Josep Pla

Josep Pla

Carles Riba

Publicats a La Publicitat del 8 de setembre de 1926 al 26 de gener de 1927.

L’humor

Per a nosaltres, tota crítica del complex Josep Pla pot partir d’una afirmació tan simple, rotunda i literal com aquesta: és un gran temperament nat d’escriptor. Volem dir, que escriure pot ésser en ell el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes vegades —massa vegades—, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable. Un altre cas de temperament nat podria semblar d’antuvi anàleg: el de l’Esclasans. Tots dos, en efecte, creuen sovint que les idees els bullen, quan només els bullen els mots. Però hi ha en Josep Pla una complicitat, sorneguera i tàcita, de la consciència, un cinisme, en suma, allí on en l’Esclasans és tot il·lusió apassionada. El premi d’aquesta, podem posar-hi les mans al foc, seran, són ja molt sovint, les idees, genuïnes i armades; el seu doble joc, en canvi, pot dur Josep Pla —el veiem adesiara ja entrar-hi, però encara retrocedir-ne— al cul-de-sac de Francesc Pujols: trobar-se amb la paraula endiablada i prodigiosa, però sola i irresponsable, entre les mans.

Però això és lluny: el temperament de Josep Pla té encara en la seva abundor jovençana, en la seva agilitat pintoresca, en les seves vel·leïtats líriques, unes reserves de seducció que el fan més perillós per als seus lectors que per a ell mateix. No capim, doncs, com algun crític de principis ha pogut respondre a les provocacions de Josep Pla a aquests principis, destacant batallons de silenci. És potser la sagrada por a l’altre aspecte de Josep Pla, l’humorista?

En tot cas, el camp sempre restarà d’aquest: a la nostra lògica, als nostres principis, ell oposarà la realitat viva del seu temperament, de la seva qualitat especial, del seu món personal, que és el nostre mateix, però desfet, i recompost amb tot el sistema de valors canviat, allò que era gran esdevingut petit, allò que era petit tornat aclaparadorament gran. Per contrast amb l’infinit, com volia Coleridge? Entenem-nos: si, doncs, l’infinit pot ésser també la irradiació d’un mot, o uns àcids a l’estómac, o l’eufòria d’un article ben cobrat. Humorisme és fronterer, ací, d’snobisme; però aquest és un fred, interessat, monòton joc mecànic: i en l’humorisme pròpiament humoral, el de literal tradició benjonsoniana, hi ha sempre alguna cosa de generosa aventura, d’imprevist ben esperat i ben fruït, d’utilització de la lògica a partir de certs postulats, utilització sense exclusivisme, molt liberal, perquè en el fons és escèptica i, sobretot, prescindible: ell s’està segur, a l’altra banda dels seus absurds postulats, que ha presentat com axiomes, mentre nosaltres, part d’ençà, combatríem, segons totes les regles, contra ombres absents.

Una mena tal d’humor disputa, en Josep Pla, la responsabilitat al daimon de la paraula; però es parteixen la presa per acord més sovint que per lluita. Això, naturalment, augmenta la destrucció “in anima vili”. Rarament l’humor passa sense destrucció. Però, per a millor comprendre el nostre Josep Pla, al·ludirem a un cas de tot en tot oposat: l’humor, paradoxalment constructiu, de Chesterton. Els seus postulats —permeti-se’ns, per a comoditat del raonament, d’usar encara el mot— són els articles del credo catòlic: ells el situen en el centre de la unitat del món i de l’home. El joc humorístic en rigor només existeix si es mira des d’un punt de l’esfera ignorant el centre; tot aleshores és sol, desagafat, flotadís: la paradoxa consisteix a mostrar-nos que, entre dos punts donats hi ha, almenys, una relació en tant que units al mateix centre. Tal judici nostre tenia només una aplicació esporàdica; ell li torna, de sobte, una adaptabilitat sistemàtica; les dues coses fa un moment més distants, esdevenen simultànies, pròximes, cobertes per l’exigència d’una mateixa conclusió: quan crèiem poder-ne prendre, i encara si ens venia bé, una de sola, hem d’emportar-nos-les ambdues o deixar-les totes dues i, per torna, riure de la nostra pròpia confusió.

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat. Fa temps, anomenàrem Josep Pla un diletant dels instints; la fórmula fou considerada per alguns prou feliç per a sentir-nos, encara, en deute d’una explicació. Les semblances trobades entre Josep Pla i Paul Morand, per exemple, no deixen d’ésser justes, perquè són només a la superfície, però ja no en la tendència; hi ha, en Morand, una inquieta recerca de la unitat, com en tants altres esperits d’avui; ara, una recerca no cap al centre, sinó entorn de l’esfera: la seva unitat és la terra, “res més que la terra”, i sobre ella la humanitat virolada. Josep Pla, al contrari, fuig de la unitat per egoisme del seu plaer, que és tot en la distensió del pas d’unes sensacions precises i rares a un sentiment ample, vague i benestant, on es comuniquen i fonen. Això sol, també, ja el situa a l’altra banda de món dels russos —per bé que alguna vegada els plagiï. Per a preservar la seva irresponsabilitat ha d’ésser gratuït: quan un rus, o paga amb pietat o s’ho cobra amb sadisme. Josep Pla és, en suma, no el recercador, sinó —oh dolça Mediterrània!— el degustador dels sentiments que li són servits; com ha “llegit tots els llibres”, a més, prefereix productes directes en plena força de la naixença i de la natura. Els vol, ho direm per l’aplicació d’una frase d’ell mateix, “barrejats i manicomials”, seguint cadascun llur òrbita, però no és un ordre tan rigorós que no pugui produir-se un xoc i canviar de sobte tot el sistema. El seu amor del risc és aquest: el risc de l’espectador, unes llagrimetes o una rialla. Per això han estat una mina per a l’humorisme de Josep Pla, fins ara, les dispeses, les redaccions, els congressos internacionals, les Rambles i els ports, les ciutats italianes i els centres de turisme. Obtingut de tots els extrems un gust, la demostració indirecta que resta, és que tot és relatiu; llevat també, després, el gust de contar-ho, i de fer-ho acabar en no-res.

