Josep Maria de Sagarra

Sí, senyors, avui dia una de les figures untada de cap a peus del perfum irresistible del triomf i de la glòria, és un xicot fill de Gràcia que es diu Josep Gironès, i que s’ha guanyat l’entusiasme públic enfilant-se al ring i etzibant cops de puny ―quins cops de puny!― amb la mà enguantada.

Josep Maria de Sagarra

Jo he vist ballar la sardana a les grans viles i als poblets mariners de l’Empordà. I cada vegada que ho he vist m’ha saltat el cor de sentiment; però jo no sé què hi havia en aquella plaça, ni quin era el moment especial del meu esperit, que les sardanes d’aquella tarda em semblaren les sardanes més emocionants de la meva vida. Entre els dansaires hi havia un bé de Déu de barretines vermelles, i una colla de vellets que ja enfilaven la seixantena, que tot sentint la música s’anaven animant i saltaven més lleugers que una llebre.

Josep Maria de Sagarra

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina.

Josep Maria de Sagarra

L’home que porta una mica de paisatge dintre el cor, té un punt de mira noble i serè de les coses, i es fixa més amb l’essencial i amb allò que podríem dir-ne el pot de la confitura, per oblidar i apartar els ulls de les bestieses que conten els diaris i les miserables anècdotes de cada dia.

Josep Maria de Sagarra

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Josep Maria de Sagarra

A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins. És un home que ha fet importantíssimes troballes en un camp científic assequible solament per uns rars iniciats. Malgrat la saviesa hermètica, aquest home s’ha fet popular a tot el món, les revistes gràfiques han estampat la seva figura, un bé de Déu d’articles, comentaris i llibres s’han escrit sobre la seva doctrina i personalitat. La majoria dels que retenen el nom i la imatge visual, no s’han preocupat d’esbrinar ni les beceroles del que diu i sosté, però tothom està convençut a afirmar que és un dels primers savis, per no dir el primer savi que es passeja pel món.

Josep Maria de Sagarra

A propòsit de la inauguració oficial del monument a Mossèn Cinto, voldria dir quatre paraules per honorar la memòria del nostre poeta. En aquestes mateixes planes, el nom de Mossèn Cinto moltes vegades m’ha servit de pretext, i moltes vegades ha estat comentat. Ara confesso que tot el que jo voldria dir, em balla vagament pel cap, sense acabar-se de concretar ni d’ordenar. Quan em passa això, renuncio humilment als meus pensaments, i me’n vaig a cercar en els pensaments dels altres, per veure si trobo la mica de llum que a mi em manca. I com l’anell al dit, em vénen ara a la memòria unes paraules de Goethe, escrites en les notes al seu “West-östlicher Divan”.

Josep Maria de Sagarra

Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial —l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses—, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl».