Ningú no podrà esperar de mi que jo faci mostra de la imparcialitat d’un crític ―si és lícit exigir d’un crític aquesta virtut―. La música contemporània que jo vull defensar i a la qual voldria guanyar amics a Catalunya, no és aquella música l’interès de la qual queda exhaurit amb el fet de la seva “actualitat”.
Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre.
Per bé que a l’Àsia es troben les doctrines que més abonen la passivitat i la desgana, cal no oblidar que també s’hi troba la religió més activa que existeix: la dualista persa de Zoroastre, que mana lluitar contra el principi del mal, no per mitjà de meditació solitària i de misticisme, sinó per mitjà d’una actuació enèrgica.
Per a nosaltres, universitaris, aquest pla d’estudis que acaba de llançar la nostra Facultat de Filosofia i Lletres constitueix el motiu d’una profunda alegria. No solament vénen substituïts els règims d’examen i atenuada la rigidesa dels plans, sinó que en quantitat, qualitat i ambició científica, la Facultat de Filosofia i Lletres esdevé ja des d’ara un model de nobles aspiracions i un esquema del què pot ésser la Universitat que tots somiem.
Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés.
Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.
En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.
Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.
Per raons d’edat, em va tocar fer de secretari, aquell any i dos més, ja que fórem nomenats per tres anys. Vaig acceptar perquè de vegades sóc persona disciplinada. Abrigo però l’esperança d’estalviar-me els dos anys que em queden, gràcies a la incorporació del Premi Crexells al pla de premis instituïts i mantinguts per la Generalitat.
Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.