Hem dit “tots els extrems” pensant en Gide. No sabem si ja ha estat fet remarcar, hi ha en Josep Pla, en efecte, un cert gidisme; ara, cuitem a dir-ho, un gidisme fallit des de l’arrel mateixa de la intenció fins a la disposició dels mitjans: des de l’actitud fins a l’estil. Però els elogis que Josep Pla ha fet d’aquell gran escriptor, ens fan l’efecte de trair una íntima ambició d’assemblar-s’hi. Alguna cosa trobaríem en ell de la “disponibilitat perenne” de Gide, de l’immoralisme que el fa imparcial, de la voluptat, més encara que de “sentir-se viure” —com diu Rivière—, de saber com es pot viure, d’assajar-se; però Josep Pla en divergeix tot d’una, incapaç de la tremenda serietat de Gide, incapaç del seu acarnissament en l’experimentació diabòlica d’ell mateix i dels altres, incapaç de solitud per amor als problemes humans: del pla de la intel·ligència pura, sense una responsabilitat que vagi més enllà del seu propi joc, els problemes són transportats al pla del sentiment, quan no en el del sentimentalisme o quan no en el de les contalles de “table d’hôte”. Parlar d’humor o de literatura amb referència a Gide sonaria com una blasfèmia; en canvi, amb referència a Josep Pla, diríem que duu immediatament a la seva comprensió.

Hem assajat d’anar-hi per línies abstractes: precisarem l’assaig per mitjans més concrets.

 

Homes

L’humorisme de Josep Pla, insistim, no és ni pot ésser una actitud definida, un sistema d’aplicació automàtica; sinó la solució, al moment, sobre el cas concret, a una abundància contradictòria de sentiments dels dos ordres de la convenció i de l’instint, que se li posen alhora, cadascun amb la violència de qui va decidit a prendre el domini absolut. Ell deixa, talment, que s’ho facin, amb una aparent inhibició plena de tacte, tota liberal, curiosa de sorpreses; però, en el fons, conspira a favor del sentiment més primari, més feble i més lògic: delicada i rara suma que ell fínament descobreix allà on sigui i que fa vèncer, però sense destruir els altres sentiments. Per això la solució no és al capdavall tal solució, i la destrucció arriba igualment, però llavors és de tots i dels uns pels altres. D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula. Que això són vanes paraules per a fugir d’estudi? Pensi’s en Sterne: aquest és el gran precedent, si no el mestre directe, del millor Josep Pla.

Un temperament fet així ha d’odiar, per força, tot allò que impliqui exactitud: per tant, en primer lloc la ciència, i en la literatura el realisme (llegeixi’s fotografisme). Aspiro, ve a dir en el seu auto-retrat, a “veure el món com un espectacle incert i llunyà, estrany a la preocupació de l’exactitud”. (C. V. p. 257). Per corol·lari, doncs, ha d’ésser també clos a tot dogmatisme i a tota violència. (Bé que en això no se senti prou llatí, però que no digui, a més, prou mediterrani, perquè el mot comprometria una honrosa afinitat seva amb els grecs). Ha d’ésser, en fi, “amic de la mitja tinta”. No és que vagi a la caça d’aquesta mitja tinta, ans, millor encara, la crea: Josep Pla és el gran artista dels tons estridents i bruscos, sabuts fondre en una atmosfera uatada, opaca, suau, de flotacions calmoses i cenyides.

Els seus homes hi són embolcats gradualment, insidiosament, fatalment, com si s’espesseís entorn d’ells un aire fet dels inefables residus de tot allò que no s’és resolt: dels mots que, quan toquen l’estricta precisió on són duts, obren sobtadament tota una altra perspectiva de suggestions-secret estilístic de Josep Pla que l’aparella amb els grans lírics; de les correspondències entre els paisatges i els afectes; de les emanacions, sobretot, de llur pròpia vida oculta. Hi ha en els seus homes —pensem en els més característics: Gervasi, Carrau, Ramon de Montjuïc, Roby— una aspiració precisa, però projectada al lluny de la pròpia imaginació, com un miratge que brilla sobre un fons mat i monòton. Una espècie de “hobby-horse”, de “tatanet”, però en el qual no van muntats, des de dalt explicant-s’ho ingènuament tot, ells mateixos i el món; ans fan una mena d’unitat a la vida i a l’esforç llur, del desig de poder-hi muntar un dia com uns reis. L’aspiració infinita, repetidament fallida i represa, els isola: part de fora, el món continua amb el seu ordre, les seves jerarquies de valors, les seves convencions i les seves incomprensions: ells, acaben oblidant-ho, sibarites de la derieta. “Quan ens trobem sota la impressió d’un d’aquests miratges, trobem que la realitat màgica té una significació més profunda, més lògica i més correcta que la realitat indiferent i mecànica. La realitat màgica és més vital, més agradable perquè empetiteix l’home i li fa veure el món d’una manera més pessimista”. (C. V. p. 126).

