La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s’ha de guanyar la vida.

Escrit aquest concepte m’adono que potser ho he fet massa fort, que potser he plantejat el tema d’una enquesta. Segurament duen haver-hi excepcions. Se m’acuden dos noms: Ruyra i Víctor Català. Però resolc l’objecció contestant-me que aquests dos eminents literats i propietaris no se sentiran molestats si dic que ja no són ben bé d’aquesta generació.

Potser trobaríem altres excepcions no pas molt significatives, i haurem de reconèixer que algunes persones benestants es dediquen a treballs d’erudició.

Ben mirat i sospesat em sembla que podria afirmar-se que la literatura grossa, la literatura pròpiament dita, és una feina que s’ha compromès a fer-la gent que s’ha de guanyar la vida.

Un cop establerta aquesta veritat històrica se’ns aclarirà una sèrie de fenòmens, algun que segurament afecta la quantitat, altres que potser expliquen la qualitat, i podríem encara, sense arriscar-nos gaire, fer auguris sobre la filosofia i el to de la nostra producció futura. I podríem, almenys, deduir-ne la conclusió que si les persones benestants no escriuen, cal cercar l’explicació d’aquest fet en dues causes: que els catalans no som tan laboriosos com ens pensem, que ens agrada molt badar, contemplar el paisatge i —aquesta és potser la raó principal— que fins ara la Universitat ha estat un mite, una fàbrica d’analfabets de segon grau que no ha aconseguit donar una cultura ni desvetllar en l’esperit de la major part d’alumnes cap mena de curiositat. També em sembla que es podria assegurar que tant els universitaris com els extrauniversitaris, tots som uns autodidactes, que el que s’hagi adormit sobre el títol universitari, el que no s’hagi fet la feina pel seu compte, ja es pot donar per mort en tota mena de batalles de l’esperit.

El poeta Josep Maria de Sagarra —ell ho recorda sovint— és dels que escriuen per guanyar-se la vida. Però, si no s’hagués de guanyar la vida, estiguem-ne certs, també escriuria. Entre els nostres escriptors, En Sagarra és dels que treballa més. I no obstant molta gent, els que estan acostumats a veure’l a les terrasses dels cafès i als restaurants i xocolateries de nit, creuen que és el príncep dels sense feina voluntaris.

Entre els escriptors catalans que treballen per guanyar-se la vida cap no ha pogut realitzar l’ideal de no tenir amo. L’amo d’En Sagarra és el públic dels teatres, un amo molt exigent, però que no us obliga a una disciplina de dia i hora. Només dient això ja em sembla que he explicat suficient que En Sagarra té una força de voluntat, una disciplina i un esperit de continuïtat que espanten. Aquesta és la condició extraliterària d’un escriptor. Però, a més, En Sagarra té el do més important que pugui desitjar-se: la imaginació. Disciplina i imaginació, són les virtuts que manquen a molts, les que sobren al nostre poeta.

Tindreu una idea justa de la disciplina i de la força de creació d’En Sagarra si us dic que en menys de dos mesos —mesos d’estiu!— ha escrit una novel·la de 650 quartilles com la que il·lustra aquesta informació.

Vaig a donar-ne detalls exactes, convençut que anys a venir aquesta informació serà un document que servirà als erudits.

La novel·la es titula Vida privada. Té dos volums de 350 quartilles el primer i de 300 justes el segon. Són quartilles de l’Ateneu Barcelonès, unes quartilles que ara són primetes però tanmateix molt fines i resistents. Com que En Sagarra no és home d’emportar-se’n quartilles de l’Ateneu cap a casa, el detall que he donat indica que la novel·la ha estat escrita tota a l’Ateneu. Treballant aquest estiu a la Biblioteca de l’Ateneu moltes vegades em distreia contemplant En Sagarra com muntava l’enorme màquina d’una novel·la de 650 quartilles de lletra menuda i espessa, on les correccions són raríssimes.

La construcció de la novel·la ha durat del 20 de maig al 15 de juliol. Dos mesos escassos, i encara puc assegurar que entre el penúltim i l’últim capítol va haver-hi un parell de setmanes de repòs. Durant molts dies, quan li preguntava per la novel·la, em deia que li faltava un capítol. Aquest treball ha estat fet amb un promedi de sis hores diàries de feina, però hi ha hagut dies de deu i dotze hores d’escriptura interrompuda només pel sopar. Poca gent resistiria un esforç tan sostingut com aquest. Els qui es pensen que l’escriure és una feina molt descansada no poden tenir idea del que representa un treball com aquest.

El llibre té dues parts, quinze capítols a la primera part i catorze a la segona, i es publicarà en dos volums. Els capítols només van separats per un asterístic.

Lloc de l’acció: Barcelona. Temps: es fan llargues referències retrospectives, però l’acció, en el primer volum, es desenrotlla en cinc mesos, abans de l’Exposició de Montjuïc, en plena Dictadura. En el segon volum els fets passen durant la República.

Transiten per l’obra setanta o vuitanta personatges, sense comptar-hi els comparses. La família central, els Lloberola, són vuit… És una antiga família aristocràtica arruïnada. Al costat d’ella hi ha banquers i plutocràcia pervinguda. Entre els personatges hi ha duquesses, comtesses, marquesos, polítics, capellans, banquers, jesuïtes, dones que exerceixen la prostitució, canonges mitjancers, col·laboradors de la Fundació Bernat Metge, ballarines, actrius, modistes, etc., etc., “És una línia vertical —em diu En Sagarra— que va des del més alt de la sang i el diner, fins als llocs més putrefactes del districte v.” Hi surt tothom, “dels carlins als nudistes”.

—I l’argument?

—En el sentit que es dóna al mot, no en té. No té unitat d’argument. La novel·la és escrita amb una concepció biològica de la vida. Comença amb un fet divers, apareixen uns personatges, i, com en els coves de cireres, van sortint altres personatges i altres fets.

—Aquí planteges el problema de la construcció de l’obra.

—Encara que sembli que no té argument en té un, i és molt senzill: es tracta de presentar en el moment actual, la descomposició d’una família catalana aristocràtica. És la novel·la de la Barcelona vella que desapareix, d’una família que havia estat poderosa i que esdevé socialment ineficaç i perd la personalitat i es fusiona en l’estat confusionari que s’ha produït en el món i en aquest país després de la guerra, ara que predominen l’interès econòmic i la sensualitat. Es tracta de presentar una visió del panorama moral de Barcelona en aquests darrers anys. Quant a la construcció d’una novel·la, el meu criteri és d’amplíssima llibertat. El cas és que el que s’escrigui tingui interès, vitalitat i qualitat. Influències en la construcció? Potser cap. He fet unes vides paral·leles. Els músics diuen que hi ha una tècnica contrapuntística. Tinc de la novel·la un concepte eclèctic, d’una gran vaguetat, un concepte que va del Manon a l’obra de Proust. No hi ha en el llibre la preocupació d’estructurar una obra, sinó d’explicar uns fets.

—I tornem a l’argument. Es dirà que és un llibre amb clau?

—No, absolutament, no. Hi ha personatges històrics i d’imaginació. He procurat pintar la societat de Barcelona, no la d’Honolulú. Això és clar. I, naturalment, encara que la novel·la és tota d’imaginació, d’alguna cosa m’han de servir els 38 anys de tractar senyors i senyores de molts carrers i pisos. En l’obra se salta d’un clima moral a l’altre perquè els personatges són de diferents classes socials.

—És una novel·la de senyors?

—La novel·la és feta sobre carn viva. La classe de societat que ha volgut pintar potser no ha estat mai estudiada a casa nostra. Una cosa és fer novel·les de senyors i una altra cercar les diferències entre un aristòcrata i la persona que no n’és, entre el senyor i el banquer, etc.

—Serà un llibre d’escàndol?

—No pretenc escandalitzar ningú. L’única cosa que pretenc és servir una mica la veritat. Crec que el que integra l’honradesa literària és la sinceritat de l’autor. Procuro ésser sincer, i del pa en dic pa, i del vi, vi.

—És un llibre truculent?

—No. Si hi ha alguna cosa que pugui semblar una truculència neix fatalment de la trajectòria del llibre. L’obra no té cap tendència moralista, ni està feta amb esperit de defensar cap tesi, ni de fer transcendentalismes, ni de cercar cap valor simbòlic. No es tracta d’un pamflet. La meva ambició és donar una visió tan humana i desinteressada com sigui possible amb un criteri més aviat de biòleg, de naturalista. És clar que no em desprenc de la meva manera d’ésser. En totes les meves obres, poesia, teatre o novel·la, procuro que hi hagi un valor bàsic. Crec que tot el que no té valor poètic no val res.

—Interessarà més als homes o a les dones, la vostra novel·la.

—No ho sé, però a mi sempre m’han interessat més les dones que els homes. No obstant, en igualtat de receptivitat literària, ha d’interessar més a les dones que els homes. Per a les dones l’obra té molt gancho.

—Aquesta serà la vostra tercera novel·la. Sentiu vocació de novel·lista?

—Efectivament, he publicat dues novel·les: Paulina i All i salobre. Val a dir que Paulina no la considero una novel·la. Quan la vaig escriure tenia vint anys. En Carner me la va fer escriure prometent que ell en faria una altra i no la feu. All i salobre tampoc no és una novel·la. És una mena d’idil·li en prosa, naturalment, un idil·li una mica agre, no pas de color de rosa. En canvi, en Vida privada he intentat fer una novel·la que tingui cara i ulls de novel·la. No sé si he reeixit. La meva gran ambició seria escriure novel·les. Si jo fos ric faria comèdies, escriuria novel·les i de tant en tant un llibre de versos. Jo vaig ésser el que vaig promoure a la publicitat, cap als anys 1923 o 1924, la qüestió de la novel·la. I de tot això n’ha sortit el Premi Crexells.

—Hi heu pensat en el Premi Crexells?

—Naturalment que hi he pensat. Però he escrit el llibre per divertir-me.

—Quan sortirà Vida privada?

—A primers de setembre. Tindrà dos volums i unes 600 o 650 pàgines de caixa ampla.

—Qui l’edita?

—L’editor sóc jo, encara que porti el peu de la Llibreria Catalònia. Això vol dir que va per a mi el pollastre.

En Sagarra m’ha llegit tres capítols de la seva novel·la, un de presentació de personatges, un d’acció, i el darrer, que és una elegia patètica a la Barcelona del vuit-cents, dels bons temps del carrer Ample. Pel que he pogut jutjar és un llibre de molta ambició i de molt interès de lectura. L’estil és claríssim, menys barroc que el dels Aperitius. Si l’inquietàveu amb unes tisores de podar segurament perdríeu el temps.

L’obra està en mans dels linotipistes. I mentre l’autor revisa les proves ha començat ja una obra teatral. Digueu-me si hi ha cap exemple com aquest a Catalunya.