La figura i el paisatge en l’obra de Josep Pla

La figura i el paisatge en l’obra de Josep Pla

Publicat a La Nova Revista el 1r d’abril de 1927.

L’escriptor Josep Pla acaba de publicar el seu quart llibre. El titula Relacions, i n’és format per una sèrie que llisquen amb l’estil tan saborós a què ens té ell avesats i es refereixen a la torre de Babel de les pensions on l’autor ha pogut pensar i viure.

Relacions té, dintre la producció de Josep Pla, el defecte d’ésser la més preocupada. En cap com en aquesta En Pla resta mancat de llibertat. Relacions és més virolada que cap altra de pensades de les quals hom no pot copsar la justesa. D’on haurà tret En Josep Pla, per exemple, el lligam subtil que hi pugui haver entre la malaltia del pobre nen Lluís Pallús i la seva vocació per a ésser “una glòria valuosa de l’església militant”? No obeeix a una gran preocupació d’esverar als timorats el fet, corrent en ell, d’acumular en les persones que ell dóna per catòliques totes les crueltats i totes les baixeses?

En Josep Pla és un home adolorit davant el món. Ell voldria un consol que el món li pogués dar per al seu inesborrable, permanent dolor. I aquest consol no l’ha sabut trobar encara dintre l’espècie humana. Del món ultraterrè ell se’n malfia i no el cerca allí tampoc. Només li queda el consol del paisatge i el consol de la figura lligada amb el paisatge. És d’una lògica perfecta aquesta posició quan l’artista que n’és de veres no obra com a res més que com artista. La humanitat que, a riera desfermada corre dins l’obra literària d’En Josep Pla no es mou mai de les tanques del terreny artístic, perquè a la visió de l’autor li deu plaure tenir les ales eixalades temerosa de frisar pel més enllà. Situant-nos doncs en aquest pla de terre à terre és com podrem conèixer tota la mina inacabable de poesia i de vida que contenen les descripcions de Josep Pla. Car el desengany davant les ànimes, qui no l’ha sentit? El món és farcit de corrupció. Cerquem a vegades dintre l’ànima de la noia adolescent un lliri de puresa i ens trobem que ens surt de trascantó del rosat parèntesi dels seus llavis una frase vulgar, d’una rastrera picardia. El concepte que tenim ja ben format de les conseqüències de la Primera Caiguda aleshores se’ns referma. L’artista, però, vol una sortida, vol un consol, i el cerca en la PURA REALITAT FÍSICA, o sigui en la realitat física trasmudada per l’esperit de l’artista. Quan En Pla no ens dóna a entendre la seva gran angoixa interior, quan ―resolta o no resolta aquesta angoixa― endinsa la seva ullada forta dintre la vera realitat artística, llavors sí que ell dóna la justesa dels moments! Llavors no hi resta pensament, el supleix la seva verba comprensiva; la paraula, l’estil són els instruments dels sentits sempre vigilants i ben amarrats a la terra que estimen. S’ha dit que en la literatura de Josep Pla manca pietat. Això, pel nostre humil criteri, no és pas cert. Aquesta manca de pietat és solament parcial. Aquesta manca de pietat es deixa sentir únicament envers aquelles persones que en concepte de l’autor van tarades d’hipocresia. Hi ha molta d’objectivitat en la descripció d’En Pla, però el comentari l’objectivitat el porta dintre, l’objectivitat és el millor embolcall d’aquesta espiritual anotació. Ultra la injustícia d’algunes de les seves preocupacions a les quals lleugerament hem al·ludit ―injustícia que més de quatre vegades ens ha fet entristir l’ànima― la manca de precisió en els conceptes emesos en diàlegs no ens deixa estimar en l’obra d’En Pla, tant el que ell sol dir-ne capítols de novel·la com els paisatges i els retrats que són les figures que corresponen als paisatges. Figures i paisatges tenen vida i veritat físiques intenses i el pensament de l’artista admirable juga a cuit d’amagar dintre l’escenari on els paisatges i les ciutats van component-se, on els titelles de literats, d’infants, d’entretingudes, de polítics es van succeint: dintre l’escenari d’Europa. Mercès a Josep Pla els catalans coneixem el subconscient de les coses i dels paisatges de tot el nostre continent, siguin d’Amsterdam o d’Arezzo, de Salamanca o de Munic, de París o de Torroella. A més, no per desconeixedor de tota nova escola literària En Pla desenrotlla la transcripció de les seves visions en un estil d’acord amb son cognom, en un estil d’una sinceritat ben catalana; sinó perquè ell davant l’evocació de la realitat pura no pot deixar sortir una expressió que no tingui, àdhuc fonèticament, la sabor de cosa vertadera. Josep Pla ha pogut veure des de lluny, amb una precisió microfònica, la justa posició dels catalans; ha pogut tornar a veure, creiem passats ja els anys, amb una bellesa contundent per a esborrar totes les suposicions que de manca de pietat envers els personatges han estat llançades contra En Pla ―pietat, repetim nosaltres, continguda dintre un formidable objectivisme― ha pogut tornar a veure el pobre Roby, el nen de La tarda del barret fort (a Coses vistes), un dels personatges més intensos que ha creat el nostre escriptor i que mai no s’allunyaran de l’esperit de qualsevol home sensible que a través d’En Josep Pla l’hagi estimat.

