Reflexions sobre el sentimentalisme

Amb aquest títol el senyor Jordi Arquer ha publicat, al darrer número de “La Nova Revista”, un interessant article, nodrit de cap a cap, d’idees antiromàntiques.

Ens induïa a comentar-lo el fet que la seva tendència, força seguida a França i a Anglaterra, a casa nostra llegiu les lletres entre Musset i Jordi Sand.

En general, a Catalunya, tota afirmació antisentimental ha estat acollida com una blasfèmia. Per una curiosa confusió de temes, l’antisentimental ha aparegut de seguida com un esperit immoral, anàrquic i insociable.

És ben bé així?

En primer lloc, convé recordar que la moral que recolza purament damunt l’impuls cordial és la moral romàntica. Fou ella la qui va esforçar-se a santificar tots els rampells de la passió, així duguessin a l’adulteri, al suïcidi o a la disbauxa. Llegiu les lletres entre Musset i Jordi Sand i tindreu una bella reacció de moral sentimentalista. Hi veieu la pròpia divinitat, confosa amb els instints primaris; cada passió esdevé un ídol que exigeix un culte exclusiu, sense reserves.

El romanticisme, els efectes del qual arriben perfectament fins als nostres dies, ha creat una veritable galeria de brètols pintorescos, de disbauxats enginyosos, de bútxares pertorbadors… però “simpàtics!” Els literats d’aquest tarannà s’han complagut especialment a fer conviure el sentiment, el cor, amb una colla de vicis i d’iniquitats. Em direu que aquesta convivència existeix i que basta el realisme per a copsar-la. Molt bé. Però els literats que dic no s’han limitat a descriure o a suggerir aquesta convivència efectiva, sinó que han fet una llarga campanya perquè l’acceptéssim amb simpatia i amb satisfacció. Aleshores, davant per davant dels brètols “amb cor”, han arrenglerat una galeria de persones honestes, assenyades, raonables, “sense cor”.

I aquí, en aquesta divisió dels camps adoptada com a sistema, és on hi ha la fallida artística, ètica i humana del romanticisme. La realitat és força més complexa, infinitament menys mecànica que això.

No són aquestes les paraules del senyor Arquer, però en el seu article hi ha afirmacions que hi concorden perfectament.

Ara bé: quan l’articulista comença a enumerar escriptors i a classificar-los en un o en altre departament, pateix, al meu entendre, alguna confusió. Per exemple: en la casella dels sentimentals col·loca resoltament Baudelaire, que representa, sens dubte, una reacció poderosa contra la concepció romàntica de la poesia. ¿No s’adona el senyor Arquer que de «Les Fleurs du Mal» i de «Poèmes en prose», deriva un corrent intel·lectualista, els al·luvions del qual contribueixen a crear un Mallarmé i, en definitiva, un Valéry?

Així mateix ens sembla arriscat de dir rodonament que Nietzsche és un sentimental. La seva obra és una apologia de l’instint, una diatriba contra la raó. Però així mateix una incessant condemna de les tendreses del cor.

Tampoc donaríem la nostra conformitat a l’encasellament de Gide i de Proust en el mateix clos que un Jordi Sand o un Bernardin de Saint Pierre. Ens sembla una temeritat. L’autor de «Les caves du Vatican», més aviat ens apar com un home que ha provat d’extirpar-se el cor per tal de veure el món amb més lucidesa. I pel que fa a l’autor de «A la recherche du temps perdu», és un analista massa implacable, perquè no pugui ésser entroncat d’alguna manera amb la gran família cartesiana, glòria de França.

És clar que al capdavall, així que drecem una frontera rígida i plena de duanes, entre el sentiment i la intel·ligència, caiem en una pura convenció. En l’art, com en la vida, els dos elements actuen confosos. El “quid” no està a negar l’un ni l’altre, sinó a jerarquitzar-los.

Per això trobem encertats els exemples que retreu el senyor Arquer per fer veure l’eficàcia de la jerarquització: un gran sentiment motor d’una gran intel·ligència. O dit d’una altra manera: una natura rica, exuberant, governada per una raó lúcida i enèrgica.

Homes com Lenin, com Goethe, com Napoleó, demostren que no és veritat com pretenen alguns sentimentalistes que només les petites passions són governables. El riu més imposant pot ésser endegat en canals i convertit en força enraonada… Tot depèn de troba una enginyeria prou poderosa.

Signat com MYSELF