Tomàs Garcés

El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents.

Joan Crexells

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica.

Josep Carner

Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

Carles Soldevila

El romanticisme, els efectes del qual arriben perfectament fins als nostres dies, ha creat una veritable galeria de brètols pintorescos, de disbauxats enginyosos, de bútxares pertorbadors… però “simpàtics!” Els literats d’aquest tarannà s’han complagut especialment a fer conviure el sentiment, el cor, amb una colla de vicis i d’iniquitats.

Ferran Soldevila

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Ferran Soldevila

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.

Carles Soldevila

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Lluís Nicolau d’Olwer

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.

Lluís Nicolau d’Olwer

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme.

Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.