Josep Pla. L’estil

Més d’una vegada, Josep Pla ha resumit les seves conviccions, i hem de creure que també les seves ambicions, concernint l’estil, en un mot d’ordre confessadament gidià: banalitat. Però cal no deixar el mot tot sol, arrencat de les exigències morals que en el pensament de Gide implica; aquesta banalitat resulta d’un llarg esforç, i és en la victòria sobre el romanticisme interior, més: sobre la pròpia personalitat. “No hi ha cap de les qualitats de l’estil clàssic —diu Gide— que no es compri pel sacrifici d’una complaença.” Això sol, en si, no direm que sigui nou nivell: és etern, i es retroba formulat de mil diverses maneres convergents. No anava a parar enlloc més Buffon, quan, menystenint “el to, els gestos, el va so dels mots”, demanava “coses, pensaments, raons”. Ara, en Gide, l’esforç per la banalitat en l’estil forma part de tot un sistema d’abdicacions profundes, que s’estén fins a la renúncia a la virtut, fins al total desinteressament de pròpia ànima. És, en suma, un aspecte, si es vol el reflex a la superfície, de la realització rigorosa, més enllà de l’esperança i de la desesperació, d’aquelles paraules de l’Evangeli que en les seves pàgines reapareixen sovint: “Qui vol salvar la seva vida, la perdrà: però qui la vol perdre, la farà verament vivent.”

Només d’haver guaitat un instant dins aquest abís de moralisme pur que hi ha darrere el concepte gidià de la banalitat, el nostre Josep Pla ens sembla a l’altra banda de món. Ha pres el mot i res més. Direm tot d’una, però, que en una literatura on periòdicament ressorgeix una mena de por a acostar-se a les coses en elles mateixes per amor d’elles mateixes, nues com se’ns donen en llurs representacions immediates, el renou que pot promoure el lema “esforç per la banalitat” ja és, de moment, saludable. Però només de moment. Josep Pla —hem dit— ha pres el mot; però no la doctrina gidiana de la renúncia. No és pas que la hi exigim; ara, una banalitat que no cobreixi, necessàriament inseparable, un sistema qualsevol de seriositat humana, degenerarà sense remei en irresponsabilitat i lleugeresa, és a dir, en banalitat pròpiament dita.

Més que Josep Pla, no haurien d’oblidar això els seus ingenus imitadors. Ell ha eludit aquella exigència de serietat refugiant-se en el seu humor: solució tan antiga com els humoristes. Llavors, si va a la banalitat, és perquè les mateixes coses hi acaben; i no perquè ell renunciï a la seva personalitat, la seva intervenció, ni tan sols a l’amargor —fóra excessiu de dir al dolor— que pugui deixar-li el drama de la pintoresca vanitat universal.

Enfront d’una natura i d’uns homes calvinísticament buits de Déu, poc tindria a fer un Josep Pla escriptor. Aquest viu, precisament, de l’energia amb què capta el reflex, només que sigui, de bellesa, que hi hagi en les coses, i la mica, baldament deformada i recòndita, de diví, que fa de ressort als gestos càndids dels homes. El seu humorisme, a la base, se’n fecunda, i se n’eixamora líricament fins a la mateixa catàstrofe. El toc de bellesa sensible té de vegades una inoportunitat, cruel i vera, que fa esgarrifar. Veient Roby jugar a futbol amb la seva cameta coixa i descarnada pels tumors blancs, “tenia la sensació —diu el narrador— que d’un moment a l’altre la cama s’esquerdaria i saltarien sota la lluna les petites estelles d’os” (C. V. p. 128). Frases com aquesta ens fan pensar que, comptat i debatut, el millor Josep Pla realitza l’absurditat, que podríem imaginar, d’un franciscà humorista. Duu, en efecte, de front, una simpatia —fóra també excessiu de dir un amor— per les coses i els destins, i una complexa combinació de reaccions i inhibicions per a superar l’espectacle de llur relativitat, sense haver de recórrer a cap “deus ex machina” que justifiquin una esperança i una fe no ja de flama evangèlica, sinó ni a penes d’ordre laic. Compleix amb les coses i els homes, unint, uns moments, la seva personalitat a llur moviment i abandonant-los quan han pervingut a llur banalitat.

Ara, d’aquella unió, se’n diu lirisme; almenys el que avui s’entén per lirisme, en cada art a la seva manera. Fins a cert punt, qui vol, qui s’hi exerceix, ordena¹ els seus objectes en jerarquia: és la part adquirible d’un bon estil; per tant, la part analitzable. Però solament qui té el do de veure i oir i tocar i olorar immediatament en paraules, qui ordena en ple moviment dels pensaments i de les coses, realitza en literatura allò que el nostre admirable Rafael Benet anomena el miracle. Aquí resideix la part inefable d’una expressió: trobar i suggerir la fórmula de la qual, s’imposa al crític també com un miracle a fer —ineludible per a ell si s’estima. Ho afirmem així, després que hem divagat en fatigosa espiral per precisar-la, després que l’hem proposada. Ara, en un estil, com en la vida mateixa, una fórmula és a cada moment desbordada i àdhuc contradita: a penes si pot aspirar a indicar-ne més que una direcció i un aire essencials, a donar el punt de trampolí per a la readaptació sobtada del curiós.

