Just Cabot

Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés.

Just Cabot

Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.

Josep Maria de Sagarra

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.

Josep Maria Planes

Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.

Just Cabot

Per raons d’edat, em va tocar fer de secretari, aquell any i dos més, ja que fórem nomenats per tres anys. Vaig acceptar perquè de vegades sóc persona disciplinada. Abrigo però l’esperança d’estalviar-me els dos anys que em queden, gràcies a la incorporació del Premi Crexells al pla de premis instituïts i mantinguts per la Generalitat.

Joaquim Xirau

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Guillem Díaz-Plaja

No oblidem que la inicial victòria del rostre humà com a valor expressiva no és més que una fortuïta resultant dels lligams que el teatre serva amb el cinema nou-nat. Car, repetim-ho, el cinema és un revaloritzador de les superfícies expressives: utilitza per tant l’home i el món circumdant, com a objectes, en un mateix rengle. No hi ha ―en pura doctrina cinematogràfica― cap jerarquia.

Francesc Domingo

La pintura catalana no ha estat mai, però mai, un reflex de la pintura francesa, per més que admirem les seves bones èpoques. Nosaltres estem molt més a prop dels bizantins. Per això ens extasiem davant del Greco i aquest precisament no ha estat mai, ni podrà ésser comprès pels francesos.

Manuel Brunet

No creiem que hi hagi al món una cosa tan absurda, i com que s’hi fa bona música, hi assisteixen estrangers, i això ens compromet molt. És intolerable la decoració del sostre, aquelles columnes de rajoleta que hi ha a les llotges; són intolerables les penjarelles plenes de caramel·los de les baranes, i és abominable tot l’escenari.

Francesc Madrid

Una conversa periodística amb el senyor Pujols es pot començar, però no es pot acabar, perquè el senyor Pujols, com diria ell mateix, no s’acaba mai. Un home que és, tot en una peça i en una sola cèdula personal, filòsof, poeta, rendista, crític –de teatre, de llibres i d’art–, humorista, propietari, autor dramàtic, advocat, historiador, periodista i actualment porta part del pes de la política local de Martorell, sembla un home del Renaixement.