Carles Rahola

El napoleònida al·ludit és l’irlandès Bonaparte Wyse, descendent de Llucià, germà de l’emperador. Entusiasta del desvetllament de les lletres provençals, Wyse era un dels membres més qualificats del “Felibrige”. Desitjós que aquest influís a Catalunya l’any 1865 visitava Barcelona, amb el propòsit d’afermar la germanor entre els trobadors provençals i catalans. No cal dir que el prestigiós missatger va ésser molt ben rebut en els cenacles literaris d’aquella època i que tot seguit va intimar amb els nostres poetes.

Ferran Soldevila

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.

Joan Estelrich

Comencem per editar i traduir els grans autors; aquí ja se’ns presentarà ocasió d’exercir les qualitats pròpies del geni català, el seny, la claredat, la contundència i la ironia. Qui sap si el nostre sentit de la realitat i la vida ―hereus directes com som de Grècia i de Roma, nostres colonitzadores― contribuirà a donar una interpretació més íntima dels clàssics, més verídica, potser insospitada. Anant al fons de l’obra, desbrossant l’espessa erudició que la volta, sense carregar-nos de ciència feixuga, segurs de la nostra lucidesa racial, podrem copsar tal volta la més profunda i autèntica humanitat de

Josep Maria de Sagarra

Jo he vist ballar la sardana a les grans viles i als poblets mariners de l’Empordà. I cada vegada que ho he vist m’ha saltat el cor de sentiment; però jo no sé què hi havia en aquella plaça, ni quin era el moment especial del meu esperit, que les sardanes d’aquella tarda em semblaren les sardanes més emocionants de la meva vida. Entre els dansaires hi havia un bé de Déu de barretines vermelles, i una colla de vellets que ja enfilaven la seixantena, que tot sentint la música s’anaven animant i saltaven més lleugers

Tomàs Garcés

Ara fa dos anys un escriptor, Joan Estelrich, i un polític, Puig i Cadafalch, preconitzaven la creació d’un Institut que escampés terres enllà la nostra cultura. En Puig, en un discurs presidencial a la Mancomunitat, suggeria la urgència d’una oficina d’Expansió Catalana.

Josep Maria de Sagarra

L’home que porta una mica de paisatge dintre el cor, té un punt de mira noble i serè de les coses, i es fixa més amb l’essencial i amb allò que podríem dir-ne el pot de la confitura, per oblidar i apartar els ulls de les bestieses que conten els diaris i les miserables anècdotes de cada dia.

Carregant més articles...
No more posts