L’estil de Josep Pla es caracteritza no per una mobilitat sinuosa que ens reservi una sorpresa delectable cada tombant, sinó per un impuls d’avançament, regular, gairebé monòton, en què les frases i els períodes fan cadascun la seva acció i la seva reacció, tenen cadascun el seu punt culminant, des del qual el contingut llisca sense fressa cap a la frase o el període següent. No comporta a penes parèntesis ni bruscos aturs, perquè no serveix una passió sensible al dubte o que vacil·li entre molts aspectes sol·licitant-lo alhora. Va a temps més lents o més accelerats, però no diversifica els ritmes ni compon les cadències. No inverteix, tampoc: la seva construcció és la col·loquial, baldament pateixin la sintaxi a l’orella; per la raó senzilla, que és la que més de prop segueix el moviment natural de les coses. És aquest, que l’orienta i el comanda. Alguna vegada, la frase es trinxa en impressions soltes, insistents, arrenglerant el botí, recollit en una ràpida mirada circular; però, de sobte, una simultaneïtat de moviments agrupa dues o més impressions dins una mateixa frase, juxtaposades, o unides per algun vague nexe conjuntiu: la personalitat del narrador s’hi ha sotmès sense recança. “A la dreta de la carretera, anant a Torroella, hi ha la mar. La costa, molt baixa, fa unes ondulacions plenes i dolces. En els punts alts, els pins, alterosos i despentinats, es drecen sobre el cel. La pinzellada blanquinosa, lassa i mòbil del mar, bada el seu ull glauc a cada ventre de la curva. La sorra de la platja, de color de rosa, guspireja amb el sol. Entre els pins, no és pas rar de veure-hi una vela meravellada. Al matí, quan s’alça el vent de mar, la platja s’emplena de petites flames blaves, els pins remoregen lentament i tota la plana torça un xic el coll sota del vent bla, etc.” (Ll. M. p. 12).

Aquest estil, sembla no poder prescindir del moviment. Tant, doncs, com no és arquitecturat darrere les bastides lògiques de la conjunció, és ric de verbs que per llur pròpia força ja lliguen. Però només excepcionalment, per un efecte volgut, són posats al final, ampliant en nosaltres els cercles d’una vibració enèrgica. Més aviat l’objecte s’executa tot d’una, empenyent llavors cap a nosaltres, per la seva mateixa acció, les seves qualitats, les seves relacions, fins a la sensació o al sentiment vagues, banalitzadors, que el narrador vol deixar-nos d’elles. Així, res més lluny de l’estil de Josep Pla, que la calculada progressió cap a l’efecte final plàstic, aplomat, acadèmic. Una estadística de les seves frases provaria que, el més gran nombre, cuegen vers la fi en llurs elements adjectius o modificatius, o en alguna circumstància que, àdhuc si és essencial, hi arriba ja com esmorteïda i difumada en una ondulació extrema. La mateixa construcció, habitual en les nostres llengües romàniques l’ajuda en això.

Josep Pla, ja hem vingut a dir-ho sovint, és feliç en els espais de paisatge o de destí reduïts, on la vanitat pren el seu valor més pompós i més copsador. Davant la immensitat, per exemple, de la plana (i de l’ànima) russa, diria’s que resta perplex. És tota una prova per a un escriptor de raça, però també d’unes certes habituds adquirides. Hàbilment, reïx a comunicar-nos no solament la sensació del paisatge inacabable, sinó la seva pròpia perplexitat. Recorre, d’antuvi, a un elemental i sec procediment aritmètic: “Tot es troba, relativament a les coses nostres, multiplicat per deu… Perquè els comptes us surtin, hi heu de posar sempre, aquí, un zero més.” Això no fa imatge; però situa tant més el lector en una mena d’abstractesa desolada. Projecta llavors els seus ulls cap al lluny, i no troba límits: aquests es difumen en “la dilatació enorme dels horitzons”; la llengua no li procura un signe per a figurar-ho, i assaja una expressió amb l’aire alhora de fet i de nova: “És un paisatge que fa pensar en l’alta mar —diríeu l’alta terra”. I per fi, insatisfet, en comptes d’estabilitzar directament el paisatge donant-ne només els aspectes en llurs relacions i en llur inèrcia, es llança ell al moviment, i per la inutilitat del moviment demostra la inhumana absència de tot límit: “Amb el cap a la finestra veieu com el tren va cuejant, enfilant terra i deixant-la enrere: teniu la sensació que el tren no va enlloc, que s’ha perdut, que tant podrà arribar a un lloc situat tres-cents quilòmetres més amunt com tres-cents quilòmetres més avall. És una sensació rara una mica anguniosa” (R. p. 17).

