Josep Pla

Perquè la gent s’arribi a cansar de les animalades progressistes i de les llums de l’esperit, ha d’arribar fins a tocar el cul del sac del fàstic i de les enganyadores il·lusions. Mentrestant ens hem de resignar a considerar-nos uns civilitzats i uns homes respectables i seriosos, a còpia de submarins que s’enfonsen, d’aeroplans que cauen, de gasos que esclaten i de ràdios que xiulen.

Antoni Rovira i Virgili

Cal remarcar que, en la seva al·locució, el Papa es plany especialment del monopoli de l’educació de la joventut, monopoli organitzat pel feixisme. Les causes de conflicte entre l’Estat i l’Església són agreujades i multiplicades per la política d’accentuat estatisme que el Govern italià segueix. I és evident que Pius XI ha cregut arribada l’hora d’oposar l’aturador de la seva protesta a la invasió creixent del camp eclesiàstic i espiritual per part del feixisme tentacular.

Carles Rahola

El napoleònida al·ludit és l’irlandès Bonaparte Wyse, descendent de Llucià, germà de l’emperador. Entusiasta del desvetllament de les lletres provençals, Wyse era un dels membres més qualificats del “Felibrige”. Desitjós que aquest influís a Catalunya l’any 1865 visitava Barcelona, amb el propòsit d’afermar la germanor entre els trobadors provençals i catalans. No cal dir que el prestigiós missatger va ésser molt ben rebut en els cenacles literaris d’aquella època i que tot seguit va intimar amb els nostres poetes.

Prudenci Bertrana

Aquest silenci característic de les vagues generals us desperta de bon matí talment com podria fer-ho un espetec d’artilleria. Cap allà a la matinada en començar el brunzir dels tramvies i el terratrèmol dels autos és quan habitualment, el son devé d’una dolcesa exquisida. De tant en tant, una guspira de consciència us permet notar que sou ditxosos entre la tebior dels matalassos i flassades. La fresa de la ciutat activa us canta la non-non.

Francesc Pujols

Les ciutats tanquen i lliguen els jardins i se'ls posen als peus estesos com una catifa, Barcelona l’obre de bat a bat i el deslliga i en comptes de posar-se’l als peus el jardí li posa el peu al coll, i Montjuïc en comptes de ser el jardí de la ciutat, fa ser a Barcelona la ciutat del jardí.

Tomàs Garcés

El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents.

Joan Crexells

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica.

Josep Carner

Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

Carles Soldevila

El romanticisme, els efectes del qual arriben perfectament fins als nostres dies, ha creat una veritable galeria de brètols pintorescos, de disbauxats enginyosos, de bútxares pertorbadors… però “simpàtics!” Els literats d’aquest tarannà s’han complagut especialment a fer conviure el sentiment, el cor, amb una colla de vicis i d’iniquitats.

Ferran Soldevila

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Ferran Soldevila

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.

Carles Soldevila

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Lluís Nicolau d'Olwer

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.

Lluís Nicolau d'Olwer

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme.

Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Carregant més articles...
No more posts