Adéu al carril de Sarrià

Adéu al carril de Sarrià

Carles Soldevila

Publicat a La Publicitat el 25 d’abril de 1929.

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Altrament, el tub que ha excavat l’Ajuntament per a aquest tren de les desgràcies no és precisament una tomba. Té entrada i sortida. Té estacions esbarjoses ―totes a mig fer, és veritat, però algun dia estaran enllestides i faran tot el goig que hom preveu. La inevitable tristesa de tota creació subterrània en aquest cas resta alleugerida per la il·luminació i el moviment. El túnel surt de la ciutat i va a desembocar a la muntanya… No és una tomba, ni menys un infern. Més aviat sembla una recompensa.

Els que encara hem arribat a temps de conèixer aquell carrilet de Sarrià, amb locomotora de vapor, que evolucionava a la plaça de Catalunya mateix i estremia els aires amb els seus xiulets estridents i la seva campaneta cridanera, per menys de cinc cèntims ens posaríem tendres i vessaríem una llàgrima.

Però no la volem vessar. Estoicament mirem el carrer de Balmes trasbalsat per la feina de les brigades, estranyament desert, gairebé incognoscible. On és el carril per excel·lència i per antonomàsia? Per ventura s’és acomplit el pronòstic d’aquella cobla pessimista que cantava un ceguet llavors del conflicte amb Alemanya per culpa de les Carolines?

No. Tranquil·litzem-nos. No ens han pres el carril de Sarrià. Circula encara, però per sota, sense fer tant de soroll, amb molta més pressa, amb molta més gent… i ―esperem-ho!― sense catàstrofes.