Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709544348.0793690681457519531250', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Domènec de Bellmunt - Els vagabunds de Barcelona | Papers Vells

Els vagabunds de Barcelona

Els vagabunds de Barcelona

Publicat a Mirador el 5 de desembre de 1929.

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona.

Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Un guàrdia mantenia l’ordre.

L’entrada al pati era barrada per una porta de ferro plegable que el guàrdia mantenia mig oberta. Les dones parlaven molt; les criatures ploraven. La fila donava evidents senyals d’impaciència…

—Silenci! —exclamà l’agent de l’autoritat.

Les dones seguiren parlant. Les criatures plorant.

—Silenci, dic! —repetí el guàrdia, aquesta vegada en to més enèrgic.

Les dones aleshores emmudiren en sec. Àdhuc els infants es miraren amb un gran esporuguiment aquell home uniformat i estroncaren, per un instant, llur plor.

Al cap d’una estona el guàrdia acabà d’obrir la porta de ferro i les dones s’apretaren per tal de poder entrar les primeres. Entremig de les dones i les criatures es veia algun noi jovenet, de dotze a quinze anys com a màxim, que també s’arranjava per conservar el seu número a la cua. També hi havia quatre o cinc ancianes, no pas més. Totes les altres tenien l’aire de mares de família envellides per la misèria, l’excés de treball, les malalties…

—Potser no n’hi haurà per tothom! —exclamà una veu de l’interior. I després afegí:

—Primer els que tinguin bons de beneficència!

El grup de dones irrompé vers una saleta reduïda, a l’entorn de la qual hi havia bancs de fusta per seure i, al fons, una finestreta per on, segurament, s’havia de despatxar quelcom. Les dones tragueren uns pots de llauna de llurs senalles i esperaren resignadament que els arribés el torn.

Era que hom havia de repartir petricons de llet, primerament als pobres que exhibissin vals de beneficència. La quantitat restant havia d’ésser repartida, equitativament, entre els altres.

La distribució dura una estona molt curta i resulta un espectacle emocionant. A mesura que van distribuint-se petricons el dipòsit minva, naturalment. Els darrers de la fila manifesten llur neguit amb unes mirades que fan pietat. Les dones allarguen el coll per veure si encara els en tocarà una mica. Generalment, poca o molta, n’hi sol haver per a tots.

L’escena és idèntica a la de les sopes populars, de les cuines per a pobres. Aquesta institució creada per l’Ajuntament de Barcelona és una secció de la Beneficència Municipal que hauria d’ésser ampliada. Molta gent necessitada ignora que existeixi. De llet, però, no en sobra mai.

Aquella tarda en mancà.

Després que fou vessat el darrer rajolí de llet dintre un pot de porcellana pelada que oferia una noieta de dotze o tretze anys, vàrem sortir. En aquell moment, però, ens vàrem adonar d’una dona que duia un infant al braç i que sortí apressadament pel pati de la Comissaria de Beneficència, pati que dóna, per la part posterior, al carreró que mena a l’Hospital de la Santa Creu. La dona es va aturar, dissimuladament, davant les finestres d’un cobert vulgar que el mateix podia ésser un magatzem, que una botiga o que un garatge.

No era, però, ni l’una cosa ni l’altra.

Era la presó provisional dels vagabunds i dels captaires detinguts per la brigada especial. Dos xicots, joves, bruns, agitanats, coberts amb boines, treien el cap per la petita finestra de llur presó. La dona s’hi atansà, ràpidament, parlà un instant, els donà quelcom, i sortí corrents vers el fosc carreró de l’hospital. El guàrdia venia…

Moments després hi vàrem passar nosaltres. Els detinguts ens cridaren:

—Senyoret, una mica de tabac!

—Un cigarret!

—Una caritat!

Tots eren menors de vint anys.

—Qui sou i què feu, aquí? —vàrem preguntar-los.

El més garlaire i el més decidit contestà en nom de tots:

—Som obrers sense feina que ens hem vist obligats a demanar caritat. La brigada especial ens ha portat aquí, detinguts.

—I ara on us portaran.

