Interviu amb Agustí Esclasans

L’home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent. Es discuteix la bondat i es pesa i sospesa com a brillant valuós, per a dir, després, que aquesta no existeix. I no és cert. Però no és innata la que hom troba pel món. Cal pastar-la i esforçar-s’hi.

L’home és vanitós. És fals. És egòlatra. És orgullós. I tots els homes demanen, com si fos un producte inassolible, «sinceritat». Aquest home és sagaç, és astut, és intel·ligent… quina llàstima que no sigui sincer!… Per què no hi ha una mica més de sinceritat? Tot és fals; tot té una capa d’aparent solidesa, però, aquesta, és fina i es trenca de pressa, per manca d’homes sincers.

S’ha creat una atmosfera, al voltant d’Agustí Esclasans, una mica hostil. Els qui no coneixen l’Esclasans només que de nom, o bé per haver-li llegit llibres o articles que han aixecat la polseguera de la polèmica, imaginen l’autor dels «Ritmes», del «Sistema», del «Víctor», una mena de Narcís, ple de pedanteria. Això és cert que es pensa, però no que ho sigui.

Agustí Esclasans és, per damunt de tot, per damunt de l’autor dels «Ritmes», ―encara que ell avaluï més aquests que no el que jo diré― un home sincer. I els qui demanen sinceritat, no ho comprenen. I titllen, el qui ho és, de boig. Esclasans, ha tingut la noblesa de dir el que sent d’ell, i dels altres; tot el que d’altres pensen, però callen. Jo no trenco cap llança: només constato un fet; i és que quan un home diu el que sent, es comença per menysprear-lo i acaba per avorrir-se’l; i sembla que no pugui acceptar-se l’amistat de qui, només, pot oferir-la bona.

He anat a trobar Esclasans, amb aquell recel fet d’angúnia. No calia. És absurd voler imaginar, perquè es perd el temps. És senzill, seriós, molt seriós, però se’t fa grata la conversa amb ell. Correcte, enraona naturalment; i els ulls, aquells ulls que Tomàs Roig i Llop en les seves «Siluetes Epigramàtiques» declara «oberts a tots els deliris cerebrals», de prop, no et semblen tan oberts, i «els deliris cerebrals», per mitjà de la paraula, adquireixen un to de normalitat i justesa, en la conversa espontània i segura.

―A cinc anys, vaig editar una revista.

―A quants anys?

―A cinc anys. Duia el nom de «Poesia» i en va parlar la «Premsa Ciutadana». Hi escrivia junt amb altra canalla d’estudi. En van sortir deu números. A deu anys, col·laborava a periòdics; vaig demostrar una gran facilitat per als idiomes i, als quinze, ja em guanyava la vida donant lliçons i fent periodisme. A la biblioteca del meu oncle, vaig trobar abundor de lectures, i vaig llegir de tot; quant a estudis universitaris, no en tinc. L’any 1920, vaig anar a trobar Lòpez-Picó, que em féu entrar a «La Revista», i, el 1925, Joan Merlí, que ara publica «Art», va publicar-me el meu primer i segon llibre d’«Articles inèdits».

―Teniu novel·la al Crexells?

―Hi tinc la segona sèrie d’«Històries de la carn i de la sang», que duu per títol: «Miquel Àngel i altres proses». Opto, però, a tots tres premis literaris: al Folguera, el meu recent llibre de «Ritmes» i un de nou: «Ritmes 1934». A l’Ignasi Iglésies, «Capitel·lo», tragèdia en tres actes…; per cert que havien d’estrenar-la al Romea, després d’una colla de promeses, i, a darrera hora, s’engrescaren amb l’obra de Rubió i Tudurí… Ara l’he retirada i, com ja li he dit, és a l’Ignasi Iglésies. A Romea no l’estrenaran; i em sembla que caldria mirar una mica més bé quan, com la temporada passada, hom es trobà amb una migradesa d’obres que esparvera… si es duia a terme el projecte d’En Ventura Gassol, de fer una temporada de teatre en català, al Liceu, amb obres escollides… però és un projecte fantàstic… amb un pressupost de 4.000.000 de pessetes. No crec que es realitzi; Gassol diu que sí, però jo dubto que passi de projecte. Ara, estic escrivint una novel·la que, segurament, durà el títol de «En presència».

―I el «Víctor o la rosa dels vents», eren molts que creien que obtindria el Crexells…

―Va estar a punt de treure’l. Fins a la darrera votació era segur, però sorgí una manifasseria de darrera hora i fou premiada «Laura a la ciutat dels Sants». Una prova del que dic és que, el primer sorprès del fall, fou en Llor. Se’n sorprengué perquè fou completament inesperat. A més, En Llor, no té encara traçat el seu camí. És clar que ja està consagrat, però dubta per on ha d’anar. El fet que més indica la seva indecisió és que, després de la «Laura», no ha escrit més.

Parlem, a Agustí Esclasans, d’una crítica recent al seus «Ritmes».

―És un tòpic tot el que m’atribueixen. Només hi ha que m’ataquen, i em defenso. Avui mateix, crec que a la «Publi», el senyor Rafel Tasis i Marca, diu alguna cosa de mi… (d’això ja fa dies).

―Sí; és una resposta a la vostra resposta sobre la seva crítica.

―Passa amb ell el mateix que amb altres; diuen i diuen… Jo estic segur que, si a aquest senyor, li preguntava si ha llegit el meu «Sistema», hauria de respondre negativament i no és gaire encertat de parlar del que hom ignora. Li he demanat, alguna vegada, que vingui a parlar amb mi, que m’encarregaré, ben senzillament, d’aclarir-li certs conceptes, però… Amb la meva obra no passa sinó que no és compresa… jo crec, però, que d’ací deu, quinze anys, quan l’intel·lectualisme tindrà la importància que cal que tingui, aquesta serà acollida com es mereix.

―I dels escriptors catalans, què en penseu?

―Que n’hi ha de bons, és indubtable. Com a prosistes rurals, la Víctor Català i En Bertrana. Com a poetes: Riba; les seves «Estances» són d’una bellesa imponderable, un joiell molt bonic; però, d’entre els joiells, són un anell i cal pensar que també hi ha collarets… Però Riba és un gran poeta, com En Carner, com En Lòpez-Picó… i els considero bons escriptors com, així mateix, homes dignes, junt amb Manuel de Montoliu, Farran i Mayoral, Estelrich…

―Dels nous?

―No els conec gaire, perquè no freqüento gens: als matins enfeinat a l’Ajuntament i a les tardes ací, a l’Ateneu; de les quatre de la tarda fins a les nou del vespre, sempre estic ací, llegeixo… escric… Ja dic, no conec gaires noms… Ignasi Agustí…

―Rossend Llates…―afegeixo jo.

―D’aquest, més m’estimo no parlar-ne. Per a mi, dels joves, i no és el primer cop que ho dic, val molt En Sebastià Sànchez-Juan: és un poeta d’una finor i d’una dolcesa inigualables; com a prosistes, Joan Arbó. És un pageset que ens ha vingut amb una empenta i que té un sentit tràgic de la vida que, si s’espolsa defectes i no es fa malbé, farà feina bona.

―I En Sagarra?

―Sagarra ha passat per un sedàs de Guimerà i Pitarra. Diu que en el seu darrer llibre, «La rosa de cristall», s’ha corregit. Ho dubto. Ni que s’ho proposés no podria canviar. Sagarra caurà el dia que el públic li demani una variació. El dia que el Romea li tanqui la porta…

―I la «Vida privada», què us sembla?

―La «Vida privada» és el «Comte Arnau» en prosa. Indubtable. La novel·la té trossos de «Patufet», altres d’una pornografia fastigosa, entremig de bons de debò. És una llàstima que, en passatges que hom comprèn escrits per un home que ha viscut, que coneix la vida, que tan bé sap expressar els seus sentiments, es barregi tant de dolent. Com en el «Comte Arnau» que, de vegades, agafa unes tirades de versos amb una força poemàtica i una pompa magnífiques i és una llàstima que després decaigui… és la desgràcia de Catalunya, on no s’ha conegut una ferma cultura intel·lectual. En un article on parlava d’atorgar premis literaris que permetessin d’aconseguir estudis, i sempre que, de paraula, n’he fet esment, ha semblat a molts que no tenia raó en parlar-ne, quan això és d’una tan gran necessitat. Fortuny, Cava, Martí i Alsina i d’altres, vivien de beques i pensions que els concedia la Diputació de Barcelona. Aribau, havia format part d’escoles i acadèmies de filosofia… Mentre ací no tinguem, o millor, mentre el nostre jovent no tingui una sòlida cultura filosòfica, és inútil de somniar en un gran desvetllament intel·lectual. Jo confio, vull confiar que hi serà… com no hi ha tampoc en la majoria del nostre jovent un profund sentit de catalanitat; existeix, dissortadament, tot un planter d’universitat, amb Guillem Diaz-Plaja al davant, que no senten el catalanisme i als quals si cap dia ofereixen una magistratura o qualsevol càtedra a Madrid, desertaran tan tranquils… És com aquells que anomenen la revolució, que saben la paraula, però ignoren el sentit que té. Els agrada de poder cridar i fer xivarri pel carrer, però planteu-los davant d’una taula a fer feina i, tot i advertir-los que allò és fer revolució, no ho voldran entendre. No hem arribat enlloc, amb la revolució. No s’ha fet res. Només s’ha parlat. I, quan un home com Casanoves, ha presentat innovacions i uns pressuposts, no li ha servit de res. A l’Ajuntament hi ha, com pertot, una barrera infranquejable, ací en forma de regidors, i cal pensar que, l’alcalde, és una figura representativa i prou.

―I la campanya de «La Publicitat» davant de les properes eleccions? Triomfarà?

―És difícil i exposat fer de profeta. Jo crec que, si aquest cop perden, el senyor Hurtado es retirarà i el diari canviarà de mans, com altres vegades. I si l’Esquerra guanya, no anirà en proporció gaire allunyada del total de vots obtinguts per la Lliga. Amadeu Hurtado, ha ajuntat una colla que s’han ben trobat. Els de la «Publi», en el fons, no són altra cosa que una colla de fracassats. És clar que, entremig, hi ha persones dignes de tot el respecte, homes que s’avergonyeixen d’aquest to de baixa política, d’aquesta lluita indigna… «La Veu», almenys, conserva un cert to més o menys elevat de sentimentalisme, però el despit fa fer moltes coses. Una colla de fracassats que ja han arribat a una mitja edat i no han aconseguit allò que s’havien proposat perquè, en el fons, no sabien què havien de proposar-se. «Mirador», «El Be Negre», «La Publicitat», han acoblat aquest grup de gent, que són un mal per a Catalunya. Els del «Be», a Rússia, a Itàlia, posem per cas, gent com la qui fa el «Be», ja estaria tancada o eliminada; però, ací, sembla que només prevalgui aquest to de poca-solta… La penya del «Colón» és del més insidiós que es coneix, i és el mal més gros per a un país. De vegades, he parlat amb homes dels d’Acció. ―Però vosaltres on aneu, quina política és la vostra? ―Oh, la nostra és una política de puresa… ―Però quin ideal perseguiu, quina finalitat voleu aconseguir?… ―Oh… nosaltres som purs… ―Bé; tots ho som de purs… jo també crec ésser-ho, però no n’hi ha prou d’això; cal quelcom més… ―i no surten d’això; no els entenc!

―I les declaracions de Brunet, i Pla, contra la novel·la?

―Justificadíssimes per uns homes com ells incapaços d’escriure cap novel·la de tres-cents fulls. Brunet té el seu «Meravellós desembarcament dels grecs a Empúries»; és una novel·la que distreu…; a Brunet, home de seminari li ha semblat que deia coses que esparveraven la gent, però, fora del seminari, no esparveren ningú. És, això sí, un excel·lent periodista, un bon periodista, però no novel·lista. Quant a En Pla, el seu cas és el de molts. Als vint anys, els declaren genis… sap escriure, és un dels nostres millors prosistes, les seves «Cartes de lluny» mereixen tots els elogis. En canvi, «Cambó», no és altra cosa que unes recopilacions de dades i dates…

―I la volubilitat del senyor Brunet?

―Fins ara no ha trobat el seu lloc. Brunet és un petit burgès. En el fons, em penso que tant li fa el senyor Cambó com el que ha trobat avui…

―I escriptors de fora de casa, quins us plauen més?

―M’interessen sobretot els poetes. Paul Valéry. Tot i els seus defectes com a home. No té el sentit de Déu i això és terrible, és tancar-se una de les millors portes, un home. Quan va venir ací a Catalunya, hom va parlar-n’hi, però en va; no concep Déu, ni aquesta gran força misteriosa, tan necessària, d’un més enllà… ara, no fa gaires dies, he conegut una xicota escandinava amb el mateix cas: una noia que no ha estat batejada, òrfena de tota religió i de tota creença… Admiro, també, Proust i Joyce; ells són els qui han exercit i exerceixen una gran pressió damunt de les noves generacions intel·lectualistes actuals; és clar que cadascú es deixa influir segons el seu temperament, però han influït, sens cap mena de dubte.

Per acabar, ens parla de Maragall, l’home que s’embasardí davant la ferma personalitat de Xènius, veritable heroi del moviment renaixentista ―superior en puixança patriòtica a Aribau― que encara publica els seus «Glossaris» al «Debate», els quals pensa recollir, en un volum en quantitat d’uns quaranta, en un llibre i que caldrà rellegir-los perquè ―diu Esclasans― en són dignes, i més tractant-se d’un home que, com Xènius, ha arribat a la seva plenitud.

I es dol l’autor dels «Ritmes», tot i admirar Mossèn Cinto, de la gran influència que exercí damunt de la novel·la catalana amb les seves «Flors de Maria», sense assolir, els qui s’hi han inspirat, la seva categoria, ans al contrari, davallant llastimosament fins al ridícul.