Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1711699861.5559868812561035156250', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Carles Rahola - Un Bonaparte catalanista | Papers Vells

Un Bonaparte catalanista

Un Bonaparte catalanista

Publicat a La Publicitat el 16 de desembre de 1922.

La família Bonaparte ha donat al món homes il·lustres en les lletres, en les arts, en les ciències, en les armes i en l’art de governar els pobles. El tronc d’aqueixa raça admirable havia d’ésser ben esponerós quan, a través de tot un segle de vicissituds i de tragèdies, ha pogut donar tanys tan esplèndids. Napoleó I, d’antiga i il·lustre nissaga, va suscitar, amb el seu exemple únic, una descendència gloriosa. Entre els seus descendents hi ha un Bonaparte catalanista, la qual cosa sembla paradoxal si es té en compte el caràcter centralitzador i absorbent de l’emperador i de la seva dinastia.

El napoleònida al·ludit és l’irlandès Bonaparte Wyse, descendent de Llucià, germà de l’emperador. Entusiasta del desvetllament de les lletres provençals, Wyse era un dels membres més qualificats del “Felibrige”. Desitjós que aquest influís a Catalunya l’any 1865 visitava Barcelona, amb el propòsit d’afermar la germanor entre els trobadors provençals i catalans. No cal dir que el prestigiós missatger va ésser molt ben rebut en els cenacles literaris d’aquella època i que tot seguit va intimar amb els nostres poetes. En Pelagi Briz va dedicar-li la seva traducció catalana de “Mirèio”; Bonaparte va regraciar-lo amb uns sentits versos en anglès, lamentant-se de no poder-ho fer en la nostra llengua. En Víctor Balaguer va escriure una inspirada poesia en honor seu, recordant les malaurances de Catalunya. La Reial Acadèmia de Bones Lletres va nomenar-lo soci corresponent. Qui hauria dit que es tractava d’un Bonaparte, nom que havia concitat tants d’odis entre els partidaris de les institucions tradicionals?…

Aquells testimonis de simpatia emocionaren profundament a Bonaparte Wyse, el qual, desitjant correspondre-hi com calia aconseguí en poc temps el que no aconsegueixen molts que sojornen anys i anys a la nostra terra: aprendre el català i dominar-lo fins al punt d’escriure-hi una bella poesia, dedicada als seus “nous amics”. Aquesta composició va ésser molt comentada, per tal com expressava els sentiments de l’autor sobre el catalanisme, llavors totjust naixent. Barcelona, la “noble Barcelona”, va merèixer-li fervoroses lloances: ell la veia poèticament com una “reina blanca asseguda prop de l’ona” i desitjava veure-la com el “cor d’una altra Espanya” i el “París de la mar”.

De retorn a França, Bonaparte Wyse va convocar la gran festa del “Felibrige” en honor dels poetes provençals i catalans, la qual va tenir lloc a l’històric castell de Font-Segugno el dia 30 de maig de 1867. Les lletres de convit ostentaven els escuts de Catalunya i de Provença agermanats. Wyse va presidir, tenint a l’esquerra l’excels Mistral i a la dreta En Balaguer, el qual, junt amb En Cutchet i l’Alcàntara, representava el catalanisme. En Víctor Balaguer ―el poeta romàntic, catalanista i revolucionari, que certament no feia pas pressentir el futur ministre espanyol d’Ultramar― va saludar els felibres amb una composició molt valenta, recordant que “a la veu dels profetes ―s’ouen llengües que es creien ja mortes i desfetes― i s’alcen totes dretes ―de glòria resplandentes, les nacionalitats.”

En ocasió famosa, el 1863, Wyse, junt amb Mistral i Roumieux, va venir a tornar la visita als trobadors catalans. L’Albert de Quintana ―l’aeda d’imaginació exuberant i destre exaltat i vigorós, en el qual hom hauria estat lluny d’endevinar el futur intendent general d’Hisenda de l’Estat espanyol a Cuba ―va ésser delegat per anar-los a rebre a la frontera i els dedicà “L’arpa morta”. Un cop a Girona, el cronista Enric Claudi Girbal ―un de tants gironins injustament oblidats― va donar-los també la benvinguda en uns patriòtics versos. Del viatge triomfal dels felibres a Barcelona i altres ciutats catalanes se n’ha parlat moltíssimes de vegades.

Bonaparte Wyse era l’ànima d’aquelles manifestacions de cordialitat entre provençals i catalans, i amb el seu gest entusiasta esborrava el trist record que encara pogués perdurar de la sagnant lluita que abrandà el nostre poble contra el seu antecessor Napoleó.