Tomàs Garcés

Jo no sóc gens metòdic. Tot i reconèixer els grans avantatges que té l’escriure sempre a les mateixes hores, he escrit quan m’ha semblat. De vegades una inspiració fortíssima m’ha fet alçar del llit, al vespre, agafar la ploma i escriure hores i hores. D’altra banda, no he volgut mai coaccionar la meva inspiració. Però si alguna vegada m’ha convingut esprémer la intel·ligència i la imaginació, l’obra ha rajat. Tinc, doncs, el convenciment que hauria pogut produir molt més.

06 març, 2022

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

11 setembre, 2021

Carles Riba

Idea cara, i per això la retraiem, al nostre Josep Pla. L’ha expressada, més d’una volta, amb la cruesa enèrgica d’una equació: “La pàtria és el paisatge. L’ascendent rural dels meus avantpassats informa tota la meva vida, els meus actes i els meus pensaments.” “Sóc —conclou més avall— un pagès en tota l’extensió de la paraula.” D’acord. Però ni un pagès és tan simple com això, ni són simples els altres homes i les coses del món.

11 setembre, 2021

Carles Riba

Els seus homes hi són embolcats gradualment, insidiosament, fatalment, com si s’espesseís entorn d’ells un aire fet dels inefables residus de tot allò que no s’és resolt. Hi ha una aspiració precisa, però projectada al lluny de la pròpia imaginació, com un miratge que brilla sobre un fons mat i monòton. L’aspiració infinita, repetidament fallida i represa, els isola: part de fora, el món continua amb el seu ordre, les seves jerarquies de valors, les seves convencions i les seves incomprensions.

11 setembre, 2021

Carles Riba

En canvi, en el cas de Josep Pla, el que essencialment manca és la unitat; i això, pel que d’ell és característic, que és d’haver posat el centre del seu humor, no en la intel·ligència, sinó en el sentiment. La intel·ligència, si de cas, hi juga el paper d’instruir, de dirigir, d’aclarir aquest sentiment, elevant-lo a la categoria més saborosa de sensibilitat.

11 setembre, 2021

Josep Maria Boronat i Recasens

No tinc història. Encara que vaig néixer a Olot, sóc de família barcelonina. Sobre la meva infantesa poques coses puc dir; fou com la de tants altres infants. He col·laborat a la pàgina literària de “La Veu de Catalunya”, la qual cosa ha estat motiu que jo ara publiqués un llibre meu; em nomenaren membre de la Societat Catalana de Filosofia, preocupant-me principalment per les qüestions d’estètica, i col·laboro a la col·lecció de “Els Nostres Clàssics”.

26 maig, 2021

Joan Crexells

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica.

24 octubre, 2020

Pere Coromines

De fa molts anys a Barcelona, les penyes, les tertúlies, les taules de cafè i les llotgetes dels teatres són i han estat petits remolins de crítica ciutadana, projectadors d’idees, iniciadors de moviments i rectors de corporacions públiques. Aqueixes minúscules i canviants colles no admeten compromís de partit. Talment, que veureu reunides en elles homes de les filiacions més contradictòries, els quals, en sortir d’allí es reincorporaran en la seva escola, en la seva religió, en les seves empreses socials, en els seus partits, en el seu grup financier. Allí són de la colla, que té un tarannà

02 setembre, 2020

Tomàs Garcés

Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros.

14 juliol, 2020

Joan Llongueras

A Barcelona ha mort un geni! A Barcelona a mort un sant! Els que hem vist, des de petits, anar sorgint lentament, pam a pam, de sota terra les pedres vives d’aquest el nostre temple expiatori, el nostre temple pairal, el nostre temple providencial, de la Sagrada Família, d’aquest temple que ha estat un temps nomenat la Catedral dels pobres, i hem viscut, dia per dia, l’aparició d’En Gaudí i hem presenciat la florida miraculosa dels seus somnis de místic i de poeta.

07 juny, 2020

Josep Maria de Sagarra

Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.

29 maig, 2020

Andreu Dameson

Els historiadors d'una època i d'una societat han de conèixer les caricatures de la mateixa. La caricatura és una font política i social, i reflexa, tant o més que altres documents escrits ―menys les xifres― les característiques de la vida col·lectiva.

30 abril, 2020

Francesc Mapons i Anglasell

Un cert dia, aviat farà dos anys, En Gaudí va ésser detingut. D’aquest episodi de la seva vida, no li plaïa parlar-ne: no creia que se n’hagués d’enorgullir, ni se’n volia enrojolar; de més a més, considerava la detenció tan natural, que entrava en la categoria d’aquells incidents dels quals no val la pena de dir una paraula.

10 juny, 2019
Carregant més articles...
No more posts