Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709541915.5171558856964111328125', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Carles Soldevila - Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors | Papers Vells

Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors

Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors

Carles Soldevila

Publicat a D’ací d’allà el 1r de setembre de 1927.

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors: els Valls i Taberner, Bosch Gimpera, Alós, Rovira i Virgili, F. Soldevila, Martorell, Duran i Sampere, etc. L’eminent autor de «L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània» ocupa entre ells un lloc ben destacat. Tanmateix, com tots ells, manca de posat magistral, no té l’engavanyament que hom considera consubstancial al savi. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada. Un altre ens hauria pregat que anéssim a interrogar-lo a una altra banda, o, almenys, hauria palesat la seva estranyesa de veure’s obligat a pensar seriosament dins un tènue vestit de bany… Nicolau d’Olwer, tot agafant i deixant grapats de sorra, ha respost a totes les nostres preguntes… És l’home més amable del món!

―Creieu ―hem començat― que és legítim a Catalunya de parlar d’una nova promoció d’historiadors?

―Per què no? Tenim per començar l’indispensable, és a dir, una generació anterior. El pare de la nostra història en els temps moderns és sens dubte Antoni de Campmany ―el primer que descobreix les raons mercantils de la nostra existència. Més ençà, són mestres respectables, Pròsper de Bofarull, el de la sòlida crítica cartista i Manuel Milà i Fontanals, que inicia l’estudi metòdic de la nostra literatura en relació amb els corrents generals de l’època i encara, per afegir-hi un nom vivent, Rubió i Lluch, l’únic amb el qual hem pogut tenir relació directa. Darrere d’aquests pioners, ha vingut la generació actual que, tanmateix, ha hagut de patir de la tara general de la nostra cultura moderna: l’autodidactisme. Una tara, avui per avui, inguarible! ―sospira Nicolau d’Olwer mirant, el nas enlaire, la línia de l’horitzó.

―Quines característiques atribuiríeu a la nova generació d’historiadors catalans?

―Anem per parts. Quant al mètode, crec que els nous historiadors tendeixen a una anàlisi rigorosa. Elaboren monografies sobre punts concrets, publiquen col·leccions de documents, etc. En l’exposició, coordinen els fets verticalment dins la història catalana per escatir-ne les causes i les conseqüències i horitzontalment en relació amb els fets contemporanis de la història general dins la qual s’insereixen. Pel que fa a la matèria, em fa l’efecte que els investigadors nous donen la preferència a la història de la cultura ―és a dir, l’art, la literatura, el comerç, les relacions jurídiques, els corrents de les idees, les convulsions socials, etc. En la història política, diria que els abelleix més d’estudiar l’argumentació de l’Estat, que els fets purament militars i en aquests posar de relleu ―contra el mite monàrquic, igual que en la diplomàcia― el paper dominant que escau als consellers polítics, generals, almiralls, gent sortida de la massa popular. En un mot, els nous historiadors aspiren a fer no la història d’una dinastia, sinó la d’un territori, la d’un poble.

Fem una pausa. Potser ens ha distret alguna escena de la platja… No triguem, però, en retornar heroicament al terreny de les idees.

―Quant a la finalitat de la història ―fa el nostre il·lustre amic― em sembla que podríem prendre per lema unes paraules de Muntaner que ja em perdonareu que citi de memòria: «per los fets passats coneix hom los presents e preveu los venidors». La història per la història és una fórmula buida; per mi equival a xafarderia arqueològica. Amb la història volem servir al nostre poble i hom no serveix sinó amb la veritat.

―Aleshores, estimat Nic, trobareu il·legítim de novel·lejar la història en una forma que esdevingui una mena d’apologia de la raça?

―Naturalment. L’hora de les apologies ve després de la mort. I nosaltres encara belluguem. Als catalans no es pot dir que les coses ens hagin anat massa bé. Fóra insensat d’atribuir tota la culpa als altres. Com voleu, doncs, que fem l’apologia d’actes o de vicis que ens han menat al fracàs? Res de novel·les fabricades tendenciosament. En tot cas, prefereixo el mite a la falsa història.

―Ni cal dir que, col·locat en aquesta tessitura, una obra com la Història de França que ha escrit Jacques Bainville, no us deu fer gens de goig.

―Com a sofisme reeixit la trobo admirable. Moralment, em sembla una calamitat. Us sembla justa la dita d’En Carner que Catalunya ha de viure encara la part més substanciosa de la seva història?

―Veureu… No tinc telepatia. En l’ordre del futur contingent, tant pot ésser que la nostra terra esdevingui una nova Àtica del Segle de Pèricles, com que d’ací a mitja hora un terratrèmol hagi dut la Mediterrània fins al Cinca…

―No, per amor de Déu ―exclamem tot fent un imperceptible gest de reculada.

―No sóc pessimista, tanmateix. És possible que si les circumstàncies ajuden i els nostres no ho contrarien, la predicció del poeta es realitzi. Els historiadors amb llur tasca honrada i patriòtica ―ni xovinistes, ni provincians!―, poden contribuir a capacitar el nostre poble per a un futur de glòria. Cal sobretot inculcar la idea que, àdhuc després d’haver tret la rifa, és indispensable una constant despesa d’energia, de seny i d’heroisme per conservar els seus beneficis.

L’hora de dinar s’acosta. Un darrer capbussó i cap a casa, amb els ulls una mica enlluernats el cabell una mica humit.

Myself