Josep Pla

Només hi ha dos països al món que han fet la seva revolució nacional: Anglaterra i França. Tots els altres, vull dir totes les altres democràcies nacionals, viuen del reflex purament verbal que han irradiat, la revolució francesa i la revolució anglesa. Per això són tan febles i estan a la mercè del primer que passa.

Rossend Llates

Teresa, Julieta, Bettina. Belles fantasmes que rellisquen dintre la vida del mestre; podeu trobar-ne rastres en algun tema embadalit, apassionat o tendre, femenívol, que dialoga amb un altre d'inquiet, turbulent a voltes irat, masculí, al llarg de les sonates, simfonies, quartets i, en general de tota l'obra del compositor.

Lluís Millet

Per això tu ets encara l'artista més modern i ensems geni de tots els temps i per això el teu art no morirà. El teu art és reïna d'arbre centenari que al sol i a les ventades, a les tempestes i rufagades, a les clares aubades i a les nits serenes dóna el seu perfum i la seva saba. Però tu ets natura i ets home, home que porta espill de Déu en l'ànima i saps vèncer i triomfar. Vas saber sofrir i per això saberes adorar; venceres la dolor i per això feres l'himne de l'alegria.

Carles Soldevila

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada.

Ferran Soldevila

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. L'amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l'obra baudelairiana

Josep F. Ràfols

En Josep Pla és un home adolorit davant el món. Ell voldria un consol que el món li pogués dar per al seu inesborrable, permanent dolor. I aquest consol no l’ha sabut trobar encara dintre l’espècie humana. Del món ultraterrè ell se’n malfia i no el cerca allí tampoc. Només li queda el consol del paisatge i el consol de la figura lligada amb el paisatge. És d’una lògica perfecta aquesta posició quan l’artista que n’és de veres no obra com a res més que com artista.

Josep Maria Capdevila

No és que les coses s’hagin de tenyir d’heroisme, d’alegria, d’exaltació, de melangia, sinó com d’una llum acolorida; sinó que són les coses que justifiquen aquell heroisme, aquella alegria, aquella exaltació. Per això la intel·ligència cal que reflecteixi netament l’ordre de les coses. L’heroisme sense una cosa que el motivi, i que el motivi prou, és una paraula buida, una fantasia mòrbida.

Josep Pla

En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec.

Josep Pla

Una senyora em demana que escrigui a favor del feminisme i de les dones. Sóc antifeminista per moltes raons. En primer lloc, crec que els drets s’han de concedir preferentment als febles, perquè els forts ja en tenen per natural.

Antoni Martí Monteys

La capelleta és una cosa indesitjable. L’encens que a dintre seu es respira enrareix l’aire i us ofega l’esperit. No és aquella mena de sentor venerable, de pàtina autèntica que us entre al moll dels ossos en traspuar la llinda d’una Catedral mil·lenària. No és tampoc la sanitosa flaire bosquerola de les nostres ermites emblancades, encastellades pels turons, ni aquella forta odor de pagesia que s’arrecera entre els plecs de les velles banderes de les confraries, en les nostres parròquies rurals. En la capelleta no es veu enlloc l’or de llei, sols lluu, insolent, la purpurina, i

Prudenci Bertrana

Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Jo no sé fingir, i quan X passava pel meu costat devia mirar-lo inexpressivament, amb cara de tres déus, mentre alzinava un poc la barba i tornava a situar-la darrere la vertical del nas. Ja havia complert i ara pau i després glòria.

Josep Carner

Hi ha un bell nombre de ciutadans que semblen entestats a proscriure dues deesses, en les quals hom reconeix, a través de deferències de temperament, l’aire de família, i a través de la diversitat de tons, l’usual entreajut. Llurs noms són Ironia i Passió. L’una és més cohibida i púdica i intel·lectualitzada en la seva flama; l’altra, més mostradissa i de veu més viva, es dóna tota a l’escomesa del desig.

Josep Maria Junoy

La idea, doncs, que han tingut En Carles Capdevila i En Josep Pla i un grup d’amics d’instituir aquest premi és una idea que mereix la incondicional bona acollida de tots. Tots, d’una manera o altra, ens hi hem de sentir representats. Aquesta idea encertada és esdevinguda un doble encert per la invocació sota la qual ha estat posada des del primer moment. El que d’aquest premi literari se’n digui «Premi Joan Crexells» li atorga un real prestigi, una plena significació.

Josep Pla

Ahir a la tarda ens trobàvem uns quants amics a la famosa penya de l’Ateneu que presideix el doctor Joaquim Borralleras. Algú sortí a parlar del premi Goncourt, l’adjudicació del qual, pel present any, els diaris portaven. Tothom sap el que és el premi Goncourt. És l’esdeveniment literari anual més important de França. L’escriptor que el rep pot considerar-se com un home gairebé, feliç.

Prudenci Bertrana

No podeu imaginar-vos l’efecte que produïa una tal bellugadissa d’infants saltironant amb ritme frenètic i salvatge sobre el sòl fangós, dins la penombra d’aquella escletxa formada de cases brunes, en les parets de les quals hi havia molsa de caverna, esvorancs catastròfics i fantàstiques clapes d’humitat.

Carregant més articles...
No more posts