Aquesta darrera frase llença, creiem, molta llum per a explicar els homes de Josep Pla. D’ell podria dir-se, com de Sterne segons Coleridge, que l’efecte dels seus retrats, de les seves obres, depèn de la presència sentida d’ell mateix, del sentit de la seva pròpia estranyesa. “Hi ha un home sol… i mil boques que canten, ploren, badallen, riuen, neixen i moren”, assegura el transparent home jove que escriu al Dr. X (LI. M. p. 74). No hi ha escapada: aquest home únic és cadascú, els mil possibles de cadascú, esdevinguts objectius en tant que realitzats en la pròpia imaginació o en tant que encarnats en altres homes de destins independents respecte a nosaltres. Aquests altres possibles són, en rigor, els únics que estimem i que no entenem; això, encara que ens hi barallem: en el fons, una simpatia instintiva ens duu sempre a assentir-hi. Josep Pla, quan no és el protagonista de les seves històries, n’és sovint el primer espectador; però també el primer que s’hi arronsa d’espatlles, que se’n va, perplex, amb el cor amanyagat, pessimista, però també amb el singular plaer d’haver viscut, en l’espectacle, una vida més, d’haver-la destruïda i d’haver-la contada. (Exemplar del que diem és la història de Ramon de Montjuïc, a la qual tornarem més avall). Potser trobaríem la raó de la nostra temença que Josep Pla no escriurà mai una novel·la pròpiament dita, en la seva pressa a resumir i esgotar en espectacle i a destruir en humorisme, tota una vida, tot un possible altre ell mateix: en la seva manca de paciència, en suma, a seguir l’evolució —tan lenta!— dels cors.

Tot plegat, aquella atmosfera a què al·ludíem, aquesta presència d’ell mateix, percebent, triant i ordenant, alhora que arbitrant i assaborint, dóna als seus millors relats un aire singular de fantasia, tènue i seca, cert, però fascinadorament viva i humana; una fantasia del quotidià, de l’anònim, que no té preu en la nostra literatura: la qual la necessitava, certament, després de les seves belles realitzacions en el pla heroic o líric (on també més aviat situaríem el cas Ruyra), per bé que no podia resignar-se a prendre per fantasia que s’ho valgui les històries dites extraordinàries sense ombra de lògica de l’extraordinari (oh diví Edgar Poe!), o enxollades en la més ordinària xaroneria.

Josep Pla, inclús, recorre als procediments literaris més simples. En el primer quart del segle xx, quan s’ha assolit una habilitat imponderable a presentar un individu per tocs successius de suggestió al llarg de la mateixa acció en marxa, ens en traça, sistemàticament, una prèvia semblança, fisiognòmica i sovint àdhuc moral. Sterne ja ho feia; i, com ell, el nostre Josep Pla descriu amb tot detall i ordre, i per referències facecioses. Res d’abstracte, doncs: des del començament es proposa fugir del tipus; ara, que de vegades la drol·leria se l’enduu i acaba anul·lant el seu individu en caricatura: així el sergent Castellà (C. V. p. 66) o Claudina (Ll. M. p. 87). Llavors, tot d’una comença a girar la il·lusió. Per impedir que els seus homes deixin de tocar de peus a terra i flotin massa a la ventura de la fantasia, Josep Pla, també sistemàticament, els emmarca en un paisatge, que descriu en minuciosa delícia, i al qual afegeix, en els moments de més intensa individuació d’aquells, unes figuretes impersonals, decoratives, com a representants de tot l’altre fons humà: unes dones que renten (C. V. p. 52), uns pagesos que tornen amb el feix (C. V. p. 54), una gernació virolada de gent humil que fa festa (C. V. p. 81), uns vailets sense caritat (C. V. p. 130). Hem dit que els emmarca, pel procediment; però l’efecte és que els faisona en terròs de camp o en pedra vivent de ciutat: el paisatge que inaugura la narració, que la localitza, continua present per una mena d’absorció tàcita, dolosa, que va fent el seu fet mentre l’individu s’esforça a conquerir el seu miratge o a aconsolar-se d’haver-lo perdut. Il·lusions infinites d’homes obscurs: la relativitat humorística és així, des d’antuvi, posada. Cadascuna d’elles, que per a un altre no fóra res, és per a ells tota la raó de viure, el fonament de llur dignitat, llur títol a ocupar un tros de la terra amb els altres homes, sobretot llur dret a ésser generosos, a donar alguna cosa sense rebre paga ponderable. Quan ho ha perdut tot, Pardal, avergonyit, renyeix, talment, amb el seu paisatge, es ven el tros de cementiri que li pertoca i se’n va: no l’entenen, però ell, “infantívolament” té consciència d’haver conquerit la “superioritat” en la renúncia. (C. V. p. 33). Gervasi escampa la seva ànima tres vegades al dia en un toc de corn; la gent acaba per regir segons ell la seva feina; però no és això: Gervasi no és feliç, no és superior, fins que un bergantí respon des del mar al seu toc, saludant amb la bandera. “Aquell dia, la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món”. (C. V. p. 26). Naturalment: per a Gervasi el món ja podia finir, després que ell hi havia posat una mica de pompa i de bellesa.

