Josep Maria de Sagarra

I per què els nostres literats no escriuen novel·les? Aquí està el problema. És per impotència, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, però principalment per l’última. Escriure una novel·la fa una certa por. Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit.

Carles Riba

Col·lectivament, pot ésser igual; en l’obra lírica hem aplegat, a Catalunya, un tresor d’experiències del llenguatge i de la sensibilitat utilíssim, si no indispensable, per a la creació novel·lística. Però per fer cap, de ple, en aquesta, cal tot un desplaçament de front; si és que no es vol retrocedir cap a la novel·la reflex de més o menys espectaculars superfícies del caràcter o de les passions, de la vida urbana o rural, o cap a la novel·la d’expansió personal més o menys poemàtica, que és d’on ja ens pensàvem tornar.

Josep Maria de Sagarra

En Jaume Brossa, com a espectacle, com a home moral i com a home lleial, ha estat un dels nostres valors més interessants d’aquella època d’avant-guerra, que ara ens sembla una mena de paradís guillat i contradictori. En Brossa parlava d’alta política, d’alta diplomàcia, d’alta filosofia; tots els temes tenien una gran alçària, com la seva figura. Contava anècdotes cardenalícies, en les quals ell jugava el primer paper. Coneixia a tothom i sabia coses de tothom.

Josep Pla

Perquè la gent s’arribi a cansar de les animalades progressistes i de les llums de l’esperit, ha d’arribar fins a tocar el cul del sac del fàstic i de les enganyadores il·lusions. Mentrestant ens hem de resignar a considerar-nos uns civilitzats i uns homes respectables i seriosos, a còpia de submarins que s’enfonsen, d’aeroplans que cauen, de gasos que esclaten i de ràdios que xiulen.

Joaquim Xirau

Ara es comprendrà perfectament perquè Catalunya no ha rebut cap influència de Kant com no ha rebut gairebé cap altra influència filosòfica, perquè ha prevalescut aquí la vaga divagació fantàstica i anecdòtica sobre el rigor d'una veritable filosofia, perquè els homes que per acàs parlen ací de coses més o menys filosòfiques donen sempre una lamentable impressió d'aficionats o de simples causeurs.

Carles Rahola

Tant en Brossa com jo estàvem entusiasmats, ara fa una vintena d’anys, amb l’obra d’Anatole France, a qui admiràvem, no sols com a escriptor perfecte, sinó també per la seva intervenció en l’affaire Dreyfus, al costat de Zola i d’altres benemèrits cavallers de la justícia ciutadana.

Joan Crexells

O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.

Joan Crexells

Quan un hom s’apassiona per una ciència particular fins a fer-ne quelcom de central en la seva vida, hom acaba per trobar que cap estudi ni cap ensenyança és de més utilitat que aquella en la qual s’han esmerçat tantes hores.

Joan Crexells

Hi ha un cert progrés anant endavant de la Història com hi ha un cert progrés anant endarrere de la Història. Però, totes dues línies de progrés són secundàries davant de la unitat fonamental de la natura humana.

Josep Maria de Sagarra

Sí, senyors, avui dia una de les figures untada de cap a peus del perfum irresistible del triomf i de la glòria, és un xicot fill de Gràcia que es diu Josep Gironès, i que s’ha guanyat l’entusiasme públic enfilant-se al ring i etzibant cops de puny ―quins cops de puny!― amb la mà enguantada.

Carles Soldevila

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Josep Pla

El que s’ha de posar de manifest, donat el programa anunciat i l’absoluta manca de Mussolini, és la falsedat de la tesi feixista en voler justificar l’ús dels mètodes violents amb uns anomenats “drets de la revolució”. Si no hi ha hagut revolució en res, d’on neixen els drets de la revolució?

Carles Soldevila

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries.

Carles Soldevila

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

Carles Soldevila

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.” Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle.

Carregant més articles...
No more posts