Carles Soldevila

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Carles Soldevila

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries.

Carles Soldevila

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d’un segle.

Carles Soldevila

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

Carles Soldevila

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració. Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta.

Carles Soldevila

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.” Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle.

Carles Soldevila

El cinema va començar per vendre’s a preus irrisoris. Tots el recordem a quinze i a vint-i-cinc cèntims. Després, lentament, cautelosament, ha començat a pujar. A París ―i aquí comença la confidència del meu amic― el cinema és car, francament car, mentre que el circ eqüestre, l’espectacle car per excel·lència, manté una tarifa modesta, d’avant-guerra.

Carles Soldevila

I bé: la nostra novel·lística, com la nostra dramàtica, deixen extenses zones de vida catalana completament intactes. Quina pena fa de contemplar-les! Alguns esperits més vehements que ben inspirats, s’esgargamellen aquests dies parlant contra la literatura burgesa. Convindria demanar-los: “On és aquesta literatura?”

Carles Soldevila

Els barcelonins que porten una vida activa i que a l’ensems són afectats al teatre o a la música, han de dormir poc per força. En virtut d’una mena de relaxament estúpid, l’horari barceloní s’ha anat retardant cada any una mica fins a arribar a l’actual estat de desballestament. Trenta anys enrere, l’hora de començar els espectacles era dos quarts de vuit del vespre; hom en podia sortir abans de mitjanit, àdhuc comptant amb l’abús dels entreactes llargs. Vint anys enrere, l’hora de començar els espectacles era les nou. D’una manera gradual, els empresaris i el públic han anat reculant l’hora d’alçar la cortina: dos quarts de deu, tres quarts de deu, les deu, un quart d’onze…

Carles Soldevila

És molt essencial per a nosaltres, catalans, que els llibreters es consagrin de valent a la venda dels nostres llibres. Ningú no sap la influència que pot tenir en els nostres destins l’esforç d’una colla d’editors i de llibreters que siguin capaços de convertir el llibre català en un negoci.