—A l’Asil del Port. Senyoret, una mica de tabac abans no miri el guàrdia!

—A tots us varen agafar a la vegada?

—Jo dormia en un banc de la Rambla! —diu l’un.

—Jo demanava caritat davant d’un teatre! —fa l’altre.

—A mi m’agafà la brigada a la terrassa d’un cafè del Paral·lel! —féu un tercer.

No em varen dir, però, que tots eren clients d’aquella presó benèvola i de l’Asil del Port, on els obliguen a sortir de llur mandra inguarible fent-los fer paquets de serradures, paquets de terra d’escudelles i altres treballs senzills que hom els retribueix poc o molt.

Tots aquells feien la cara de murcians. Dos eren oriünds de Cartagena. D’altres eren d’origen indeterminat. Són gent acostumada a viure de l’esforç d’altri, sempre al marge de la llei.

La brigada especial els coneix a tots, d’una hora lluny. En general solen donar si fa o no fa la mateixa excusa:

—Veníem a Barcelona a cercar treball i no n’hem trobat… a l’últim ens hem vist obligats a demanar almoina…

És una excusa fina, susceptible d’enternir. No costa gens, però, d’endevinar quins són els obrers autèntics que en un moment de fam i desesperació s’han vist obligats a estendre la mà o a vagar pel districte cinquè a la recerca d’un portal acollidor. Generalment aquests són molt rars.

Abunden, en canvi, els professionals del vagabundatge, els que exploten els sentiments caritatius dels transeünts recorrent a la cantarella enternidora, simulant desgràcies i àdhuc insultant el públic quan aquest no es deixa commoure o no és prou generós.

A un agent de la brigada especial vaig preguntar-li quina mena de gent abundava al país dels vagabunds professionals:

—Gent jove, xicots sobretot.

—Tots els envien a l’Asil de Nostra Dona del Port?

—Gairebé a tots.

—Hi ha reincidents?

—Desgraciadament sí. Aquests, però, són objecte de mesures de càstig. La Comissaria s’encarrega també de guardar fins que la família els reclama els menors de tots dos sexes que s’han escapat de casa seva.

—I els ancians que demanen caritat?

—Aquests són portats a l’Asil del Parc.

—Hi ha noies joves, també?

—No gaires. Si són menors són traslladades a l’Asil de la Protecció a la Infància. Les dones majors són ingressades al Bon Pastor.

La brigada especial efectua rondes nocturnes que solen ésser sempre fructuoses. A l’hivern la seva acció resulta, de vegades, salvadora. Recull els captaires malalts, anèmics, tuberculosos, que dormen a les escales d’un portal dels ravals baixos i els transporta a la Comissaria, on almenys dormen sota cobert. L’endemà l’Hospital o l’Asil els dóna acolliment fins que se salven o moren…

Aquella nit, entre els detinguts, no hi havia un sol cas que inspirés llàstima. Tots feien cara de professionals de la mendicitat. Ens semblà haver-los vist a tots algun dia a la sortida d’un cinema explotant els bons sentiments dels galants que anaven del braç d’una dama, ploriquejant darrere les senyores elegants o abordant-vos en la foscor d’un carrer.

Saben la cançó de memòria i allarguen la mà d’una manera automàtica.

De vegades aquests pidolaires ensinistrats pertanyen a una banda de professionals de la mendicitat muntada a la moderna, com un negoci, amb sucursals, delegacions, agents i àdhuc acadèmies…

Els agents estan a sou i comissió. L’argument és de novel·la fulletonesca, però és molt, massa versemblant Els homes de la brigada especial us explicaran coses increïbles!

—Senyoret, una mica de tabac!

—Senyoret!

Tenien una veu estudiadament planyívola. Vaig allargar-los unes cigarretes. De passada vaig mirar a l’interior de la petita presó de la qual sortia un tufet de misèria i brutícia.

El guàrdia. Que venia, va interrompre el nostre diàleg.

Ràpidament els vagabunds varen amagar altra vegada llurs caps dintre aquell cau que guarda, durant unes hores, llurs misèries i llurs immundícies.

Nosaltres ens en vàrem anar carreró avall…