Evocació

Evocació

Josep Maria de Sagarra

Publicat a La Publicitat el 19 de març de 1925.

L’altre dia em va venir a veure un senyor rossellonès. Aquest senyor, a més a més d’ésser molt simpàtic i d’un optimisme aclaparador, duia una barba de pam i mig, d’una importància i una negror excepcionals. Amb la barba feia joc un capell gegantí i una indumentària folgada i pengim-penjam. Jo conec aquestes barbes del Migdia de França; tenen una consciència i una fatxenderia que em trenquen el cor. No puc veure un senyor d’aquests, ni puc dialogar-hi sense tenir la sensació que represento una comèdia plena d’un grotesc petulant i cerimoniós.

Vet aquí que la barba d’aquest bon senyor, m’ha fet pensar en una altra barba que es belluga amb una tremolor de pompa negrenca en el quadro esborradís del temps passat. Em refereixo a la barba d’en Jaume Brossa. I pensant en la barba, darrere de la barba segueix el rostre, el cap i tot el cos, tota l’ànima i la vida d’aquell home deliciós.

Fa set anys que morí Jaume Brossa. Són molts els que el conegueren i l’admiren encara; però són molts més que tan sols el coneixen de referències, i molts i molts que no en tenen ni una lleu idea.

A Catalunya hi ha homes representatius de cada època, representatius fins a les últimes conseqüències, fins en allò més epidèrmic i més banal. Un dels homes representatius per excel·lència, en tot i per tot, fou Jaume Brossa. Es va apagar quan estava al punt dolç de la seva maduresa, al moment de realitzar les batalles efectistes i llampants de la seva fantasia.

La gent l’ha oblidat; de tant en tant en parlem amb uns quants amics que érem amics d’ell; les anècdotes, l’evocació de la figura de Jaume Brossa, sempre tenen entre nosaltres l’acollida d’un record simpàtic, d’una cosa tendrament enyorada.

En Brossa era primer de tot un homenàs; un homenàs corporalment i espiritualment. Estimava la pompa física, i no s’estava de res quan es tractava de la pompa dels sentiments i les idees. Era un homenàs antirealista. El detall li feia fàstic. Quan pensava, volava dalt d’un aeroplà per damunt de la història, la ciència i la poesia. La seva conversa era una cascata torrencial; ho abocava tot i ho barrejava tot d’una manera infantil i olímpica. Pintava el seu accent i el lèxic de gal·licismes i anglicismes i li agradava escoltar cerimoniosament el to de la seva veu i els seus poliformes acudits. Quan parlava entre els seus amics no s’inclinava mai davant de l’interlocutor, sinó que s’estirava enravenat contra el respatller de la cadira, posava els ulls en blanc, projectava la barba fent un angle obtús amb el coll, posava una cama damunt l’altra, i feia ballar amunt, sempre amunt, aquell peu enorme, un peu d’apòstol ficant dintre una sabatassa de jueu errant.

En Brossa tenia una ossada prodigiosa, però estava desproveït de greix, duia un barret ample i un jaqué desconcertant; però allí on s’accentuava la pompa de la indumentària era en les armilles, que en aquest cas el nom de fantasia els venia que ni pintat. Tan aviat en duia una de verda i atapeïda com una baieta de taula de billar, com se’n posava una de vellut de color de vi de Borgonya, o de color de topazi cremat.

En Brossa parlava d’alta política, d’alta diplomàcia, d’alta filosofia; tots els temes tenien una gran alçària, com la seva figura. Contava anècdotes cardenalícies, en les quals ell jugava el primer paper. Tan aviat evocava el te d’una princesa armènia, com el saló de la senyora del president de la Cambra dels Lords, com les intimitats de la bohèmia prestigiosa d’un gran artista de fama mundial. En les seves coneixences s’hi catalogaven els anarquistes més explosius, les dones més belles i els folls més transcendentals. Coneixia a tothom i sabia coses de tothom. La seva magnífica biblioteca, una biblioteca, segons ell, plena d’obres rares i precioses; jeia dintre d’unes caixes de fusta, abandonades en els docks de Londres, entre les innombrables estives de productes colonials.

A casa seva passava les nits en blanc tocant sonates de Beethoven i rumiant una novel·la importantíssima on s’hi tractaven tots els problemes i s’analitzaven totes les passions.

Quan vivia a París, i invitava un amic a fer una excursió a Versalles, l’obligava a anar-hi muntat a cavall. Entre tots els mitjans de locomoció triava aquest, que potser era el menys pràctic. Llogava un cavall qualsevol, i fruïa com una criatura aguantant-se no molt primorosament dalt de l’esquena de la bèstia, i fent voleiar les cues del jaqué, les ales del barret, la barba i la cabellera.

Una vegada, per qüestions polítiques, el detingueren i el tingueren pres una setmana en un vaixell de guerra. Al moment de detenir-lo, digué al seu fill, que estava esveradíssim, com és natural: “No t’amoïnis; havia de venir”. Aleshores agafà la Lògica de Stuart Mill i els Diàlegs de Plató, com a tot bagatge, i es lliurà a la policia. Després ens explicava aquesta detenció seva amb una magnificència i una teatralitat que feien plorar. Lligat de mans passava per les Rambles, i tot Barcelona se’l mirava en silenci com un redemptor perseguit.

Dintre d’aquest vestit extraordinàriament llampant i pintoresc que s’havia fet a força d’apretar la fantasia, en Brossa guardava una de les ànimes més nobles i més pures que han viscut a la nostra terra. Jo no conec ningú, ni he sentit mai que ningú pogués retreure d’En Brossa unes ratlles escrites o una anècdota o una paraula que tingués ni una ombra de mesquinesa de misèria humana o de baixa intenció. En aquest gran català quixotesc i cosmopolita, hi trobàveu sempre una bona fe de personatge tolstoià i un entusiasme d’apòstol que topaven brutalment amb la rialleta i el panxacontentisme de la gent d’aquí; per això aquell bon home que tenia un cor més tendre que una col·legiala se sentia anarquista incendiari i revolucionari de tot, i guillava a París a tocar el piano, a preparar la redempció dels homes i a donar molletes de pa als ocells del jardí de Luxemburg.

En Brossa, com a espectacle, com a home moral i com a home lleial, ha estat un dels nostres valors més interessants d’aquella època d’avant-guerra, que ara ens sembla una mena de paradís guillat i contradictori.