Sobre el concepte enciclopèdic de la cultura

He llegit en una revista una opinió d’un il·lustre home de ciència català, advocant per l’estudi de l’Astronomia en els Instituts de segona ensenyança. És humà. Quan un hom s’apassiona per una ciència particular fins a fer-ne quelcom de central en la seva vida, hom acaba per trobar que cap estudi ni cap ensenyança és de més utilitat que aquella en la qual s’han esmerçat tantes hores.

I val a dir que l’Astronomia és una ciència ben defensable, com a útil per a la cultura de l’individu. Perquè estudiar el moviment, les relacions mútues i les dimensions i la constitució dels cossos del cel i comparar-ho tot amb la nostra insignificança dintre de la insignificança del nostre planeta, ha d’ésser cosa formadora del nostre caràcter tant com ho és indubtablement, de la nostra intel·ligència.

Tanmateix jo no crec que l’Astronomia ocupi en la cultura dels homes una posició tan preponderant com per fer-la estudiar als escolars de batxillerat. Perquè si admetem l’Astronomia en els nostres plans de segona ensenyança, com no donar entrada a la Geologia, o a la Biologia, per exemple, que són ciències en les quals la Humanitat ha treballat tant i ha obtingut resultats tan admirables com en l’Astronomia? Aquella apel·lació al sentiment popular quan es parla de la magnitud de l’Univers en l’Astronomia, es pot fer igual en parlar de la formació dels continents de la Geologia i de l’existència de la vida en els éssers més petits en Biologia. Motius de sorpresa i d’admiració es troben a cada pas en el món.

I acceptades aquestes ciències, com negar l’entrada en els nostres plans a la Sociologia, a l’Economia política, al Dret, a l’Estadística, cada una d’elles ocupada d’un aspecte de la vida ben interessant i útil?

Arribats a aquest punt, ja hom pot veure fàcilment que els exemples de ciències a estudiar es podrien multiplicar gairebé indefinidament. I hom es convenç que la raó de voler que l’Astronomia entri en els plans de segona ensenyança és, en definitiva, que tot és bo de saber.

Ara, el principi que tot és bo de saber és un gran principi a condició que es pugui saber tot. Tot és bo de saber perquè totes les coses que se saben tenen, almenys, una mica de valor. Si es poden saber totes, totes contribueixen a fer una bona suma. Però, si s’ha de triar, convé que es triïn les que tenen més valor, i s’abandonin les que en tenen menys. Plini el vell acostumava a dir que no havia trobat mai cap llibre tan dolent que no hi hagués quelcom a aprendre. Per a l’home que ho pogués llegir tot, tot engreixaria la suma; tant se valdria l’ordre dels sumands. Hom podria començar llegint “El Caballero Audaz”, amb la seguretat que tard o d’hora arribaria Homer, i la suma fóra igual per a ell que pel que hagués seguit l’ordre invers. Malauradament, l’art és llarg i la vida és curta, i convé posar els sumands grossos ben amunt, perquè en el moment més impensat haurem de cloure la suma.

El dia que la Humanitat segueixi la invitació de Bernard Shaw, de tornar a Matusalem, la segona ensenyança serà de cinquanta anys, i es podrà estudiar l’Astronomia, la Geologia, la Sociologia, l’Economia i àdhuc, per tal de sentir totes les emocions, el Budisme, l’Art del gravat al boix i l’anàlisi matemàtic del joc d’escacs. Però, mentre arribi aquest dia, no caldrà fer una selecció de coneixements?

Es tracta, és clar, de la formació general i específicament de la formació general dels adolescents que encara no s’han especialitzat. No cal dir que crec essencial, en canvi, que hi hagi els especialistes en Astronomia, en Geologia i en totes les ciències.

Però, per dir què és el que cal que els adolescents estudiïn en el batxillerat, convé que hom tingui una filosofia més o menys simple respecte a la finalitat de la vida, per tal de tenir idees clares sobre quines són les facultats humanes a desenrotllar.

La meva filosofia es basa en la distinció entre saber i entendre. Jo crec que la facultat específicament humana, i que ens cal desenrotllar, és la intel·ligència. I que haurem omplert el nostre rol i podrem anar a l’altra vida contents, no si sabem moltes coses, però sí, en canvi, si n’hem enteses algunes. Per això, el meu principi és abandonar a cada especialista tot el que sigui informació científica, recopilació de fets, i donar com a cultura general tot el que siguin mitjans de comprendre i de raonar finament i justament.

Ara: saber les distàncies de tal planeta del sol, és pura informació; establir i valorar les proves de la distància que es troba, és comprendre. Fàcilment es pot veure que si la primera cosa és ben fàcil d’obtenir, la segona és ben difícil, i exigeix uns coneixements de Matemàtiques, que no posseeix tothom.

Per això el meu batxillerat ideal consisteix, en essència, en tres coses: coneixement aprofundit de la llengua mare, per tal de recobrar el nostre raonament en els quadros lògics que una llengua dóna fets; coneixement de les llengües clàssiques que ens posen en contacte amb les grans obres, donant-nos així una fina comprensió dels més profunds i eterns matisos de la natura humana; coneixement de la Matemàtica, que és l’òrgan de comprensió de la natura externa.

El valor educatiu d’aquestes tres coses no consisteix en la informació que donen, sinó en les aptituds que desenrotllen en els que les estudien. És natural que no a tots els estudiants caldria que fossin donades aquestes ensenyances en el mateix grau. Llevat de l’estudi de la pròpia llengua, que crec igualment essencial per a tothom, cada un dels altres dos estudis predominarà més o menys en el pla d’estudis segons la direcció que cadascú pensi imprimir a la seva vida.

Ara: hi ha una mena de cienticisme popular que s’ha infiltrat, malauradament, en els plans educatius, el qual voldria que els homes fossin una mena de recipients curulls d’informació més o menys científica.

Hom podria imaginar un tipus que conegués absolutament tota la informació de divulgació que s’ha donat, en forma de llibres, conferències i cursets de cultura general. Fóra un protagonista meravellós en una novel·la de Chesterton. Ell sabria igualment les curiositats de la vida de les abelles, les meravelles del microbi de la tuberculosi, i la vida singular de l’home de Cromanyó. Tot convenientment estudiat en uns manuals adequats, completats amb sessions de cinema i conferències radiotelefòniques. Passaria per un home de gran il·lustració. I quan es morís i anés a parar al tribunal del més enllà, amb gran sorpresa seva, el salvaria la seva ignorància radical.

Les meravelles que la ciència troba en la natura? Les meravelles del món microscòpic i del món astronòmic? Són simples meravelles de magnitud comparades amb la meravella que la natura ofereix a l’observador a simple vista. Si un home no té el gust desproporcionat de la miniatura ni el de l’elefantiast delirant, la meravella de la natura en l’infinitament petit o l’infinitament gros, vistos al microscopi o al telescopi, és inferior en emoció a la meravella de la natura, vista en les seves proporcions normals a l’ull nu d’un espectador de sensibilitat.