Melcior Font

Josep Carner, el més alt dels nostres poetes, acaba d’ésser homenatjat. Ha arribat suara de viatge. Amb aquest tema encetem la conversa. Ara ens evoca agudament la llunyana Costa Rica, que acaba de deixar: «No sabria enyorar Barcelona —diu el poeta responent a una nostra insinuació. I és que visc a tothora i arreu com si dues illes més enllà hi hagués la Rambla. Ha col·laborat a aquesta confortable sensació la constant troballa de barcelonins.»

Ferran Soldevila

El català no és un idioma feble: n’ha donat proves eloqüents al llarg de la seva història; les ha donades, sobretot, en els segles de decadència. Però és un idioma afeblit. Els agents de destrucció o d’afebliment no hi troben sempre les defenses que haurien de trobar-hi. Actuen sovint amb tota llibertat. Si no han fet, si no fan més de mal, és perquè no duen més de virulència, no pas perquè trobin resistències eficaces.

Carles Soldevila

La novetat d’ara és el Metro (el metro trenta, com li diuen a Sant Gervasi). Hom hi va tant per necessitat de guanyar temps com per gust de veure els barcelonins en una actitud encara no standarditzada. Segurament no cal soterrar-se per descobrir la ingenuïtat humana; però és evident que a hores d’ara on fa de més bon assaborir és en el túnel del Metro.

J. V. Foix

D’ací que, a la seva manera, Dalí sigui un antimodern. L’atmosfera supersticiosa de les seves pintures està carregada de pòsits mil·lenaris. En aquesta eternitat feta plàstica no hi ha, però, ni Idea, ni Voluntat, ni Necessitat, ni, encara que el mateix pintor ho cregui, Inconscient.

Josep Pla

Com tothom sap, s’ha arribat a constituir una comissió internacional d’experts, posada a les ordres de la Comissió de Reparacions, per determinar la capacitat de pagament d’Alemanya. El sol fet de la creació d’aquesta comissió és ja un triomf de la tendència revisionista. Alemanya, ajudada pel corrent revisionista mundial, sobre tot americà i anglès, ha demanat sempre la determinació de la xifra del deute. S’ha passat cinc anys entre la negativa dels uns i la impassibilitat dels altres.

Josep Pla

La literatura catalana és, encara avui, una cosa casolana que es fa a estones perdudes. Això durarà fins que surti un editor que tracti la qüestió del llibre català comercialment i usi tots els trucs que empren els comerciants per fer marxar el seu negoci. Les coses s’han de plantejar d’aquesta manera i tenir escrúpols davant d’aquests mètodes és absurd. El comerç del llibre és acceptat a tot arreu. No admetre’l a Catalunya en nom d’un puritanisme grotesc és voler tallar les poques ales de la nostra producció literària.

Carles Soldevila

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

Carles Riba

L’estil de Josep Pla es caracteritza no per una mobilitat sinuosa que ens reservi una sorpresa delectable cada tombant, sinó per un impuls d’avançament, regular, gairebé monòton, en què les frases i els períodes fan cadascun la seva acció i la seva reacció, tenen cadascun el seu punt culminant, des del qual el contingut llisca sense fressa cap a la frase o el període següent.

Carles Riba

Idea cara, i per això la retraiem, al nostre Josep Pla. L’ha expressada, més d’una volta, amb la cruesa enèrgica d’una equació: “La pàtria és el paisatge. L’ascendent rural dels meus avantpassats informa tota la meva vida, els meus actes i els meus pensaments.” “Sóc —conclou més avall— un pagès en tota l’extensió de la paraula.” D’acord. Però ni un pagès és tan simple com això, ni són simples els altres homes i les coses del món.

Carles Riba

Els seus homes hi són embolcats gradualment, insidiosament, fatalment, com si s’espesseís entorn d’ells un aire fet dels inefables residus de tot allò que no s’és resolt. Hi ha una aspiració precisa, però projectada al lluny de la pròpia imaginació, com un miratge que brilla sobre un fons mat i monòton. L’aspiració infinita, repetidament fallida i represa, els isola: part de fora, el món continua amb el seu ordre, les seves jerarquies de valors, les seves convencions i les seves incomprensions.

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

Josep Pla

Només hi ha dos països al món que han fet la seva revolució nacional: Anglaterra i França. Tots els altres, vull dir totes les altres democràcies nacionals, viuen del reflex purament verbal que han irradiat, la revolució francesa i la revolució anglesa. Per això són tan febles i estan a la mercè del primer que passa.

Josep Maria Boronat i Recasens

No tinc història. Encara que vaig néixer a Olot, sóc de família barcelonina. Sobre la meva infantesa poques coses puc dir; fou com la de tants altres infants. He col·laborat a la pàgina literària de “La Veu de Catalunya”, la qual cosa ha estat motiu que jo ara publiqués un llibre meu; em nomenaren membre de la Societat Catalana de Filosofia, preocupant-me principalment per les qüestions d’estètica, i col·laboro a la col·lecció de “Els Nostres Clàssics”.

Josep Maria de Sagarra

I per què els nostres literats no escriuen novel·les? Aquí està el problema. És per impotència, per mandra o per por? Potser per una mica de les tres coses, però principalment per l’última. Escriure una novel·la fa una certa por. Tot literat que tingui una mica de consciència, al proposar-se un treball així, haurà de pensar fatalment en totes les altres novel·les de les literatures forasteres, haurà de pensar en el molt i bo que s’ha escrit.

Carregant més articles...
No more posts