Hem arribat al punt decisiu de l’humorisme de Josep Pla, a una manera seva característica de cloure el cercle de relativitat; diríem, gairebé, a la seva teleologia. Prenguem per exemple la història de Ramon de Montjuïc: en la nostra opinió, no solament l’obra mestra, fins ara, de Josep Pla, sinó un dels joiells aportats per Catalunya a la literatura del món. Ramon, “una pelleringa humana”, té, però, una gran vanitat: ésser mig artista. “En el fons era el que en diuen els bons escriptors, un incomprès. Allò, per exemple, de tenir una ocupació, la del ball, el dia que tothom fa festa, trobava que era la demostració de la seva superioritat”. Una nit, mor “planxat com uns pantalons” dintre la manxa dels seus cavallets, que, sense saber com, s’han posat a rodar, mentre sonen “totes les trompetes destrempades de les nimfes i ballarines”. Tota la vida, tanta dolça dèria, tanta benigna presumpció, no han estat, doncs, sinó per a fer un moment d’espectacle en el món! Vénen irresistiblement a la memòria aquelles paraules d’Homer: “Els déus ho han fet, i han filat la ruïna d’aquests homes perquè hi hagués un cant també per a la gent futura”. Però els herois d’Homer es realitzaven tots ells en llurs gestes grandioses, i els homes de Josep Pla són uns infeliços obscurs, empenatxats només d’il·lusió. Fa calfred; però va més enllà, i després de la vida destrueix la mort de Ramon: la pompa de trompetes no ha estat sentida, o no ha estat compresa sinó per l’autor. S’acut de seguida que tot comentari d’ell ha d’ésser vulgar; amb tot, sembla que s’hi acarnissi i el fa: “I a l’enterrament hi havia molta gent?” pregunta a la pobra drapaire que creu Ramon un fracassat perquè “en els baguls no se li ha trobat ni un tros de paper”. La dona riu. “M’he adonat que he fet una planxa. Pensava en el darrer enterrament que m’han parlat que fou molt concorregut”. (C. V. p. 84). L’autor, doncs, ho acaba de fer tot relatiu, de destruir-ho humorísticament tot, àdhuc allò que era fora del marc de la seva història. L’home enterrat amb tant d’acompanyament, pensem, és segur que no ha mort entre esclats de trompetes i danses de nimfes. Què resta després d’això? Josep Pla ens ho diu a la fi d’altres contes, el de Pardal i el de Carrau per exemple: “la vida humana continua”, com deia Laforgue, però l’únic que dura, absolut i indiferent, és el paisatge, la terra, els estels: d’Homer hem passat, en definitiva, a l’Eclesiastès.

Hem cregut haver d’insistir en el Josep Pla creador de figures d’home, el que predomina en “Coses Vistes”, deixant de banda el Josep Pla que es limita a informar sobre homes, el simple periodista, diríem, el que surt més a “Llanterna Màgica”: tot allò de gratuït i irresponsable en el seu humor, a què hem al·ludit, es refereix a aquest. En els retrats és palesa la diferència de nivell: transfigura en uns aquella exquisida i única atmosfera de fantasia de les seves millors narracions; en altres, rapsòdies d’anècdotes ben contades, només resta un Josep Pla irrespectuós advocat del diable: paper, aquest, insuprimible, entre altres raons (citem paraules de J. M. Junoy) per la necessitat de recordar als nostres grans homes l’obligació d’ésser humils; ara, és un paper que no voldrem per a nosaltres.

 

Paisatges

Fóra inconciliable que Josep Pla, el just vindicador de la pintura pura de Feliu Elias, hagués pensat mai “prendre llur bé” als pintors; taxativament: que els envegés, en tant que literat, el paisatge. El que Paul Valéry diu de la música, ens sembla aplicable a les altres arts de dominant element físic: ens imposen una mena de vida, “mentre que els monuments de la paraula ens demanen, al contrari, de prestar-los-en…” I més aplicable, encara, a la pintura, d’ençà que l’impressionisme, sobreposant a la forma el fenomen, la decantava del pla de la permanència al de la durada. Fou això com un salt que deixava la paraula lluny, reressagada, avergonyida entre els seus mitjans sempre més o menys abstractes, entre els seus símbols adscrits a la vaga permanència de les representacions generals. Per a un clàssic, en efecte, descriure un paisatge implicava, en el fons, l’ambició de pintar-lo, i hi anava per on treball d’acostament a aquelles representacions generals i de fixació dins l’ordre llur. Quan ara la pintura es deseixia dels darrers elements d’abstracció, la poesia, podent-la imitar menys, es decidí per emular-la més, i es llançà sense dubtes per la marrada que els rousseaunians havien iniciat, però de la qual Virgili ja havia sabut alguna cosa i els orientals molt més: la transfiguració del paisatge en funció dels interessos humans, la seva ocupació, per dir-ho així, pels sentiments i prejudicis del contemplador. La pintura, doncs, reduint el seu bé a la pura i directa expressió dels valors pictòrics, feia per contracop romandre definitivament la paraula en un domini seu propi, a penes excavat encara: el de l’expressió per associacions. Associacions pel significat intel·ligible, associacions àdhuc, pel so físic dels mots. En el que elles puguin tenir de personal, de pregon i de vast afectes endins, és trobada aquella vida a prestar segons Valéry: la vida de tot un món interior adormit i, de sobte, no precisat, entengui’s bé, sinó suggerit, més ben dit, gitat en inefables ones d’emoció entorn de centres lírics que ràpidament canvien i se succeeixen en la durada. El nom de Maurice Barrès s’acut tot d’una per a exemple, potser el més noble, del que diem; Barrès, altrament una de les grans admiracions confessades de Josep Pla. Poant aquelles associacions en el que podríem dir-ne tradició subconscient, en el misteri de la memòria col·lectiva que viu dins de nosaltres, pastats com som de la mateixa argila d’on sortiren i on tornaren els nostres morts, Barrès ha fet sentir més que ningú la idea del paisatge-pàtria, del paisatge-història, del paisatge-futur.

