Per què no tenim novel·la?

Cada any surten dues o tres novel·les perfectament presentables; de tant en tant, n’apareix una que té dret a l’admiració. Des de Víctor Català, passant per Pous i Pagès i Puig i Ferreter, per acabar en Miquel Llor, hi ha una continuïtat novel·lística, com hi ha una continuïtat teatral que comença en Frederic Soler (Pitarra), i passant per Guimerà, Rusiñol i Iglésies, acaba, ara com ara en Millàs-Raurell.

I tanmateix, cap crític, cap autor, cap diletant, posat a dissertar sobre la novel·la o el teatre; deixa de proclamar rotundament el raquitisme crònic d’aquests gèneres. Puix que tots els diagnòstics coincideixen, bé caldrà creure que es fonamenten en una realitat palesa i innegable.

Sospito que àdhuc si cada deu anys apareixia en el rengle de la novel·la una realització tan admirable com la de Climats, el darrer llibre d’André Maurois, el diagnòstic, en les seves línies essencials romandria intacte. El crític diria: “Hi ha un gran novel·lista que no es prodiga, però no hi ha novel·la.”

Com us expliqueu aquesta actitud? Quin concepte tenim de la producció novel·lística que ens fa tan exigents respecte la seva freqüència i la seva quantitat? Per què apliquem a un afer espiritualíssim el criteri materialista que troba expressió en la dita popular: “una flor no fa estiu”? No fóra més oportú d’admetre com els fins artistes japonesos que una sola flor és estiu i una sola oreneta, primavera?

Ara em caldria deixar unes quantes ratlles de punts suspensius per a representar d’alguna manera la llarga estona que he estat amb la ploma en l’aire, girant i regirant aquestes preguntes. Al capdavall, he vingut a creure que en parlar de novel·lística, al·ludim, sense gairebé adonar-nos-en, un fenomen més complex que el que descobrim a primera vista. No és sols la mancança d’una espessa producció de novel·les, ni l’absència dins aquest gènere de performances fan altres com les que ha acomplit la poesia o com les que acompleix la prosa crítica i la prosa periodística, la causa del pessimisme dominant… És més aviat una mena d’incomunicació entre la vida i la literatura imaginativa, entre el llibre i el teatre d’una banda i la societat de l’altra… (Sensació paradoxalment compatible amb la venda de molts milers d’exemplars o de molts milers de localitats.)

La literatura moderna té, entre les seves característiques menys discutibles, el seu delit de totalitat. Vol analitzar-ho tot, vol poetitzar-ho tot. Sense professar el naturalisme, pretén cobrir tota l’existència, i el més enllà encara de literatura… I bé: la nostra novel·lística, com la nostra dramàtica, deixen extenses zones de vida catalana completament intactes. Quina pena fa de contemplar-les!

Alguns esperits més vehements que ben inspirats, s’esgargamellen aquests dies parlant contra la literatura burgesa. Convindria demanar-los: “On és aquesta literatura?” No hem tingut pas un Henry Bataille, que pogués saciar-nos d’adulteris elegants i de diàlegs mal escrits! No hem tingut pas un Paul Bourget, psicòleg, grat a les dames i tolerat per la gent de bé! Mare de Déu! Si bona part dels mals que patim provenen del fet de no haver posseït mai una forta literatura burgesa que hauria estat aquí – com arreu – el planter de tots els altres experiments, el batxillerat de bons amateurs de novetats i d’audàcies.

Patim, en conjunt, d’una manca d’èxit… Manca d’èxit: en el sentit elevat i en el sentit material del mot. I, en el fons, no ens referim pas a altra cosa quan, hipòcritament, parlem de crisi de novel·la o de crisi de teatre.

Aquests dos gèneres avui, després de l’adveniment del tercer estament, són articles de primera necessitat. El punt de vista volum, massa, hi té la seva importància. I mentre a Catalunya no tinguem la producció suficient per a satisfer l’apetència d’un lector mitjà, parlarem de la feblesa de la nostra novel·lística, tot i que cada quinquenni aparegui una novel·la positivament bona.

Myself