Primer llibre de poemes, de Josep Mª de Sagarra

Aquest Primer Llibre de Poemes d’En Josep Maria de Sagarra, inicia un nou camí en la present evolució de la poesia catalana. Per l’estil i pel pensament se separa el seu autor de la tònica general dels nostres joves poetes. En lo que es refereix a l’estil, adopta una posició de sinceritat. Però la sinceritat d’estil de la poesia d’En Sagarra no és, en el fons, la que un temps predicava En Joan Maragall. En Maragall predicava la folgança d’expressió com un sentiment, i En Sagarra l’adopta com un sistema, lo qual no és una mateixa cosa. En Maragall es deixava dur per l’embranzida lírica i no rompia la llei mecànica del vers, sinó quan aquesta llei no podia contenir la força i la integritat de l’expressió. Mes En Sagarra obra d’una mena diversa: ell comença ja el seu cant en una posició de sinceritat, i en açò rau el seu estil. El seu cant no sembla sostingut per les ratxades d’un foc inspirador de belles paraules, sinó més aviat per un caliu de brases, íntim i mesurat. No improvisa belles expressions ni se serveix de retoricals paraules, sinó que canta de la mateixa faisó que diria, ço si planerament, simplement. Podríem dir que l’estil d’En Sagarra és l’estil de l’amistat; té d’aquest humà sentiment la virtut d’endinsar-se, poc a poc, en l’esperit del llegidor i quedar-hi confós en un íntim abraç: el coll- lliga, per així infondre-li d’una més profunda guisa l’idea i’l sentiment que conté.

Aquesta idea i aquest sentiment tenen en l’obra d’En Josep Maria de Sagarra, un vigorós relleu. En el fons, és potser més espontània la personalitat d’aquest poeta en el pensament de la seva poesia que no pas en la forma. Fem remarcar el que ja hem dit abans: que la sinceritat de l’estil d’En Sagarra és una posició i no un sentiment: posició bella, però posició a la fi. En canvi, no pot dir-se això en tractar del contingut espiritual del Primer Llibre de Poemes. La poesia d’En Sagarra té l’aparença d’una poesia subconscient. És una revelació del seu temperament de fill de nissaga antiga través de l’aspra xarxa del seu vers. Les seves estrofes, per sortir, han aclivellat la terra, car en ella tenen la font primitiva. Diria’s que la poesia d’aquest fort poeta és una emanació del terrer després del gran connubi de la terra i de l’aigua que significa la pluja. I aquest llevat terrenal de la poesia d’En Sagarra és tan intens, que totes les coses que giren a l’entorn de l’obra, són atretes per una força centrípeta cap a la terra. Així ell fa parlar a l’alosa, i diu:

«És que si em plau volar
i sentir al cos com va caient la llum
la terra té per mi tant de perfum
que no me’n puc estar».

I diu a la seva ànima:

«quan el verger de l’amor se’t tancava
encara et resten les hortes i els recs».

I diu de la Verge:

«És per tothom tan humil i apiadada
que de bon grat ens daria la mà
i empunyaria el mantí de l’arada
i a les gallines faria menjar».

Tres concepcions inclou aquest Primer Llibre de Poemes. La de l’amor, la de la fe i la de la Natura. Cada una d’aquestes concepcions és prou vigorosa per donar originalitat a una poesia. La primera d’elles és potser la de línies més febles en comparança amb les dues restants. L’amor, segons l’obra d’En Sagarra, és encara aquella sensació de l’adolescència, subtil com un vol d’ocell, lluminosa com un matí d’Abril, i tímida com el silenci. Aquest amor es nodreix de la presència de l’amiga i no anhela altre goig que la sensació del seu bleix damunt la quietut de la terra.

La concepció de la fe té ja una proporció més definida. I en aquesta concepció és a on l’alè terrenal hi ha deixada la més forta empremta. En Sagarra humanitza lo diví. No vol veure les coses més altes sinó amb la visió sensual d’un home de la terra. Inclou la seva concepció de lo divinal dins el petit circuit d’una ermita o capelleta. La seva fe és més que la d’un humil, és humana. Car aquella força centrípeta que mentàvem abans obra fins en les coses més elevades. La seva fe primera és en la terra. Quasi podríem dir que, per ell, l’essència de lo terrenal és eterna. Arriba fins a ampliar i donar vida pròpia a aquella afirmació de Ramon Llull que ens assegura la recobració de les potències de l’ànima en l’antra vida. Car segons ell, les nostres facultats i característiques reviuran en el Paradís amb el segell de les coses de la terra:

«Aquesta gràcia de la terra
no creguis que amb la mort hagi acabat
ni resti sols amb la carnal desferra,
que és pervinguda a la immortalitat».

La concepció que En Sagarra de la Natura és l’aspecte més personal de la seva poesia, Tot lo que viu damunt la terra té, traves d’aquest Primer Llibre de Poemes, una esgarrifança humana. Dóna fins una palpitació anímica al camp. En Sagarra sap donar-nos la sensació de la malenconia i de la joia i de l’espaordiment, i de la serenitat i del repòs de la Natura. I tot això, sense complaure’s mai en la colorització de les seves visions. És tan sols un alè misteriós que li fa donar ànima a la terra. Hi ha una espiritual correntia que anima i unifica totes les coses que viuen sobre’l camp: els bous estimen la terra que llauren i l’ase posa cada dia més amor en son camí i l’alosa, quan vola per l’aire, enyora el camp humit. I no es detura aquí la correntia espiritual que circula entre les coses animades i inanimades de la Natura. L’home és també enllaçat per aquest corrent a la matèria de son primitiu origen. En Sagarra diu:

«Sento la sang que em puja de la terra
i va pujant fins a enardir-me el cor».

L’alenada misteriosa de què hem parlat, el penetra i’l fa sentir-se lligat a la terra i nodrit de saba, com un arbre. Sembla que sigui un instint de fang que li dicti el cant; una inclinació subconscient a la matèria primera:

«O terra, tu has de fer-nos companyia
amb ton contacte tebi, humit i dolç
fins que siguem el que fórem un dia:
una mica de cendres i de pols.»

Les tres concepcions que conté aquest Primer Llibre de Poemes, són lligades per un rar temperament de poeta. Si cerquéssim una filiació en la poesia d’En Sagarra, toparíem sempre amb l’obstacle d’una inconfondible originalitat. En aquesta obra hi ha sense dubte un llevat de franciscanisme, però En Sagarra està molt lluny d’ésser un franciscà. L’espontaneïtat d’en Maragall ha exercit la seva influència en la forma del nostre poeta: nores-menys, com hem dit ja anteriorment, una fonda diversitat en la manera d’apreciar el concepte de la sinceritat d’estil, separa l’autor de «Chora» del de «Comte l’Arnau». En Sagarra és un cas nou dins la literatura catalana. Ell ha redimit la poesia camperola, aportant-hi una inspiració nova, i donant-li un segell de raça. És una poesia la seva, que fa olor de terra molla i de fusta antiga i de cera groga d’altar. Nosaltres gosaríem acomparar-la amb aquelles imatges antigues de rajola de faianç de les belles ermites, en les quals els nostres avis condensaven l’art selectíssim del seu temps amb la sabor immortal de la raça catalana.