Idea cara, i per això la retraiem, al nostre Josep Pla. L’ha expressada, més d’una volta, amb la cruesa enèrgica d’una equació: “La pàtria és el paisatge.” En el just moment en què escrivíem aquesta línia, una declaració del mateix Josep Pla ve a confirmar la nostra tesi i a treure’ns, com qui diu, les paraules de la boca: “L’ascendent rural dels meus avantpassats informa tota la meva vida, els meus actes i els meus pensaments.” “Sóc —conclou més avall— un pagès en tota l’extensió de la paraula.” D’acord. Però ni un pagès és tan simple com això, ni són simples els altres homes i les coses del món; simples només ho són els éssers d’àngel per amunt —i no precisament els àngels de casa de dispeses. La serena convicció d’aquesta realitat amarga féu de dos pagesos nostres de soca-a-rel, Prat de la Riba i Torres i Bages, un polític i un bisbe prodigiosos de tacte i de seguretat. Josep Pla, en canvi, sembla haver-la sentida més com a artista que com a explorador de la pròpia psicologia. La mirada i el judici directes, enternits, càndids, són de mal combinar amb el descontentament sistemàtic enfront dels homes, sobretot quan l’acompanya profundament un esperit de divertir-se amb tot el que ells presenten de contradictori, de fallit, de còmic, en suma. L’única possible compaginació és fer escolar la paradoxa per la canal de l’humorisme. Tal ha estat, ens hem esforçat a demostrar-ho, la solució de Josep Pla. En ell hi ha més, el contradiem en honor seu, que una sornegueria de pagès: hi ha una agredolça transigència a conviure, no pas ferm sobre uns principis elevats, perquè llavors tindríem la divina ironia socràtica, sinó a l’atzar, ple d’espectacle i de sorpresa, de cada home que es topa i de cada circumstància que es combina. Solució d’artista, no solució de filòsof; solució, humanament, ara i adés antipàtica, sovint cruel, sempre insegura.

Solució que no deixa de fatigar el mateix que l’adopta. Per ací creiem que s’explica l’actitud de Josep Pla davant dels paisatges, almenys dels paisatges pairals. Ell, com tampoc els seus homes, no es revolta, no arrumba romànticament de proa contra allò que, per a entendre’ns tot d’una, en diríem la vida: la capeja tot llançant la seva queixa i la seva sàtira en nom de la tolerància i la naturalitat, nobilíssims “hobby-horses”. Les d’uns compatricis que es passen la vida turmentant-se entre ells, les de no tenir una pàtria realitzada, acudeix a refer-se, i alhora a distreure’s, a l’etern reservori de forces instintives, a la pàtria pregonament real i vera en l’espai i en el temps, que batega en el seu paisatge nadiu. “Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món que sempre volen més altes” (C. V. p. 20). Una actitud idíl·lica, doncs. Però d’un idil·lisme tot humà, que no comporta al·legories ni somnis literaris. “Les coses, arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de cairell, de filtrar-se” (C. V. p. 18). D’on, en les seves visions de paisatge, una oscil·lació contínua entre dos moments: el que anomenaríem més aviat pictòric, en què les coses es concentren, se li oposen en llur perfil, en llurs masses, en llur color, i ell, amb ull agut i exacte, les hi fixa; i el moment autènticament poètic, en què, ja filtrades, treuen llurs valors humans i s’associen amb el seu món sentimental. Si l’adaptació ha estat feliç, el paisatge es resol en una sensació vasta i vaga, on s’han fos les formes per una banda i el desig i el tedi per l’altra; i s’hi estira, talment amb una voluptat de felí, en un repòs ple d’ungles retretes i de salts en potència. Unes tendres ganes de plorar, “una malenconia diluïda” (C. V. p. 18), “un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel” (C. V. p. 36).

