La pintura catalana no ha estat mai, però mai, un reflex de la pintura francesa, per més que admirem les seves bones èpoques. Nosaltres estem molt més a prop dels bizantins. Per això ens extasiem davant del Greco i aquest precisament no ha estat mai, ni podrà ésser comprès pels francesos.
No creiem que hi hagi al món una cosa tan absurda, i com que s’hi fa bona música, hi assisteixen estrangers, i això ens compromet molt. És intolerable la decoració del sostre, aquelles columnes de rajoleta que hi ha a les llotges; són intolerables les penjarelles plenes de caramel·los de les baranes, i és abominable tot l’escenari.
Una conversa periodística amb el senyor Pujols es pot començar, però no es pot acabar, perquè el senyor Pujols, com diria ell mateix, no s’acaba mai. Un home que és, tot en una peça i en una sola cèdula personal, filòsof, poeta, rendista, crític –de teatre, de llibres i d’art–, humorista, propietari, autor dramàtic, advocat, historiador, periodista i actualment porta part del pes de la política local de Martorell, sembla un home del Renaixement.
Cert que Goethe devia tenir la seva joventut apassionada, turbulenta i torturada si fa no fa com la majoria de les veritables joventuts. Cert que de totes les obres de Goethe em quedo amb el Werther. (La segona part del Faust treu tota la bona impressió que pot fer la primera.) Però també em serveix massa per veure l’enorme diferència que va de l’escriptor a l’home.
La reacció contra aquell romanticisme es nomenà noucentisme. El romanticisme estrident i apassionat de la generació madura, va semblar als ulls dels joves d’aquella època una mena d’expansió volcànica que calia extenuar. Contra la vitalitat rural d’aquells reviscoladors barbuts que rabassaven la cinquantena, aparegueren uns joves discrets i elegants, educats a l’estranger, esgrimint les armes de la civilitat, de la cultura i de l’ordre. Era un contrasentit que sorprenia el veure com els joves donaven lliçons de senys als vells.
Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial —l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses—, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl».