a una ciutat estrangera creieu descobrir un bé-de-Déu de coses que no trobeu a la nostra terra. En cada aparador creieu descobrir objectes que —ho juraríeu!— no heu vist mai en els aparadors de la Portaferrissa o del Passeig de Gràcia.

Però si dueu a dins el corcó de l’anàlisi, en tornant de viatge mirareu els aparadors de la nostra ciutat i constatareu amb sorpresa que gairebé tots aquells objectes que creieu exclusius de París, de Roma o de La Haia, són fàcils d’adquirir a pocs metres de la plaça de Catalunya.

Com ha estat aquest descobriment? Molt senzill. Quan éreu a la ciutat estranya, el desig de trobar-hi coses noves us ha fet mirar amb una atenció desacostumada. Un cop a la nostra terra, el desig de comparar o d’assegurar-vos que les novetats descobertes, efectivament ho són, també us ha fet observar el carrer amb una curiositat que no solíeu despendre en aquest fútil exercici.

Algunes vegades, no obstant, podem, sense necessitat de fer un viatge, aguditzar la nostra curiositat esmussada per la sensació d’insipidesa i d’immutabilitat que grosso modo ens donen els itineraris de cada dia. Això, per exemple, s’esdevé quan al bell mig del camí topem amb un espectacle nou o amb un obstacle insospitat que ens obliga a abandonar la nostra inhibició d’autòmates.

La novetat d’ara és el Metro (el metro trenta, com li diuen a Sant Gervasi). Hom hi va tant per necessitat de guanyar temps com per gust de veure els barcelonins en una actitud encara no standarditzada. Segurament no cal soterrar-se per descobrir la ingenuïtat humana; però és evident que a hores d’ara on fa de més bon assaborir és en el túnel del Metro. Llevat la minoria que ha voltat món, sovint inclinada a l’afectació pedant, tots els barcelonins se senten iguals davant la novetat del carril subterrani i es decideixen a mostrar francament les seves emocions, siguin de la mena que siguin. Cal aprofitar una avinentesa així; no se’n presenten gaires.

M’he adonat, entre altres coses, de la facilitat amb què la clerecia secular i fins la clerecia regular ha adoptat el novíssim mitjà de locomoció. Des del primer dia no veies mai un comboi sense el seu capellà o el seu frare. Comentava el fet amb un sacerdot amic.

—És —m’ha dit somrient, amb un finíssim humor— que ens recorda les catacumbes.