Ara, aquesta idíl·lica adaptació, poques vegades reïx tan pura. Blocs de prejudicis, insolubles residus de malcontentament s’interposen al dolç procés de l’associació sentimental, àdhuc ara i adés el fan impossible. Així s’esdevé en la visió del Montserrat (Ll. M. p. 89 i següents), on, en comptes de valors pairals eterns, un dimoniet cuiner li presenta una summa de tota la poca-solta anecdòtica dels seus compatricis; i qui ho paga és el sagrat paisatge. Més sovint, però, s’incorporen al corrent líric o el desvien en suaus meandres d’humor, i en resulten aquells inimitables paisatges empordanesos de Josep Pla, humanitzat marc dels seus homes mentre els seus homes hi són, altra vegada inhumans en llur immortalitat tot d’una que ells n’han partit. Enfront d’un paisatge estranger, en canvi, l’associació ha d’ésser feta per un mètode invers, de deducció dels homes per l’espectacle extern. Quan les afinitats no són molt immediates i vives, com per exemple a Itàlia o a França, li cal o bé situar-se del tot en un pla, genuïnament artístic, de suposició, creant, per dir-ho en paraules de Thibaudet, “amb les direccions infinites de la seva vida possible” —i tenim paisatges meravellosament suggestius, com alguns de flamencs o danesos de la “Suite Nòrdica”—, o bé recórrer a l’ajut del Baedecker, donant a aquest mot una elàstica amplitud, i reïxen magres paisatges periodístics com molts del “Viatge sense objecte” inclòs en “Llanterna Màgica”. Però de vegades ens dóna també rares síntesis de creació i informació: així la pàgina on, per procediments habilíssims que retrobarem en tractar del seu estil, comunica la sensació d’immensitat i soledat de les planures russes: paisatges sense intimitat, pura geografia. Citarem la conclusió:
“Es fa difícil de comprendre quin deu ésser, per a l’habituat d’una terra tan dilatada, el nucli de gravitació espiritual. És una solitud que explica l’internacionalisme, el comunisme i l’il·lusionisme moral. És un paisatge que deu obligar per força la gent a fer una vida sense vanitat” (R. p. 18). Sobretot aquesta darrera frase ens ofereix, per contrast, la clau de la seva interpretació del paisatge i dels homes nostres en funció mútua. Rellegeixi hom, si no, les pàgines més característiques, per nosaltres al·ludides, de Josep Pla, posant-hi idealment l’esmentada frase per lema, i estem segurs que no ens serà gaire regatejada la raó.

 

L’estil

Més d’una vegada, Josep Pla ha resumit les seves conviccions, i hem de creure que també les seves ambicions, concernint l’estil, en un mot d’ordre confessadament gidià: banalitat. Però cal no deixar el mot tot sol, arrencat de les exigències morals que en el pensament de Gide implica; aquesta banalitat resulta d’un llarg esforç, i és en la victòria sobre el romanticisme interior, més: sobre la pròpia personalitat. “No hi ha cap de les qualitats de l’estil clàssic —diu Gide— que no es compri pel sacrifici d’una complaença.” Això sol, en si, no direm que sigui nou nivell: és etern, i es retroba formulat de mil diverses maneres convergents. No anava a parar enlloc més Buffon, quan, menystenint “el to, els gestos, el va so dels mots”, demanava “coses, pensaments, raons”. Ara, en Gide, l’esforç per la banalitat en l’estil forma part de tot un sistema d’abdicacions profundes, que s’estén fins a la renúncia a la virtut, fins al total desinteressament de pròpia ànima. És, en suma, un aspecte, si es vol el reflex a la superfície, de la realització rigorosa, més enllà de l’esperança i de la desesperació, d’aquelles paraules de l’Evangeli que en les seves pàgines reapareixen sovint: “Qui vol salvar la seva vida, la perdrà: però qui la vol perdre, la farà verament vivent.”

Només d’haver guaitat un instant dins aquest abís de moralisme pur que hi ha darrere el concepte gidià de la banalitat, el nostre Josep Pla ens sembla a l’altra banda de món. Ha pres el mot i res més. Direm tot d’una, però, que en una literatura on periòdicament ressorgeix una mena de por a acostar-se a les coses en elles mateixes per amor d’elles mateixes, nues com se’ns donen en llurs representacions immediates, el renou que pot promoure el lema “esforç per la banalitat” ja és, de moment, saludable. Però només de moment. Josep Pla —hem dit— ha pres el mot; però no la doctrina gidiana de la renúncia. No és pas que la hi exigim; ara, una banalitat que no cobreixi, necessàriament inseparable, un sistema qualsevol de seriositat humana, degenerarà sense remei en irresponsabilitat i lleugeresa, és a dir, en banalitat pròpiament dita.

Més que Josep Pla, no haurien d’oblidar això els seus ingenus imitadors. Ell ha eludit aquella exigència de serietat refugiant-se en el seu humor: solució tan antiga com els humoristes. Llavors, si va a la banalitat, és perquè les mateixes coses hi acaben; i no perquè ell renunciï a la seva personalitat, la seva intervenció, ni tan sols a l’amargor —fóra excessiu de dir al dolor— que pugui deixar-li el drama de la pintoresca vanitat universal.

Enfront d’una natura i d’uns homes calvinísticament buits de Déu, poc tindria a fer un Josep Pla escriptor. Aquest viu, precisament, de l’energia amb què capta el reflex, només que sigui, de bellesa, que hi hagi en les coses, i la mica, baldament deformada i recòndita, de diví, que fa de ressort als gestos càndids dels homes. El seu humorisme, a la base, se’n fecunda, i se n’eixamora líricament fins a la mateixa catàstrofe. El toc de bellesa sensible té de vegades una inoportunitat, cruel i vera, que fa esgarrifar. Veient Roby jugar a futbol amb la seva cameta coixa i descarnada pels tumors blancs, “tenia la sensació —diu el narrador— que d’un moment a l’altre la cama s’esquerdaria i saltarien sota la lluna les petites estelles d’os” (C. V. p. 128). Frases com aquesta ens fan pensar que, comptat i debatut, el millor Josep Pla realitza l’absurditat, que podríem imaginar, d’un franciscà humorista. Duu, en efecte, de front, una simpatia —fóra també excessiu de dir un amor— per les coses i els destins, i una complexa combinació de reaccions i inhibicions per a superar l’espectacle de llur relativitat, sense haver de recórrer a cap “deus ex machina” que justifiquin una esperança i una fe no ja de flama evangèlica, sinó ni a penes d’ordre laic. Compleix amb les coses i els homes, unint, uns moments, la seva personalitat a llur moviment i abandonant-los quan han pervingut a llur banalitat.

