Les gràcies de Gràcia

Gràcia té infinites gràcies; tots els barcelonins em sembla que n’esteu convençuts, però per acabar de fer el pes a la balança, només teniu d’esperar un parell de mesos, quan cantin els rossinyols i xisclin les orenetes; aleshores us enfileu a l’imperial d’un tramvia que vagi als Josepets o a la Bonanova, i badar amb els ulls i l’ànima des del bell punt que entreu al carrer Gran o carrer Major, fins que arribeu a l’Avinguda de la República Argentina.

A mi m’agrada més dir carrer Gran que carrer de Salmerón, encara que aquest darrer sia el seu nom oficial, i no perquè conservi cap antipatia per aquell vell republicà d’ulls suggestius i bigoti anticlerical; tot al contrari, recordo que quan era un vailet vaig sentir un discurs de Salmerón i em va fer un efecte definitiu; però carrer Gran o carrer Major lliga més amb la importància i la bellesa d’aquest carrer, tan característic, tan localment estilitzat.

Des de l’imperial del tramvia veureu les belleses estàtiques del carrer Gran; si camineu per l’acera, veureu les belleses dinàmiques. Ara, que les estàtiques acostumen a fer més impressió, perquè un hom les endevina en el propi ambient, emmarcades per un balcó florit, amb un fons obscur ―el fons del pis― sempre carregat de misteri, com tots els pisos.

A més a més de les belleses vivents, el carrer Gran té sabateries carregades de prestigi i fama, lleteries fresques, bars rutilants, botigues amb camises de senyora i mitges negres i daurades; hi ha pastisseries excitants i dispeses corcades i sòrdides, hi ha de tot, en aquest magnífic carrer, que encara guarda l’heroica vibració de la campana de Gràcia, les xafarderies, les escopetades i les grandeses del vuit-cents liberal, sota aquesta capa llampant de rialles, de fils de tramvia i de pudor d’automòbil.

Podria anomenar moltes persones i molts establiments admirats tot passant, però avui val la pena que parlem d’una gràcia que també és una glòria de Gràcia. I no us esvereu si us dic que es tracta d’un boxador.

Sí, senyors, avui dia una de les figures untada de cap a peus del perfum irresistible del triomf i de la glòria, és un xicot fill de Gràcia que es diu Josep Gironès, i que s’ha guanyat l’entusiasme públic enfilant-se al ring i etzibant cops de puny ―quins cops de puny!― amb la mà enguantada.

Tots els aficionats a la boxa sabeu qui és En Gironès; els aficionats i els intel·ligents us analitzaran i us detallaran el seu joc d’aquella manera freda i científica amb què s’acostumen a tractar les grans emocions de l’esport. Jo, que sóc un aficionat de pa sucat amb oli ―com em diria En Josep Pla―, en parlar de Gironès no puc desenrotllar tot aquell tecnicisme i aquell vocabulari que podeu llegir, si voleu, en la secció esportiva. Jo sóc anticientífic per temperament; la precisió em molesta, la veritat pura em fa maldecap, i si no puc dir unes quantes mentides innocents i si no puc vestir una mica les coses com si fóssim en temps de Carnestoltes, em sembla que no em trobo bé.

He vist boxar a Josep Gironès no moltes vegades; des del primer dia que el vaig veure, vaig pensar: aquest és el teu! Però des de divendres a la nit penso que és el meu i el de tots; és a dir, penso que és el boxador més important que tenim, per ara, a Catalunya.

La “boxa” és una cosa que no acaba de fer feliç a tothom; hi ha senyor que us diu, estranyat: “Vós aneu a veure aquestes coses? I ara! Mai no ho hauria dit.” I el desgraciat que es manifesta d’aquesta manera no sap que un “match” d’aquells que entren pels ulls i estiren totes les cordes de l’entusiasme i de l’emoció és un espectacle que no es paga amb diners, és una de les coses més precioses que es poden veure en aquest món. I naturalment que no tractaré de raonar-ho ni demostrar-ho, perquè això és qüestió de gustos. A mi amb la boxa em passa això i ho dic tal com ho sento.

Doncs divendres passat Josep Gironès va enfilar-se al ring amb aquella cara angelical que té, embolicat en un jersei de color de plom, i va asseure’s i va esperar el moment sense donar-se gens d’importància. El seu contrincant era un francès esprimatxat i madur, amb una cara de tenir poques amistats i amb unes ganes d’enllestir que a qualsevol de nosaltres ens hauria posat la pell de gallina.

Josep Gironès de primer va rebre una mica, però aguantava els cops amb una dignitat i una serenitat de primera; s’esmunyia com una anguila i quan clavava un cop era tret segur. Perquè el gran mèrit d’aquest xicot és una rapidesa i una precisió en aplicar la trompada, que fan un efecte elegantíssim als ulls del badoc interessat.

El francès, que anava per feina, va veure que el nostre celestial gracienc no era un bolado, i aleshores Gironès el va començar a curtir materialment, fins que a mig combat li va aplicar allò que en diuen un “crochet” ―i que consisteix en un cop al maxil·lar que Déu ens lliuri― i el francès va caure i ja no va cantar ni gall ni gallina. L’entusiasme del públic va ésser una d’aquelles coses que trenquen el cor i fan època.

I l’entusiasme en aquest cas és justificadíssim. Primer de tot perquè Gironès és un noi simpàtic. No té la cara impermeable de certs boxadors; si el veieu vestit i anant pel carrer us semblarà un idealista de bona fe; si el veieu despullat al ring us semblarà la invenció màgica d’un Pigmalió, perquè aquest noi és ben deixat i proporcionat com una estàtua de les bones.

Si el veieu boxar amb tot el dinamisme de la situació, aleshores aquella figura amable vibra amb una força nerviosa que fa fredat; una força ordenada per una murrieria perfecta, per un sereníssim sentit d’eficàcia; i us adoneu que tot allò, que si voleu té una punta o moltes puntes de brutalitat, es converteix en una cosa neta i intel·ligent que us intensifica l’atenció dels ulls i us duu un ritme optimista al cor. Us adoneu, en una paraula, que la boxa té una virtut apol·línia, que no diré que sigui transcendental, però que omple uns quants moments de la vostra vida amb unes gotetes de felicitat i de joia pura.

Per aquesta felicitat i aquesta joia pura em plau celebrar a Josep Gironès, gràcia i glòria de Gràcia.