Entra dins la concepció humorística de Josep Pla, que l’objecte, abans de banalitzar-se més irremeiablement, hagi mostrat d’ell mateix tot el que tingui de bell, de singular, d’agut als sentits; i això en el moment del contacte amb l’àvida personalitat que, tot oposant-se-li, se li uneix. És el saborós moment líric de tantes de les seves frases, en què es creen naturalment la imatge o la metàfora noves, rares, subtils, per on l’objecte se’ns fa cosa mig esquiva, mig nostra, o se’ns acoquina en un esclat de grotesc: adés i ara anguniant-nos també amb vel·leïtats del narrador davant les parades on són venuts a bon preu els penjolls “per a fer bonic”. Podríem citar molt, i de totes les qualitats: la imatge i la metàfora, entremesclades amb venes d’humanització, es produeixen dins l’estil de Josep Pla amb una fertilitat una mica mecànica, en la qual més d’un badoc ha cregut sorprendre el secret únic de tot el que hi sent de viu i de picant. Tot això és el seu joc, i de vegades sembla només una revenja d’aquella feblesa que confessa, per la qual està sempre dominat per una cosa o altra que li repugna, sense poder-se passar del domini (C. V. p. 258). Es complau sobretot en notacions, precises i alhora enternides, de color: “El pla del Llobregat, vaporitzat, esponjat a dins d’un tou de fum transparent ple de regalims blavencs, malva i perla, l’espectacle de la ciutat amb els seus blancs delirants clapejats de grisos trèmuls i de grisos de vestit de frare…” (C. V. p. 75). Descriu, talment, una olor complexa: “Els [porxos] de la plaça de les Cols, els dissabtes, fan una olor de vellut, d’àcid úric i de la verdura del temps, que tomba la cara” (C. V. p. 60). Una mera línia, diria’s que li pren alguna cosa indecisa d’humà: “El fill [de la grua] feia una corba madura i ampla” (C. V. p. 75). Alguna vegada, com tot un Francesc Pujols —més retingut, però— no deixa de fendre un mot per la partió entre el valor literal i el metafòric, construint sobre aquesta segona meitat equívoca com damunt d’un sòlid terreny de sentit directe: “A la tardor [la vinya] agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com qui trepitja engrunes de pa” (Ll. M. 17).

És un joc, repetim-ho, que tot fent-nos sentir agudament la realitat, la banalitza, perquè al capdavall ens deixa la impressió que tot necessita de tot per a ésser dit: els homes, de les coses; i les coses, dels homes. Tot és relatiu, començant pel llenguatge. Per a tot n’hi ha prou i massa amb una mitja tinta i un to mat, apagat, uns mots i unes estructures verbals que són de tothom i de l’humil cada dia. Res no mereix la púrpura d’un mot prestigiós ni de cap acord que faci una dissonància sàvia. Amb tot el que té a la seva superfície de pintoresc, aquest estil no passa de fer un migriure tort, més aviat desenganyat, melancòlic, que potser és allò que en sosté la dignitat: l’elegància, innegables fins a través d’exabruptes de la vulgaritat més baixa. En l’ús de la frase feta, fora d’alguns fulls del “Carnet d’un heterodox”, de Cristòfor de Domènec, no coneixem en català prodigis d’una banalitat tan dramàtica, d’una irresponsabilitat tan horriblement humana, d’una sotmissió tan desemparada del pensament a la tirania dels mots que l’assalten de fora, com els diàlegs de la “Carta d’un home jove al Dr. X.” (LI. M. p. 68 seg.).

Irresponsabilitat humana, vera, diem: no la gratuïta produïda pel joc endiablat de posar en contacte paraules, cadascuna amb la seva càrrega de sentit, només perquè, en un punt d’humor arbitrari, l’autor creu que “faria bonic” si la realitat també pogués ordenar-se d’acord… i fer explosió. Quan, per exemple, formula, encara que per boca d’un tal Senyor Verdaguer, que “Una casa de dispeses és un mètode de treball” (C. V. p. 101); o, posem per cas, quan al·ludeix a “aquella poca solta, sovint còsmica, que tenen els mallorquins” (C. V. p. 105). Però si hem seguit en els seus valors el Josep Pla responsable, sens dubte, és pena estalviable que anem ara a la destria de tot allò de què ell mateix no voldria respondre, emparant-se en la idea d’un periodisme “divertit, truculent… prou àgil per a estrafer-se tal com és la realitat” (C.V. p. 121). Pensi el que vulgui del periodisme, Josep Pla, quan és autèntic, dóna molt més del que ha de donar un periodista; ara, quan descendeix del seu nivell, dóna molt menys, perquè no ens presenta ni una fantasia justificada ni una realitat exacta.

¹Pensem en la frase, meravellosament justa i apta de Buffon, que forma el nucli del seu “Discurs sobre l’estil”: “Le style n’est que l’ordre et le mouvement qu’on met dans ses pensées”

Signat Jordi March