Ara, d’aquella unió, se’n diu lirisme; almenys el que avui s’entén per lirisme, en cada art a la seva manera. Fins a cert punt, qui vol, qui s’hi exerceix, ordena1 els seus objectes en jerarquia: és la part adquirible d’un bon estil; per tant, la part analitzable. Però solament qui té el do de veure i oir i tocar i olorar immediatament en paraules, qui ordena en ple moviment dels pensaments i de les coses, realitza en literatura allò que el nostre admirable Rafael Benet anomena el miracle. Aquí resideix la part inefable d’una expressió: trobar i suggerir la fórmula de la qual, s’imposa al crític també com un miracle a fer —ineludible per a ell si s’estima. Ho afirmem així, després que hem divagat en fatigosa espiral per precisar-la, després que l’hem proposada. Ara, en un estil, com en la vida mateixa, una fórmula és a cada moment desbordada i àdhuc contradita: a penes si pot aspirar a indicar-ne més que una direcció i un aire essencials, a donar el punt de trampolí per a la readaptació sobtada del curiós.

L’estil de Josep Pla es caracteritza no per una mobilitat sinuosa que ens reservi una sorpresa delectable cada tombant, sinó per un impuls d’avançament, regular, gairebé monòton, en què les frases i els períodes fan cadascun la seva acció i la seva reacció, tenen cadascun el seu punt culminant, des del qual el contingut llisca sense fressa cap a la frase o el període següent. No comporta a penes parèntesis ni bruscos aturs, perquè no serveix una passió sensible al dubte o que vacil·li entre molts aspectes sol·licitant-lo alhora. Va a temps més lents o més accelerats, però no diversifica els ritmes ni compon les cadències. No inverteix, tampoc: la seva construcció és la col·loquial, baldament pateixin la sintaxi a l’orella; per la raó senzilla, que és la que més de prop segueix el moviment natural de les coses. És aquest, que l’orienta i el comanda. Alguna vegada, la frase es trinxa en impressions soltes, insistents, arrenglerant el botí, recollit en una ràpida mirada circular; però, de sobte, una simultaneïtat de moviments agrupa dues o més impressions dins una mateixa frase, juxtaposades, o unides per algun vague nexe conjuntiu: la personalitat del narrador s’hi ha sotmès sense recança. “A la dreta de la carretera, anant a Torroella, hi ha la mar. La costa, molt baixa, fa unes ondulacions plenes i dolces. En els punts alts, els pins, alterosos i despentinats, es drecen sobre el cel. La pinzellada blanquinosa, lassa i mòbil del mar, bada el seu ull glauc a cada ventre de la curva. La sorra de la platja, de color de rosa, guspireja amb el sol. Entre els pins, no és pas rar de veure-hi una vela meravellada. Al matí, quan s’alça el vent de mar, la platja s’emplena de petites flames blaves, els pins remoregen lentament i tota la plana torça un xic el coll sota del vent bla, etc.” (Ll. M. p. 12).

Aquest estil, sembla no poder prescindir del moviment. Tant, doncs, com no és arquitecturat darrere les bastides lògiques de la conjunció, és ric de verbs que per llur pròpia força ja lliguen. Però només excepcionalment, per un efecte volgut, són posats al final, ampliant en nosaltres els cercles d’una vibració enèrgica. Més aviat l’objecte s’executa tot d’una, empenyent llavors cap a nosaltres, per la seva mateixa acció, les seves qualitats, les seves relacions, fins a la sensació o al sentiment vagues, banalitzadors, que el narrador vol deixar-nos d’elles. Així, res més lluny de l’estil de Josep Pla, que la calculada progressió cap a l’efecte final plàstic, aplomat, acadèmic. Una estadística de les seves frases provaria que, el més gran nombre, cuegen vers la fi en llurs elements adjectius o modificatius, o en alguna circumstància que, àdhuc si és essencial, hi arriba ja com esmorteïda i difumada en una ondulació extrema. La mateixa construcció, habitual en les nostres llengües romàniques l’ajuda en això.

Josep Pla, ja hem vingut a dir-ho sovint, és feliç en els espais de paisatge o de destí reduïts, on la vanitat pren el seu valor més pompós i més copsador. Davant la immensitat, per exemple, de la plana (i de l’ànima) russa, diria’s que resta perplex. És tota una prova per a un escriptor de raça, però també d’unes certes habituds adquirides. Hàbilment, reïx a comunicar-nos no solament la sensació del paisatge inacabable, sinó la seva pròpia perplexitat. Recorre, d’antuvi, a un elemental i sec procediment aritmètic: “Tot es troba, relativament a les coses nostres, multiplicat per deu… Perquè els comptes us surtin, hi heu de posar sempre, aquí, un zero més.” Això no fa imatge; però situa tant més el lector en una mena d’abstractesa desolada. Projecta llavors els seus ulls cap al lluny, i no troba límits: aquests es difumen en “la dilatació enorme dels horitzons”; la llengua no li procura un signe per a figurar-ho, i assaja una expressió amb l’aire alhora de fet i de nova: “És un paisatge que fa pensar en l’alta mar —diríeu l’alta terra”. I per fi, insatisfet, en comptes d’estabilitzar directament el paisatge donant-ne només els aspectes en llurs relacions i en llur inèrcia, es llança ell al moviment, i per la inutilitat del moviment demostra la inhumana absència de tot límit: “Amb el cap a la finestra veieu com el tren va cuejant, enfilant terra i deixant-la enrere: teniu la sensació que el tren no va enlloc, que s’ha perdut, que tant podrà arribar a un lloc situat tres-cents quilòmetres més amunt com tres-cents quilòmetres més avall. És una sensació rara una mica anguniosa” (R. p. 17).

