Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709539978.5735239982604980468750', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Ferran Soldevila - La defensa de l’idioma | Papers Vells

La defensa de l’idioma

La defensa de l’idioma

Publicat a La Publicitat el 7 de febrer de 1936.

La vida d’un idioma, com tota vida, és una lluita constant. Constantment agents de destrucció o d’afebliment l’escometen, dels quals cal que constantment es defensi, sia transformant-los i assimilant-los, sia rebutjant-los. Àdhuc els idiomes més sòlids i robustos han de realitzar aqueixa funció de defensa. Amb més de motiu han de realitzar-la els idiomes afeblits i contaminats —com el nostre.

El català no és un idioma feble: n’ha donat proves eloqüents al llarg de la seva història; les ha donades, sobretot, en els segles de decadència. Però és un idioma afeblit. Els agents de destrucció o d’afebliment no hi troben sempre les defenses que haurien de trobar-hi. Actuen sovint amb tota llibertat. Si no han fet, si no fan més de mal, és perquè no duen més de virulència, no pas perquè trobin resistències eficaces.

Però entre les defenses que poden ésser oposades a la contaminació i la disgregació d’un idioma, no totes neixen de la vitalitat mateixa d’aquest idioma, n’hi ha que li són externes: les que podríem anomenar polítiques, les que podríem anomenar patriòtiques. No són pas les menys eficaces. I són necessàries, imprescindibles, especialment en casos com el de la nostra llengua.

Tot repercuteix en la vida d’un idioma; àdhuc esdeveniments que semblen no haver-lo d’afectar; a voltes en formes inesperades. ¿Ha estat observat que l’adveniment de la República catalana va llançar a la circulació alguns mots insòlits per llur forma o llur significació? Rellegiu els primers escrits de les noves autoritats i us sobtarà un verb “malaurar”, o “malaurar-se”, que no ha existit mai en català. El trobareu, més encara, usat no en el sentit que, en tot cas, li hauria d’escaure per la seva radical (igual a la de “malaurat”, “malaurança”), sinó amb el sentit i com a traducció servil del castellà “malograr”, “malograrse”. I el mateix podríem dir de la significació presa aleshores pel verb “refusar”, que va servir com a equivalent, no del castellà “rehusar” —equivalència exacta—, sinó com a equivalent del castellà “rechazar”… i del català “rebutjar”.

Doncs bé; aquestes dues innovacions —ben desgraciades, per cert, i ben innecessàries— han restat incorporades al llenguatge escrit. Encara alguna vegada veiem en la nostra premsa el verb “malaurar”, i molt sovint hi veiem, amb la significació adjudicada, el verb “refusar”: fins al punt que “rebutjar” ha desaparegut del llenguatge periodístic.

Si fets accidentals i indirectes poden tenir una tal influència damunt de l’idioma, ¿què no s’esdevindrà amb els grans esdeveniments que directament l’enfoquen i l’escometen? En aquestes darreres anyades dos de molt poderosos se n’han produït: la radiodifusió i el cinema sonor. Del primer, bé o malament, ens en mig defensem; però el segon actua formidablement sense defenses de cap mena. Una de les preocupacions més grans dels qui han de vetllar per la integritat del nostre idioma hauria d’ésser la dels films doblats en català.

Comprenc les dificultats que hi pot haver. En canvi, no sé comprendre les que pugui haver-hi per a la reducció d’un flagell que s’hi relaciona i que penetra alhora, d’una manera alarmant, el llenguatge parlat i el llenguatge periodístic. Em refereixo al costum de traduir al castellà, i no al català, el títol dels films estrangers. Aquest costum, adoptat per quasi tota la premsa catalana, em sembla deplorable.

És perfectament justificat que els títols dels films espanyols siguin deixats en espanyol. M’explicaria, encara, que els anunciants prefereixin anunciar els films en castellà —m’ho explicaria, tot trobant-ho poca-solta i censurable—. Però no puc acabar d’explicar-me que les notes i comentaris de redacció caiguin en un semblant provincianisme. Per aquest camí hom ha arribat a extrems inconcebibles. Fa pocs dies un diari català escrivia: “La premsa anglesa i l’estrena del Rei de los condenados al Tívoli de Londres”. I un altre diari català retolava: “Una escena de la versió francesa de Crimen y castigo”.

Hi hauria raons que justifiquessin unes semblants incongruències i caldria prescindir-ne. Amb molt més de motiu si cap raó digna d’ésser tinguda en compte no pot justificar-les. El fet que una de les millors pàgines de cinema que es publiquen a Catalunya s’hagi mantingut sempre, en aquest aspecte, dins la més estricta lògica i dins la més correcta catalanitat, demostra que no demanem un impossible.