Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1711712884.7149178981781005859375', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Pere Coromines - Una nit a la “Maison Dorée” | Papers Vells

Una nit a la “Maison Dorée”

Una nit a la “Maison Dorée”

Publicat a L’Esquella de la Torratxa l’11 de juny de 1926.

De fa molts anys a Barcelona, les penyes, les tertúlies, les taules de cafè i les llotgetes dels teatres són i han estat petits remolins de crítica ciutadana, projectadors d’idees, iniciadors de moviments i rectors de corporacions públiques. Aqueixes minúscules i canviants colles no admeten compromís de partit. Talment, que veureu reunides en elles homes de les filiacions més contradictòries, els quals, en sortir d’allí es reincorporaran en la seva escola, en la seva religió, en les seves empreses socials, en els seus partits, en el seu grup financier. Allí són de la colla, que té un tarannà propi, un esperit, una mena de tast, una jeia i, per damunt de tot, una tradició.

La taula d’en Suñol al Cafè Suís fou per molt de temps la directora de la hisenda municipal. Les penyes de l’Ateneu fan i desfan les Juntes Directives. Hi ha llotgetes del “Liceu” que han vist la formació dels més sòlids sanedrins bursàtils. Si algun dia es vol escriure una història de l’esperit barceloní a començaments del segle XX, s’haurà d’esbrinar la composició heterogènia d’aquests petits cenacles dotats d’una intensa activitat explosiva.

Alguns dels nostres més brillants ramblistes, veritables creadors de mots d’ordre, no tenen altra història que la de la seva penya, on han tronat, gesticulat i fet escruixir a còpia de gràcia i d’espurnejant ingeni. Fora d’ella no eren ningú, un escriptor inèdit, un metge banal, però en arribant ells, la penya exultava d’animació i de joia, i quan es moren, només la penya, que els troba insubstituïbles, en serva l’efímer perfum.

Deu i quinze anys enrere tothom coneixia la taula de la Maison Dorée, com nucli d’on eixien crítiques, orientacions, vituperis, sarcasmes, crits d’indignació i notes d’un realisme brutal. Pensades que arribaven allí inflades com un montgolfier, s’esvaien amb el sol alè de la taula. Petits incidents que haurien passat sense que se n’adonés ningú, hi eren assenyalats agudament com indicis de grans tombs d’opinió. Es pot dir que els de la taula hi duien més el seu humor que el seu pensament individual, perquè allò que eixia d’allí, gairebé mai ho havia pensat abans cap dels que hi anaven. Però en les hores més crítiques hom es preguntava: Què diu la Maison Dorée?, com en altres ocasions es preguntava: Què diu Roma?

Ara molts s’alaben d’haver estat a la Maison Dorée, però allí hi havia roca viva i molta terra d’al·luvió. Allò que se’n diu penya, la formaven el doctor Turró, en Juli Maria, en Maurici Vilumara, en Joan Moles i en Quimet Salvatella. Moltes tongades s’hi veia en Pere Rahola, un còmic que feia molt bé L’endemà de bodes, i en Calvet, l’amable i gentil optimista que tan aviat ens va deixar. L’al·luvió érem tots els altres que hi anaven un dia sí i els altres no, sense alterar aquell seny únic i tradicional de la taula, sempre realista i apassionat alhora.

No gaire abans de les dotze de la nit, el mosso de la taula, que era com ara el sagristà, o com els que posen la sorra abans de passar els gegants, fidel i amatent reboster del cenacle, ja no hi deixava seure cap passa-volant. Poc a poc arribaven del teatre, més rarament del centre o de la redacció, els oficiants noctàmbuls. En Moles preludiava qualque fina procacitat, en Vilumara sortia de trascantó amb veu estrident per on ningú s’esperava, en Rahola comentava grassament, amb grans moviments del cap, mentre en Salvatella, un xic escèptic, demanava ostres o pernil serrano. Però el tro s’anunciava sord, i això de sord és un dir, des de les primeres paraules malhumorades d’en Marial.

Heus aquí el fons d’aqueixa mena de carbó que voldria ésser el retrat del doctor Turró, home de penya, crític irascible de les bagatel·les ciutadanes. El que el veia entrar per una nit d’hivern, embolcat amb la seva capa rebregada, calat el barret tou, no gaire repassat de cara, llançant llambregades gens amables, apretades les barres per un gest habitual de la boca, hauria pogut pensar si se les havia amb un conspirador de l’època romàntica, com no li veiés l’alegre malícia que li voleiava als ulls, així que distingia als amics que ja l’esperaven a la taula.

Havent-lo sentit, més d’una vegada, exposar mestrívolament qüestions científiques a l’Institut d’Estudis Catalans o al Laboratori de Psicologia Experimental, no puc imaginar al doctor Turró a la taula de la Maison Dorée, sinó com tot un altre home. Devia ésser tan profund, què us diré?, el seu fàstic pel snobisme culterà, que podíeu enraonar mig any a la taula amb ell, sense descobrir que era un savi. La seva veu, que es plaïa a fer barroera, planerament pagesa, allargant els llavis, semblava, a voltes, la túnica humil sota la qual dissimulava la condescendència d’una observació amable. Podríem dir que parlava aleshores en funció de la seva bondat, no sempre perceptible.

Però el seu posat habitual així que després de tota mena d’entrebancs sentimentals. La seva conversa era aleshores un assalt d’esgrima, però amb floret de punta. Els llavis, abans allargats per fer taujana la veu, ara es contreien i marcaven una comissura llisa i fina, d’on partia el dard virulent. Tota la cara se li ombrejava d’ira, apretades les barres, bridats els músculs per la contracció de l’escomesa, llambregant els ulls darrere la barricada esquerpa de les celles.

Era característica en ell una manera de reculada física per tornar a atacar, que consistia en una aspiració enèrgica pels badius del nas, que semblava com si al passar-hi l’aire gairebé xiulés. El braç, gesticulant, prenia part a la conversa. Aleshores el més lleu somrís era una concessió a la taula, perquè cal dir que les més de les vegades les crítiques d’en Turró hi prenien la forma d’un atac contra tots els altres plegats, actitud tranquil·litzadora envist la que tenia quan atacava, com jo l’he vist atacar, algú personalment, que en aquest cas feia respecte i por. Si ho sabré jo, que un vespre sortint de l’Institut vaig tomar la bofetada que anava de dret a la cara d’un pulcre glossador del diletantisme filosòfic.

Però, està clar, a la taula de la Maison Dorée era altra cosa. Quan més exaltat gesticulava, fos que trobés la mirada d’un amic o que en l’entreforc de dues idees el sobtés el caient habitual un xic escèptic del cenacle, trencava de camí amb un tant se val ple de condescendència i de bonhomia. Com si deixés les armes damunt del marbre, prenia la retirada devés la tassa de cafè i n’assaboria un glop amb epicúria delícia. En Marial tronava ara més que mai amb la seva veu sorda, en Moles treia la punta acerada de la conversa i en Vilumara sortia de trascantó amb el seu espinguet esquerdat, no sempre exempt d’agudesa insòlita.

La ira d’en Turró era un bell espectacle, sobretot si no anava per un hom l’escomesa. Els que l’hem sentida brunzir sota el llambregar de la seva mirada, en servarem el record d’un esperit segur, d’un cor lleial i d’una voluntat recta.

Barcelona, 6 de juny de 1926.