Seria feina llarga cercar en l’obra literària de Josep Pla les frases que, pel sentit evocador del món tancat a aquell qui no és artista, són d’un realisme colpidor, barreja de bellesa i sofriment. La imatge neix “ja amb plenes facultats”, com si diguéssim, de la pensa de l’escriptor que comentem. A vegades té tota la gràcia d’un joc: “De la vila en surt com un fil entortolligant una baldufa, el camí que puja al castell de Santa Caterina”, diu, per exemple, a la Vaga pintura de Torroella de Montgrí (de Llanterna màgica), a vegades aconsegueix amb un just adjectiu posat a fi de frase donar a aquesta una rotunditat a posta per a produir al lector la sensació exacta: quan diu, per exemple, a Relacions: “l’herba era tendra, mullada, i el treball de destrucció i de veracitat de la màquina tenia un punt de morbidesa tèbia i trèmula, agradable”, o deixar-nos l’esperit suspens i al ritme de la idea suggerida; tal passa (al mateix llibre) en presentar-nos sòbriament Marta Dubois: “tenia divuit anys, un front amplíssim, els ulls blaus i extàtics i era molt alta, feta de formes allargades i suaus, plenes, d’una gràcia lenta”. Una de les meravelles més grans d’evocació de Josep Pla és el retrat de Léon Daudet, que hom posar al costat dels d’En Sagarra, d’En Carner i d’altres que li han estat molt celebrats, però potser encara els supera. Nosaltres, però, encara ens estimem més els seus paisatges, tan rurals com urbans. Dels Perfiles de la tienda de Péguy als retrats de la Llanterna màgica, no hi ha potser tan clar el perfeccionament de l’obra de Josep Pla com en la successió de les seves tandes de paisatges. Començant, per exemple, pels paisatges d’Itàlia, hi veurem un saborós casolanisme ple d’encant, tal, per exemple, al començament de l’article Orvieto, que va publicar l’any 22 a La Veu de Catalunya:

“Ara és el temps que a Itàlia llicencien els soldats, i tots els trens són plens de taronges, de garrafes de chianti, de maletes abonyegades, de cançons i de brutícia. Deixar a la matinada un d’aquests trens carregats d’estretor i de xivarri, baixar a Orvieto, pujar amb un petit funicular a la ciutat i perdre’s pels seus carrers obscurs, plens de palaus imponents i morts, empedrats d’amples lloses, caminar a la ventura sota l’ull opac del gran rellotge de la terra de la ciutat deserta i muda, irreal, és com abandonar aquest món. Aquesta sensació dura amb l’entrada del dia. El trànsit de la nit al matí, perceptible en el més reculat poblet rural, és imperceptible a Orvieto. El silenci és igualment profund, igualment dens, igualment desesperant. Els carrers són deserts, les cases mig tancades, les finestres hermèticament closes. Els falciots rondant els palaus, entrant i sortint pels finestrals de les esglésies, passant arran de les lloses de la plaça, acaben de fer creure que la vida ha desertat d’Orvieto. Fins a darrera hora de la tarda no fineix aquesta sensació. Llavors surten unes senyores ensombrerades, una dotzena de joves ben pentinats es passegen pels porxos, passa un cotxe amb dos cavalls portant un senyor de jaqué i de monocle. S’obren les botigues, juguen les criatures pels carrers cèntrics i llavors sembla que s’eixampla el pit de la Ciutat.”

