Com cal saludar un amic?

Com cal saludar un amic?

Prudenci Bertrana

Publicat a La Veu de Catalunya el 3 de gener de 1927.

Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Saludava els meus amics segons l’humor, la temperatura ―a l’hivern, a fi de no treure’m les mans de les butxaques simplificava la mímica― la pressa, les empentes, etcètera. Calia que ells prenguessin la bona voluntat com jo prenia la llur sense escatir res més.

Però la susceptibilitat d’un m’ha sumit en greus indecisions respecte els altres, tement la repetició del cas, per cert molt desagradable.

 

El cas és el següent: L’amic X i jo ens creuàvem gairebé cada jorn a la mateixa hora i en el mateix indret anant cadascú a la seva feina.

No cal especificar la causa. Tots hem tingut diades negres, tots hem passat les nostres preocupacions, tots hem caminat amb l’ànima als peus. Ara precisament ens sobren motius per a marxar d’esma encaparrats i llòbregs. Jo no sé fingir, i quan X passava pel meu costat devia mirar-lo inexpressivament, amb cara de tres déus, mentre alzinava un poc la barba i tornava a situar-la darrere la vertical del nas. Ja havia complert i ara pau i després glòria.

Però X va aturar-me: ―“Ps… ps… escolteu: Estic tip de les vostres salutacions fredes i reservades. Us he fet quelcom?” Jo vaig dir-li que no. “Doncs si heu de continuar saludant-me d’aquesta forma, deixem-ho córrer. No vull res a la força.”

Girà cap i cua, i ja em teniu a mi emmallat en un conflicte basardós. De primer antuvi va semblar-me cosa fàcil complaure l’amic. L’atalaiaria de lluny i començaria a somriure-li a una prudent distància. Quinze, deu, cinc metres? No li vindria pas d’aquí. Aqueix somriure l’acompanyaria d’un enèrgic cop de cap i amb la mà dreta en l’aire bellugaria els dits com que assaja un arpegi pianístic.

Dubtava si restar palplantat i cara enrere seguint-lo amb afectuosa perseverança de gestos, a guisa de qui acomiada un íntim que parteix a la guerra o a provar fortuna a llunyanes terres. Vaig pensar que no seria ben vist ni ben interpretat que emprés el mocador voleiant-lo una estona.
Resolta la meva actitud vaig assajar-la davant del mirall, amb ganes de no ésser adotzenat ni ridícul.

Verament jo mateix no podia escollir; car, ultra el meu tarannà indecís, ningú no és bon crític de la seva obra.

Consultada la meva muller i atenent-me als seus consells i bon gust, vaig adoptar amb caràcter definitiu una variant ni massa exagerada ni massa sòbria.
M’havia tret un gran pes de sobre. Igual que un estudiant en vigílies d’examen, el tenir la certesa de saber-me la lliçó em donava coratge per afrontar serenament les susceptibilitats i prejudicis del meu esquerp amic.

 

Però l’home proposa i Déu disposa. Arribat el moment em reprengué aqueixa vergonya íntima que senten els sincers en fingir una comèdia. La postissa combinació de la meva salutació ara em semblava una enganyifa indigna de mi. Ella m’agarrotava mateix que una camisa de força.

X seguia avançant per la vorera amb pas decidit, esguardant-me. En els seus ulls hi havia una fredor analítica de jutge. Jo estava ple de confusió i de basarda. Vaig sentir un impuls irresistible de recular covardament.

Ens creuàrem. Què vaig fer? No ho sé pas. Alguna ganyota indefinible, algun gest nerviós, qualque cosa ni carn ni peix, estrafolària i poca-solta.
El vegí allunyar-se amb un mig riure irònic, com si volgués dir: ets ben hipòcrita, tanmateix.

Calia compondre la meva salutació de bell nou.

El dia següent va semblar-me que suprimint el cop de mà i donant més afectuositat a l’expressió fisionòmica l’amic no hi tindria res a dir. Així vaig fer-ho, però a judicar per la mirada que em pegà tampoc no vaig agradar-li.

De bona gana hauria fet marrada per estalviar-me aquell encontre, que començava a obsessionar-me terriblement, però era una covardia i, demés, no em sobrava pas temps. De bon matí, en llevar-me, ja començava a planejar la meva salutació de la tarda. Arribada l’hora m’imposava serenitat i amb gran cura de no repetir-me, metòdicament, distribuïa les fases de la salutació i combinava els recursos amb una rigorositat matemàtica. Tampoc!

Potser, què us diré, era jo que interpretava malament l’expressió de l’amic, però posats a maliciar que un altre malicia, esteu en camí d’enfollir-vos.

Aquella insignificant maniobra que m’imposava l’amistat desconfiada arribà a ésser el meu turment. No pensava més que en encertar-la i en conèixer si l’havia encertada. A voltes m’al·lucinava i veia el meu amic a tot arreu, i anava pels carrers repartint salutacions estrafolàries als urbans, als macips, a dones i criatures, a senyors i escombrariaires.

Una nit, el vigilant s’entossudí a acompanyar-me escala amunt, perquè em creia embriac a causa d’haver dirigit un adéu molt expressiu a la bàscula d’un bar.
No podia més. Era un home perdut.

Acabem d’una vegada, vaig pensar.

―Escolta, tu.

El meu amic va aturar-se.

―Primer és la vida que tot, oi

Hagué d’afirmar.

―Doncs mira: des d’ara serem tan amics com sempre, però no ens saludarem mai més.

I fet i dit, i des de llavors que estic al cel.