Entra dins la concepció humorística de Josep Pla, que l’objecte, abans de banalitzar-se més irremeiablement, hagi mostrat d’ell mateix tot el que tingui de bell, de singular, d’agut als sentits; i això en el moment del contacte amb l’àvida personalitat que, tot oposant-se-li, se li uneix. És el saborós moment líric de tantes de les seves frases, en què es creen naturalment la imatge o la metàfora noves, rares, subtils, per on l’objecte se’ns fa cosa mig esquiva, mig nostra, o se’ns acoquina en un esclat de grotesc: adés i ara anguniant-nos també amb vel·leïtats del narrador davant les parades on són venuts a bon preu els penjolls “per a fer bonic”. Podríem citar molt, i de totes les qualitats: la imatge i la metàfora, entremesclades amb venes d’humanització, es produeixen dins l’estil de Josep Pla amb una fertilitat una mica mecànica, en la qual més d’un badoc ha cregut sorprendre el secret únic de tot el que hi sent de viu i de picant. Tot això és el seu joc, i de vegades sembla només una revenja d’aquella feblesa que confessa, per la qual està sempre dominat per una cosa o altra que li repugna, sense poder-se passar del domini (C. V. p. 258). Es complau sobretot en notacions, precises i alhora enternides, de color: “El pla del Llobregat, vaporitzat, esponjat a dins d’un tou de fum transparent ple de regalims blavencs, malva i perla, l’espectacle de la ciutat amb els seus blancs delirants clapejats de grisos trèmuls i de grisos de vestit de frare…” (C. V. p. 75). Descriu, talment, una olor complexa: “Els [porxos] de la plaça de les Cols, els dissabtes, fan una olor de vellut, d’àcid úric i de la verdura del temps, que tomba la cara” (C. V. p. 60). Una mera línia, diria’s que li pren alguna cosa indecisa d’humà: “El fill [de la grua] feia una corba madura i ampla” (C. V. p. 75). Alguna vegada, com tot un Francesc Pujols —més retingut, però— no deixa de fendre un mot per la partió entre el valor literal i el metafòric, construint sobre aquesta segona meitat equívoca com damunt d’un sòlid terreny de sentit directe: “A la tardor [la vinya] agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com qui trepitja engrunes de pa” (Ll. M. 17).

És un joc, repetim-ho, que tot fent-nos sentir agudament la realitat, la banalitza, perquè al capdavall ens deixa la impressió que tot necessita de tot per a ésser dit: els homes, de les coses; i les coses, dels homes. Tot és relatiu, començant pel llenguatge. Per a tot n’hi ha prou i massa amb una mitja tinta i un to mat, apagat, uns mots i unes estructures verbals que són de tothom i de l’humil cada dia. Res no mereix la púrpura d’un mot prestigiós ni de cap acord que faci una dissonància sàvia. Amb tot el que té a la seva superfície de pintoresc, aquest estil no passa de fer un migriure tort, més aviat desenganyat, melancòlic, que potser és allò que en sosté la dignitat: l’elegància, innegables fins a través d’exabruptes de la vulgaritat més baixa. En l’ús de la frase feta, fora d’alguns fulls del “Carnet d’un heterodox”, de Cristòfor de Domènec, no coneixem en català prodigis d’una banalitat tan dramàtica, d’una irresponsabilitat tan horriblement humana, d’una sotmissió tan desemparada del pensament a la tirania dels mots que l’assalten de fora, com els diàlegs de la “Carta d’un home jove al Dr. X.” (LI. M. p. 68 seg.).

Irresponsabilitat humana, vera, diem: no la gratuïta produïda pel joc endiablat de posar en contacte paraules, cadascuna amb la seva càrrega de sentit, només perquè, en un punt d’humor arbitrari, l’autor creu que “faria bonic” si la realitat també pogués ordenar-se d’acord… i fer explosió. Quan, per exemple, formula, encara que per boca d’un tal Senyor Verdaguer, que “Una casa de dispeses és un mètode de treball” (C. V. p. 101); o, posem per cas, quan al·ludeix a “aquella poca solta, sovint còsmica, que tenen els mallorquins” (C. V. p. 105). Però si hem seguit en els seus valors el Josep Pla responsable, sens dubte, és pena estalviable que anem ara a la destria de tot allò de què ell mateix no voldria respondre, emparant-se en la idea d’un periodisme “divertit, truculent… prou àgil per a estrafer-se tal com és la realitat” (C.V. p. 121). Pensi el que vulgui del periodisme, Josep Pla, quan és autèntic, dóna molt més del que ha de donar un periodista; ara, quan descendeix del seu nivell, dóna molt menys, perquè no ens presenta ni una fantasia justificada ni una realitat exacta.

1Pensem en la frase, meravellosament justa i apta de Buffon, que forma el nucli del seu “Discurs sobre l’estil”: “Le style n’est que l’ordre et le mouvement qu’on met dans ses pensées”

Signat Jordi March

 

Text recollit al llibre de Carles Riba titulat «Els marges», Publicacions de la Revista. 1927.
Dates dels articles:

L’humor: 8 de setembre de 1926
Homes: 13 d’octubre de 1926
Paisatges: 17 de novembre de 1926
L’estil: 26 de gener de 1927