Ferran Soldevila

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Ferran Soldevila

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.

Carles Soldevila

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Lluís Nicolau d’Olwer

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.

Lluís Nicolau d’Olwer

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme.

Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Josep Maria de Sagarra

Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.

Francesc Pujols

Davant de la flamarada de l’art hel·lènic, que cada petjada que va deixar és un model guardat per Homer i Fídies, que són els dos acadèmics més grans que’s coneixen, totes les perspectives anunciades a só de tabals o a la quieta, per les diferentes escoles modernes que’s caracteritzen per apartar-se qui més qui menys de l’hel·lenisme, i de l’academisme que l’acompanya, són esllanguides i esblaimades.

Tomàs Garcés

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).

Josep Pla

En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec.