Carles Riba

Col·lectivament, pot ésser igual; en l’obra lírica hem aplegat, a Catalunya, un tresor d’experiències del llenguatge i de la sensibilitat utilíssim, si no indispensable, per a la creació novel·lística. Però per fer cap, de ple, en aquesta, cal tot un desplaçament de front; si és que no es vol retrocedir cap a la novel·la reflex de més o menys espectaculars superfícies del caràcter o de les passions, de la vida urbana o rural, o cap a la novel·la d’expansió personal més o menys poemàtica, que és d’on ja ens pensàvem tornar.

Domènec de Bellmunt

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona. Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Tomàs Garcés

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

Feliu Elias

Joan Sutrà no és un simple restaurador, sinó un artista restaurador. Ell restaurà els retaules gairebé desapareguts, invisibles dintre una crosta de brutícia cinc vegades centenària, que es conserven a l’església de Castelló d’Empúries; i els restaurà ambdós a la perfecció. Ultra els dos retaules de Castelló d’Empúries que, gràcies a la munificència particular del rector del temple emporità, Joan Sutrà restaurà, cal esmentar la restauració del retaule de l’església parroquial del Canapost, restauració que, per ésser apremiant el senyor Sutrà, emprengué per compte propi.

Josep Carner

Un país de boira és una capsa tancada que s’entreobre a cada punt, i mai no es bada del tot. O si voleu té un teló que, més que aixecar-se; de cop i volta deixa filtrar un personatge per a reprendre de seguida una aparent impenetrabilitat. Si una figura us ve de lluny en l’aire clar, us consent un avesament gradual, us estalvia el surt magnífic davant d’un inesperat que adés no hi era, i ara us topa materialment.

Alexandre Plana

L’encenedor automàtic constitueix un avenç humà o podria ser una causa del retorn de l’home a la natura? Vetaquí com podria transforma-se en un instrument d’imbecilisació del genre humà. I com qui fa un cove fa un cistell, i tal fas tal trobaràs, no seria gens estrany que l’ús de l’encenedor automàtic fos el camí per ont l’home retornés a l’estat selvatge, tal com volia un tal Rousseau, filosop de molt mala anomenada en el seu temps.

Francesc Pujols

Oh tu, gran Coromines, que te n’has vist de totes, que has aimat els homes com a germans i has dat el cor a la nostra pàtria, que no coneix igual sobre la terra! Oh tu, que has manat exèrcits catalans, i, posat al seu cap, t’has girat a contemplar-los! Oh tu, noble tenedor de llibres, que has sumat, restat, multiplicat i dividit els comptes de la ciutat, que has portat els llibres dels nostres ideals i has passat balanç pera saber quant valdria realitzar-los!

Jeroni Martorell

¿Per què ―preguntem nosaltres― ha d'ésser gòtic el cimbori que avuy se faci a la Catedral de Barcelona? No és ja hora de que triomfin noves idees estètiques en l'acabament dels antics edificis? Som en el segle XX. Per què hem de voler parlar ab el llenguatge artístic de sis segles enrera?

Joaquim Folguera

Aquest Primer Llibre de Poemes d’En Josep Maria de Sagarra, inicia un nou camí en la present evolució de la poesia catalana. Per l’estil i pel pensament se separa el seu autor de la tònica general dels nostres joves poetes. En lo que es refereix a l’estil, adopta una posició de sinceritat. Però la sinceritat d’estil de la poesia d’En Sagarra no és, en el fons, la que un temps predicava En Joan Maragall.

Josep Maria de Sagarra

En Jaume Brossa, com a espectacle, com a home moral i com a home lleial, ha estat un dels nostres valors més interessants d’aquella època d’avant-guerra, que ara ens sembla una mena de paradís guillat i contradictori. En Brossa parlava d’alta política, d’alta diplomàcia, d’alta filosofia; tots els temes tenien una gran alçària, com la seva figura. Contava anècdotes cardenalícies, en les quals ell jugava el primer paper. Coneixia a tothom i sabia coses de tothom.

Lluís Nicolau d'Olwer

Avui el pas decisiu ja està donat: del si de les nostres entitats artístiques i culturals més prestigioses va sortir la iniciativa que ha dut a la fundació dels Amics de l’Art Vell. Són legió a Catalunya els qui s’interessen per la història general i per les “coses velles” de cada poble.

Josep Pla

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició sense experiència, sense elements per treballar. Així i tot aquesta generació no fa més que arribar i moldre.

Joan Maragall

¿Còm és que de Barcelona se'n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», y ara de poch se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No'm vinguessiu ab allò de que'ls que fàn el mal son forasters, perque llavores os hauría de dir que major infamia que en ferlo hi ha en sofrirlo. Donchs, deixemho còrrer això: som nosaltres.

Tomàs Garcés

Francesc Pujols, adolescent encara, s’acosta al poble. Intenta de fer una poesia popular, a l’ombra directa del romanceret. Aquest acostament voluntari, aquesta subjecció a la lírica tradicional i anònima, de la qual pren àdhuc les incorreccions i la brossa, ens explica el secret del seu cant.

Carregant més articles...
No more posts