Més endavant l’autor ja no actua amb la vista solament, sinó amb tots els sentits, com passa en els articles del Viatge sense objecte (de Llanterna màgica). Posem per cas aquesta vista de Munic:

“Les cerveseries són una cosa única al món. S’han de veure a les sis del vespre a l’hora de l’animació. L’obrir i el tancar de les portes deixa sortir un bufarut que s’infla i es desinfla. Hi entreu i els ulls us couen. Un aire espès amb nebuloses de fum blanc omple la sala. Primer no veieu res. Sentiu només les ràfegues de l’establiment adés altes, adés baixes, adés accelerades, adés caigudes sobre una somnolència mòrbida. Sembla que entreu a dins d’un bany de vapor. L’olor una mica agra de la cervesa empassega a la vostra boca de l’estómac. De mica en mica surten de la vaguetat les formes i els volums que conté l’establiment. Apareixen una sèrie de columnes grasses sobre una perspectiva de sostre baix. Veieu sobre l’esquena d’un senyor que llegeix el diari el cap d’un altre senyor adormit amb la boca badada i el nas tirat enlaire, vermell i ros com la bandera espanyola. El que dorm té la cara plena de talls cosits i de cicatrius horribles. És un home de carrera i un bon alemany.”

(Ratlles més lluny d’aquest mateix article diu Josep Pla parlant de la cervesa:

“Aquesta sensació espessa i una mica fada de la cervesa us la podeu treure l’en- demà a la Pinacoteca. El pintor Lluc Cranach us pot ajudar molt. El seu literaturisme, el seu simbolisme són deliciosos. Com a pintor és molt realista; això és molt bo; com a moralista sembla d’avui: és simple i sumari, amarg i melancòlic. No hi ha pas hagut cap altre artista que hagi sabut com Cranach expressar la tristesa que la carn té per natural i en els moments de més frescor i puixança. Les seves Venus estilitzades, amb el cap una mica aixafat com les serpents, fan olor de consumit. Sota de la figura jove i de la carn daurada es veu un esquelet que fa posar pell de gallina. El pobre Baudelaire, amb la seva criolla guenya d’anques fortes, vestida d’home, sembla, al costat de Cranach, tan normal, tan modest i tan nuament intencionat, un fill de família que fa de les seves a contracor. Terrible Lluc Cranach! Deixa un mal gust de boca intolerable i us asseca la llengua com si us l’empastés de cendra. Us passeu dos dies veient monstres, tot es despulla davant vostre, i veieu calaveres vestides de senyor.”

Aquí hom pot veure ―com en tants d’altres punts de la seva extensa producció― si En Josep Pla té o no té ànima.)

Més envigorida encara, la penetració de la realitat pels sentits segueix fent obra selecta a les visions de la Suite Nòrdica; a la Grandesa d’Anvers, quan conta:

“Però hi ha una altra cosa a Anvers digna de veure’s, i és el barri del port, que està situat paral·lelament als magatzems i ducs de l’Escalda, entre el riu i la Casa de la Ciutat. No coneixia pas aquest torbador i infernal aiguabarreig d’Anvers, que depassa, em sembla, els recons més esqueixats del Sud, siguin de Nàpols, siguin de Marsella. Imagineu-vos mig quilòmetre quadrat de carrers estrets, poblat de tavernes enlluernadores, de bars, de “brasseries” i de bordells, Piqueu aquest quadre de restaurants populars, de fregiduries oloroses, de botigues mal il·luminades, de portes infectes i d’aparadors miserables. Poseu un piano elèctric, un orgue de trompetes, un gramòfon o un banjo desguitarrat a cada porta. Feu anar les fregiduries i restaurants a tot gas, i la música a marxes forçades i continuades. No hi planyeu les dones de totes les edats i de tots els colors, ni les rialles ni els sanglots ni els plors ni les cançons. Pobleu el lloc tèrbol d’ombres mortes i d’ombres furioses, d’ulls cansats i d’ulls excitats, de boques fresques i de boques caigudes, de criatures envellides i de velles harpies. No us descuideu un raig de cervesa tova i bovina, fumejant, que il·lumina les cares. Poseu-hi ara mariners exòtics, negres o anamites, badocs, xineses distrets, turcs i egipcis esgrogueïts, suecs i danesos morats de ginebra i de cops de puny, italians ballant el tango amb els cabells a la Mascagni i el cor a la Puccini. Empleneu les tavernes de cançons que s’arrosseguen, de gestos de lassitud, de jocs de mans matussers i trèmuls sobre les anques de Rubens, de mil llenguatges i parlars barrejats, i dels reflexos dels líquids diversos. Tindreu un barri imponent que d’entrada us farà venir la pell de gallina, i de sortida us bolcarà el cor. Això, si és que teniu força per travessar la cortina de música infernal i l’oli fumós de les fregiduries. I com que és un barri situat fora del temps, amb la mateixa força bufen els pianos i sangloten els banjos a les deu del matí com a les tres de la tarda, com a la nit incerta.

