Fa pensar, Coromines, en aquells humanistes herètics dels temps de les guerres de religió, que es menjaven una gran sopa d’ametlles, que tenien un hort i un gos com un lleó, i es passaven hores i hores preocupant-se de tots els problemes humans i divins, cercant tres peus al gat i escrivint llibres imponents carregats de suc i d’experiència.
La nostra casa té, entre altres avantatges, el que no està feta per a treballar-hi. Tret d’alguns casos desesperats, no veureu mai ningú que escrigui. Tenim unes quantes quartilles i un parell o tres de tinters perquè no sigui dit. Això lleva a la Redacció aquell aire de mal humor que tenen els establiments on es treballa realment.
Ara es comprendrà perfectament perquè Catalunya no ha rebut cap influència de Kant com no ha rebut gairebé cap altra influència filosòfica, perquè ha prevalescut aquí la vaga divagació fantàstica i anecdòtica sobre el rigor d’una veritable filosofia, perquè els homes que per acàs parlen ací de coses més o menys filosòfiques donen sempre una lamentable impressió d’aficionats o de simples causeurs.
Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.
Sense ell és ben segur que Verlaine no hauria pogut acabar de convertir-se al catolicisme, ni escriure aquells sonets que fan plorar, en els quals entre alexandrí i alexandrí es descobreix una camisa de seda volant sobre unes cuixes. L’absenta feia combinacions de gran melodrama. Aquests bevedors tendres jugaven amb els ganivets i les pistoles com si fossin trenes de senyoreta de pensionat. Hi havia cada crim que tallava l’aire.
Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions.
Així se’ns apareix la petita, petita pianista Alícia de Larrocha davant del piano de cua, enorme i greu com un transatlàntic. Alícia no porta paraigües per a dominar monstres, sinó unes manetes madures, nues i desossades per acaronar titans: els clàssics de la música de cambra. Les manones d’Alícia van i vénen damunt del teclat, els braços s’hi encreuen com serpetes blanc-rosades, tan suaument, tan segurament com si se les rentés en la bromera musical. Suavitat, manyagueria, netedat… i, tan dolçament evocats per l’encanteri, reneixen els perfums de Couperin, Mozart, Bach, Beethoven, Chopin…
L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila.
És cert que els saxofons han portat, d’aleshores ençà, una vida obscura i subalterna en el si de les bandes militars d’alguns països, especialment dels meridionals. Semblava que no s’havia de complir aquella prometença d’un esdevenidor brillant dintre el conjunt dels instruments de l’orquestra simfònica que Berlioz havia profetitzat per l’instrument de M. Sax. Han estat els negres, habilíssims artistes instrumentals, qui han posat en evidència i han fet triomfar les qualitats que Berlioz descobria admirat, ja fa a la vora d’un segle, en aquest instrument extraordinari. Honor als negres, doncs!
Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.