Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell.
Els agermana un cert gust per la contenció i la puresa musical; una absència de pretensió al transcendentalisme, que no arriba, però, a l’abjuració de la profunditat i la dignitat del to. Els diferencien mil detalls de la personalitat, de la tècnica i de l’escola.
Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil.
En trobar-nos en terres de l’Alt Empordà, no ens hem sabut estar de fer una visita al senyor Ferrer Guàrdia, de Llançà. Havíem sentit parlar molt d’aquest senyor. Una tràgica epopeia envolta el seu nom, avui gairebé oblidada, i és per això que en anar a fer-li una visita, acompanyats d’un amic de Figueres, en el poblet on sojorna, sentíem un poc d’emoció dintre nostre.
Fa pensar, Coromines, en aquells humanistes herètics dels temps de les guerres de religió, que es menjaven una gran sopa d’ametlles, que tenien un hort i un gos com un lleó, i es passaven hores i hores preocupant-se de tots els problemes humans i divins, cercant tres peus al gat i escrivint llibres imponents carregats de suc i d’experiència.
La nostra casa té, entre altres avantatges, el que no està feta per a treballar-hi. Tret d’alguns casos desesperats, no veureu mai ningú que escrigui. Tenim unes quantes quartilles i un parell o tres de tinters perquè no sigui dit. Això lleva a la Redacció aquell aire de mal humor que tenen els establiments on es treballa realment.
Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.
Sense ell és ben segur que Verlaine no hauria pogut acabar de convertir-se al catolicisme, ni escriure aquells sonets que fan plorar, en els quals entre alexandrí i alexandrí es descobreix una camisa de seda volant sobre unes cuixes. L’absenta feia combinacions de gran melodrama. Aquests bevedors tendres jugaven amb els ganivets i les pistoles com si fossin trenes de senyoreta de pensionat. Hi havia cada crim que tallava l’aire.
Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions.
Així se’ns apareix la petita, petita pianista Alícia de Larrocha davant del piano de cua, enorme i greu com un transatlàntic. Alícia no porta paraigües per a dominar monstres, sinó unes manetes madures, nues i desossades per acaronar titans: els clàssics de la música de cambra. Les manones d’Alícia van i vénen damunt del teclat, els braços s’hi encreuen com serpetes blanc-rosades, tan suaument, tan segurament com si se les rentés en la bromera musical. Suavitat, manyagueria, netedat… i, tan dolçament evocats per l’encanteri, reneixen els perfums de Couperin, Mozart, Bach, Beethoven, Chopin…
