La Tórtola Valencia, ballarina noucentista

La Tórtola Valencia, ballarina noucentista

Publicat a Picarol el 10 de febrer de 1912.

Fa quinze dies que a Novetats hi havia una graciosa ballarina que’s diu Tórtola Valencia. El nom no fa la cosa, i menys encara pot fer una ballarina. O si no fixeu-vos en la varietat de noms de tota mena que en els cartells, programes i anuncis en els diaris de la nostra Barcelona, fan venir ganes de fugir dels llocs aont se balla. Lo que menys de notable pot oferir la Tórtola es el seu nom. Si l’hagués d’aconsellar li diria que sen triés un altre. Però ella no ha de ballar gaire per Espanya, i a fora d’aquí, com que no l’entenen, el troben bonic, de la mateixa manera que nosaltres fa deu anys ens semblava Deu-sab-lo que volia dir el nom del tantes vegades celebrat autor de La Walkyria.

Com dèiem, la Tórtola Valencia es una ballarina. Però a la seva manera. Les ballarines d’ara, les que veiem al Liceu quan fa fred, i vèiem abans al Teatre del Bosc quan la xafogor empeny als barcelonins cap a les agradables altures de Gràcia i Sant Gervasi, no ensenyen la carn de les cames perquè diuen les senyores que no està bé; fan saltirons; alcen els braços, mouen el cap, somriuen, corren de puntetes i s’agafen les unes a les altres per la punta dels dits color de rosa, mentres l’orquestra mareja amb la música carrinclona d’un ballet. Doncs bé: la Tórtola, criada lluny d’aquí, en la grisa i ploviscosa ciutat de Londres tan coneguda per les seves marques de corbates i bastons com per la seva fabricació de monocles, sen donaria vergonya de ballar així. Ella dansa com el dia de demà ho faran totes les ballarines i com ja comencen a fer-ho les que s’estimen una mica. Talment, que mereix el dictat de noucentista.

I, naturalment: va passar lo que havia de passar. La Tórtola no es plat pera tothom. Només va agradar a les persones de bon gust i de purs sentiments artístics. Tots els artistes de Barcelona van anar a veure-la i tots ne feien croquis. Aquesta dona surt a les taules amb una roba fosca enrotllada al cos com una túnica de gasa; les cames i’ls braços a l’aire; o bé, quan interpreta danses egípcies, amb una vesta morada i verda que l’envolta de cap a peus, amollant-se a les línies plenes del seu cos aont la gràcia de la bellesa sembla aturada en les suaus ondulacions en les sobtades eminències d’un marbre transformat pels déus en carn. Pera dir com balla no hi han paraules. S’ha de veure, per creure-ho. Tots els qui no anaren a contemplar-la de sis a set de la tarda o de dotze a una de la nit, prou castigats estan perquè ara nosaltres volguem fer més viva la recança que deuen sentir a hores d’ara, fent en aquestes pàgines una descripció de la seva manera de ballar.

I una ballarina així no fou esperada amb el neguit amb que fa dos mesos esperaven totes les classes socials de Barcelona a la Goya. Si bé ho esbrinéssim trobaríem la raó d’aquesta indiferència en el fet d’haver-se dit que la Tórtola ballava només que danses sagrades. Si avui dia la gent és tan descreguda, que no creu que sigui possible fer sagrada la dansa, quan precisament les monges primitives, les sacerdotesses, lo primer que aprenien, després dels misteris, eren les danses! Els déus antics eren tant a la mesura dels seus creients, que tots eren uns en judicar amb gran coneixement de si una pírrica o una kybile era ben ballada o no. I la dansa que en el pervindre agradarà als intel·ligents i a les multituds, serà aquesta mateixa dansa del passat, si hem de creure a una distingida ballarina ianki que ara és a París i que’s nomena Isadora Duncan. Diu aquesta senyora que balla tota nua, quan li deixen fer, amb tot i ésser coneixedora de la filosofia de Pitàgores i creure en la divinitat de Richard Wagner. Com ara hi ha vaga de ballarines a l’Opera, de París, per què demanen la jornada de mitja-hora, la Duncan ha estat víctima d’una interviu, a conseqüència de la qual ens ha fet saber que si les coses del món se mouen el mateix ara que fa tots els mils anys que vulguin, i si’l sol segueix com abans la seva via esplendorosa, plena de joia i de majestat, sense que ningú se n’estranyi, no hi ha cap motiu perquè les ballarines no ballin i’s moguin de la mateixa manera que en els temps de Tais, que dansava sota’l cel lluminós d’Alexandria en els temps dels Pares de l’Iglesia.

La Tórtola Valencia no és pas pitagòrica, però balla com si ho fos. Si no per altra cosa, hem de desitjar que continuï exercitant l’agilitat dels seus muscles en les danses antigues perquè tenen la virtut meravellosa de conservar la puresa de les línies del cos. Els moviments i les actituds dels «ballets» de l’òpera moderna deformen, desfiguren, enlletgeixen. Les males, més que per la moral, se duen per amagar defectes d’estructura física. I com que la Tórtola, gràcies als déus, no té cap defecte ni deformació per amagar-lo, balla ria nua si la deixessin fer! Si la voltessin d’estàtues gregues, i’l llegidor havia de donar la poma a la més perfecta, com Paris havia de triar la més hermosa de les tres deesses candidates a la poma, jo crec que’l llegidor la donaria a la Tórtola Valencia, la qual, amb la poma a la mà dansaria una dansa hel·lènica pera representar amb la mímica i amb les actituds les sempre desitjades abundors de la Primavera, les delícies de les matinades sense núvols ni fred, i l’alegria reposada dels que en aquest món han trobat pera la seva sed la poma somniada.