Val la pena, però, de fer un esforç i arribar al moll per a veure la grandesa comercial d’Anvers i l’abundància fluvial de l’Escalda fangós. Podreu fer, si no us cansa, un passeig pels docs a perdre’s de vista, segurs de trobar-hi totes les banderes i tots els gallarets. Veureu la riba dreta de l’Escalda baixa i gerda, i a l’horitzó albirareu la primera nuvolada d’Holanda, blanca i blava.

Inoblidable Anvers!”

o al final de Croquis danesos:

Tot aquest paratge de les vores del Sund té l’aspecte típic de les terres de pas. Terra molt poblada, presenta, davant l’estret, arrenglerades, tota aquella pacotilla del món que enlluerna un instant la gent que va de camí. Aquesta presentació és feta amb aquella innocència modesta i confortable del Nord: les cases, agudes, de color de xocolata ribetejades d’una cinta blanca semblen puerils col·legiales d’uniforme. Hi ha els hostals i tavernes corresponents, la musiqueta que agrada, les sirenes d’ulls blaus i de galtes rosades, abundants, sota la roba llorejada, els aparells automàtics, les barberies complicades que treuen l’engrut aspre de la mar, la coloraina mirobolant i les joies de llauna, el vici que enerva una estona i emplena la vida d’ombres amables. El Sund és l’escalda de les dones rosses i de les campanes. Les boies de l’estret posen una nota greu sobre la joia efímera i el foc d’encenalls de la terra hospitalària. Ara en aquest temps es veuen gronxar les seves anques negres i pesades sobre l’esquena tot just perceptible del banc de sorra groc que assenyalen. A l’hivern, el soroll de les campanes submergides en la boira espessa deu tenir ressonàncies estranyes. Aquest soroll espars us penetra fins a les entranyes, us desfà els sentits en una dolça vaguetat, s’acosta i s’allunya, torna i se’n va, com si la bolva de fang del vostre cos flotés sobre una onada de la mar de la ínfinita dispersió i del no-res etern sense claror.”

En aquesta Suite Nòrdica, l’escriptor Josep Pla s’embriaga de la Pura Realitat. Ja no són els sentits els que prenen part únicament en la visió del món: és tot el cos. La visió fora dels ulls, sobre la qual Jules Romains diu que ha fet experiències, diríem que pot comptar amb una experiència més. La sensació del món torna a Josep Pla poeta. Neix, a la Suite Nòrdica, un ritme trepidant, intens, una angoixa d’expressió que no encerta el lligament sintàctic. La vida del que veu venç a l’estil. Tal passa en aquest final de l’article Jutlàndia:

“Mentrestant el crepuscle avançava i el cel anava prenent aquell punt de condensació fina, aquella clarícia blava que té en aquest temps la nit en aquests països. Es pot dir que no hi ha nit, i si n’hi ha dura una hora o dues. El cel es torna de seda, té una vaga lluminositat interior i reculada, esdevé d’un blau incert barrejat amb grisos i perles. Les coses es desdibuixen, es tornen pàl·lides i exsangües com si es desmaiessin, i conserven a primer terme una duresa de ratlles obsessionant, Tot, mig esvaït, sembla que sua un greix groc i pàl·lid. Nits nòrdiques, insomnis, dones rosses, de mantega fresca, camises blanques, boca seca, cor agre, campanes tristes, converses vagues, fiscorns de la Salvation Army, bergantins i roses en els tatuatges! Nits nòrdiques, campanes tristes, converses vagues, vaixells fantasmes, sirenes fosques i trèmules, peix cru i cocaïna rosada; cartes de poker, ginebra tèrbola, una bíblia negra i sangolenta, com un bistec frigorificat entre les copes d’una taverna! Nits nòrdiques, insomnis, amb una sola estrella, vent que frisa, cordes que grinyolen, embriacs dolços, cops de cap per les parets, fustes que es trenquen, una dona, cara de cavall entre una llum de taronja, boca seca, cor agre, riells vermells, sirenes fosques, converses vagues, pluja menuda, greix pàl·lid, campanes tristes, cors i noms oblidats en els tatuatges, peix cru i cocaïna rosada! Nits nòrdiques, insomnis, i la terra que volta incansable entre una cinta incerta, condensació fina, clarícia blava, grisos i perles.”

Si ningú com nosaltres sentirà mal gust al cor davant molts estirabots de Josep Pla, tampoc ningú com nosaltres amarà la prodigiosa evocació del gran escriptor de viatges que ha voltat tota Europa de bracet amb el Dolor, portant al seu darrere l’interès i l’amistat artística de tota la gent sensible que hi pugui haver a Catalunya.