El patrimoni de tots

En repassar una col·lecció d’estampes antigues ―i no pas molt antigues, només d’un segle enrere―, en contemplar, per exemple, els gravats de Laborde i les litografies de Parcerisa, sentim la recança de tantes coses com hem perdut per a sempre. L’art i la història han sofert a casa nostra una mutilació irreparable. Les èpoques antigues foren molt destructores: cada moment és bastit damunt les ruïnes d’un altre. Per a bastir la seu gòtica de Barcelona calgué destruir la més antiga, la romànica. ¿Sabrem mai la catedral de Tarragona quins monuments ha vingut a substituir en l’acròpolis de la vella capital? No féssim, però, cap retret als qui ens han privat d’un monument per deixar-nos-en un altre de més artístic potser, i en tot cas ungit igualment pel prestigi de la història. Planyem-nos, per contra, de tants monuments que gairebé sota els nostres ulls han desaparegut en holocaust a la ignorància i a la fúria destructora.

Qui gosaria dreçar un catàleg de tot el que de cent anys ençà hem perdut? No pas tan sols els grans monuments com Santa Caterina, joia de l’art gòtic i arxiu de la vida municipal de Barcelona; són els palaus senyorials, els temples, els castells, barris sencers de cases burgeses, masies disperses en els camps que han desaparegut sense guany per a ningú i amb pèrdua per a tothom. I encara, dels edificis que es conserven i mostrem amb orgull al foraster, ben pocs guarden avui llur decoració antiga, llur mobiliari d’època. Pensant només en esglésies, ¿qui no s’ha hagut d’escruixir sovint d’aquells altars que amb llur mal gust cridaner, més que banalitzar injurien la construcció que els arredossa? Tanmateix, allà hi havia retaules adients.

No cal ésser pas un archivero sentimental ―com algú, sense saber de què se les veia, va qualificar En Milà i Fontanals― per a doldre’s de tota aquesta minva del nostre patrimoni històric i artístic. Ara, que doldre-se’n seria un esplai elegíac completament estèril, si no servís d’esperó, de revulsiu que ens obligués a una secció conjunta per tal d’evitar noves vergonyes. Avui el pas decisiu ja està donat: del si de les nostres entitats artístiques i culturals més prestigioses va sortir la iniciativa que ha dut a la fundació dels Amics de l’Art Vell.

“Conservació, restauració i rescat dels monuments artístics que perillin de perdre’s” és l’ambiciós i meritori programa de la nova associació. De tasca no li’n manca pas. Monuments amenaçats de ruïna, pedres ja caigudes que podrien tornar a lloc, edificis deturpats i coberts per afegitons i arrebossaments, i encara obres d’art mobiliària a l’aguait de passar fronteres enllà; i també projectes d’aprofitament i àdhuc de restauració que risquen, amb tot el bon desig possible, de fer danys irreparables: tantes i tantes coses com hi ha a fer i a evitar que es facin i a intervenir. De gent tècnicament preparada i amb voluntat de cooperar a l’esforç comú tampoc no en manquen als Amics de l’Art Vell. Allò que els manca, per a una empresa tan vasta, són els cabals.

Cal, però, ésser optimistes. Són legió a Catalunya els qui s’interessen per la història general i per les “coses velles” de cada poble. Aquest interès ha estat ―qui en dubta?― un dels secrets de l’èxit de l’excursionisme. Cada dia és més gran també el nombre de col·leccionistes, no per dèria malaltissa, sinó per veritable amor de l’art; cada dia també hi ha més gent que s’adona de com el prestigi social és causa i efecte del compliment dels deures col·lectius, i àdhuc en la plutocràcia comencen ja d’obrir-se pas les idees nord-americanes d’unir el nom propi a obres d’interès comú. Tots, doncs, del més ric al més humil, cadascú a mesura de les seves forces, han de contribuir a conservar, restaurar i rescatar el nostre patrimoni artístic. Molt podrà fer-se amb el donatiu quantiós d’un potentat; molt podrà fer-se també amb la suma de moltes contribucions modestes. I tant com l’aportació material caldrà l’aportació de l’entusiasme diligent que faci conèixer els casos d’urgència i de perill.

El patrimoni de tots, entre tots l’hem de salvar.