Gaudí home de desordre

Un cert dia, aviat farà dos anys, En Gaudí va ésser detingut. D’aquest episodi de la seva vida, no li plaïa parlar-ne: no creia que se n’hagués d’enorgullir, ni se’n volia enrojolar; de més a més, considerava la detenció tan natural, que entrava en la categoria d’aquells incidents dels quals no val la pena de dir una paraula.

El delicte que en va ésser causa, dit secament, sense comentari, és dels que produeixen una invencible estranyesa; és precís retrocedir alguns segles per a trobar-lo en funcions; va ésser detingut perquè volia combregar.

Cal explicar les coses per a fer-les comprensibles. En Gaudí combregava cada dia; era el seu primer acte quotidià; aquell dia, però, volgué combregar en públic. Volia assistir a una comunió col·lectiva, una de les que s’anomenen comunions generals; tenen certes excel·lències d’exemplaritat, sobre les practicades en solitud íntima.

I aquell dia, era delictuós combregar en públic; al senyor Bisbe li impedia regir la diòcesi la malaltia que, a la fi, li va ocasionar la mort; el combregar en públic era defès; en patia l’ordre; de feia mesos, arreu era ja impedit que el jovent combregués junt, amb l’escalf de l’exemplaritat.

Com si amb l’intent no n’hi hagués hagut prou, En Gaudí volgué combregar en una església interdita: la interdicció consistia que, de bella matinada, hi era impedit d’accés; en aquella església, aquell dia no s’hi havia de pregar, ni s’hi podien administrar els sagraments: hi van comparèixer uns nuvis sol·licitant el casament, i foren repel·lits; es presentaren unes monges vetlladores ―el senyor Rector morí l’endemà― i hagueren de tornar-se’n. Tothom havia pogut veure com anava En Gaudí pel carrer; la flama de la seva vida interior li arborava el pensament i els sentits; quan era prop d’una església, per a combregar, el seu esperit es transportava. Amb l’ànima plena d’altíssims sentiments anava avançant i topà amb l’obstacle; va esmenar les seves passes, s’encaminà a una altra porta, i també hi va topar; tornà a la primera, i el seu anhel d’entrar-hi el va incitar a forçar-lo; no s’adonava de la suprema impertinència que feia.

No es van entendre; no hi havia possibilitat de què s’entenguessin, perquè intentaven dialogar les veus de dos mons diferents; En Gaudí era l’encarnació d’un món en el qual les subordinacions seguien una escala inversa a la de l’altre; per aquest motiu va trobar sempre la detenció, un fet natural; no podia haver estat altra cosa; la gosadia tingué la fi que havia de tenir.

Cap a migdia començà a córrer que En Gaudí no havia pogut combregar; la nova no era exacta; certament estava detingut, però havia combregat; hi ha una comunió espiritual; hi ha un bateig de sang qui supleix el ritual d’aigua; hi ha una comunió de desig qui supleix la del sagrament, i amb ella combregà aquell dia, entre parets que no tenien cap altar.

En Gaudí no era home per a cedir; tenia aquell entestament de la fe humil que consisteix a superar la contradicció enlairant-s’hi per sobre; la va superar; i en tenia tan plena consciència, que aquest era el primer motiu del seu silenci sobre l’incident; no es creia amb el dret d’enorgullir-se del que era una cosa tan natural; quan entra en joc l’esperit, la superació és inevitable; i En Gaudí vivia amb amplitud la vida de l’esperit.

La seva impertorbabilitat provenia d’aquest amarament de fe; li havia ensenyat el valor de les paraules i el de les accions, i li atorgava el do de viure fruint per endavant el triomf.

Per això era home de desordre; el triomf és la consagració d’una mort; de la de l’ordre de les coses que acaba; tan fidel hi fou, al seu desordre, que li va ésser premiada la fidelitat fins amb senyals visibles, atorgant-li el do de què el seu traspàs desordenés tot el que hi tocava; va desordenar les pràctiques dels enterraments, va desordenar les lleis del sepeli, i àdhuc el ritme sagrat de la ciutat, de l’un extrem a l’altra, a la travessa.