Pere Coromines

Pere Coromines

Josep Maria de Sagarra

Publicat a Mirador el 31 d’octubre de 1929.

Pere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries colorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També si voleu la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol, i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món.

I això de la manilla és un dir, perquè aquest home tan del país, amb un plec tan desesperadament casolà i de bona jeia, treballa com un negre i li sobra temps per tot.

La seva història pública comença a Montjuïc, amb un espetec de coses que fan esborronar i ara s’atura a la cadira presidencial de l’Ateneu, i en un seient d’aquells tous que gasten les persones importants, en un lloc tan important com és el Banc de Catalunya. De Montjuïc al Banc de Catalunya hi ha tota la història més viva, més desguitarrada, més somia-truites i més apassionant d’aquests darrers trenta anys. Coromines no s’ha adormit ni un moment. Ha anat al Municipi, ha anat al Congrés, n’ha tornat, hi ha tornat a anar, ha assistit a les acrobàcies polítiques, als moments de llàgrimes, de cops de puny i de deliri, sempre amb la gran bona fe, i amb el punt dolç entre el somiador i el realista.

Al costat d’això, hores mortes o hores vives al despatx dels altres, manejant el problema econòmic i tots els altres.

Al costat d’això una columna de llibres, d’articles, de memòries i de discursos que s’enfila fins al sostre. Tots els moments de la seva vida, totes les coses que s’han posat en contacte amb el seu esperit han deixat rastre a la seva ploma. I Coromines no ha deixat res per verd; la història natural del seu cor, de la seva moral, de la seva religió, de tot el que ha menjat, ha respirat i ha paït, ell ha procurat clavar-la sempre en un camp de lletra impresa que no s’acaba mai.

Cap esperit tan originalment poliforme no podríem presentar els catalans d’avui com el de Pere Coromines, i de la seva obra es desprèn un perfum de simpatia, de cosa preocupada, però que tira al dret sense vacil·lació amb una sinceritat absoluta.

Fa pensar, Coromines, en aquells humanistes herètics dels temps de les guerres de religió, que es menjaven una gran sopa d’ametlles, que tenien un hort i un gos com un lleó, i es passaven hores i hores preocupant-se de tots els problemes humans i divins, cercant tres peus al gat i escrivint llibres imponents carregats de suc i d’experiència.

Quan semblava tot ell engolit per les qüestions econòmiques, després d’haver publicat obres com El sentiment de la riquesa a Castella, que diuen els qui hi entenen que és un llibre definitiu, Coromines se les emprèn amb la moral i la religió i amb els problemes més primfilats de l’esperit, i fa com aquell qui diu un examen de consciència amb aquell llibre dels Jardins de Sant Pol.

I després d’això, amb una fuga jovenil, s’emprèn un treball literari de primera força i comença a engegar novel·les com Silèn, com Pigmalió, com Les llàgrimes de sant Llorenç, d’una potent ambició i d’una riquesa d’esperit i d’imaginació desacostumades. I això no és res encara, perquè Coromines té cinquanta mil plans a realitzar i cinquanta mil llibres a escriure.

Si és president de l’Ateneu, fa de president en cos i ànima, es preocupa de tot, va filant i perfilant noves orientacions, proposa un pla i el realitza, i es mira la presidència no com una medalla penjada al coll, sinó com una activitat més.

A Coromines li agrada enraonar en els banquets, com li agrada contar coses a les penyes; de vegades aquest orador ha trobat un to de veu just i personalíssim, hi ha moments que totes les seves qualitats i defectes el traeixen i hi ha moments que li fan donar una nota plena de grandesa de vida i d’emoció.

Coromines és, a més a més, un home simpàtic i un bon home, qualitats que no acostumen a sovintejar massa. Té nou fills sans i forts, i ell mateix gasta una salut i una gana que li fan honor.

Li agrada córrer món, i l’espectacle dels paisatges i les ciutats l’engresca com a una criatura. És dels que no s’avorreixen ni posen mala cara i de tot en treu un profit espiritual per la conversa i una mica d’oli i una mica de sal per amanir les lletres que escriu, petites i polides com potes de formiga.

Als estius, a Sant Pol, porta una gorra de visera, enfonsada fins al nas, i es passa el dia escrivint com un desesperat; a les nits va a xerrar amb l’Amadeu Vives; de vegades juga una mica a cartes amb els mariners, i els va traient de la llengua, com aquell que va traient peix de les malles, un grapat de xafarderies suggestives, que de vegades el fan somiar i de vegades el fan somriure.