In Memoriam

Joan Crexells era un home blanc, aprimat de rostre, aprimat de cos i de mans, una forma on la carn hi vivia un estalvi, d’una delicada austeritat sensual. Tot el que signifiqués oci, distracció material o abandonar-se a una banalitat qualsevol era impossible de trobar-ho en aquella cara d’angles i inflexions, en aquell tòrax comprimit, en les cames llargues o els dits esmolats. Joan Crexells era una figura feta per al pensament i el treball, perquè els nirvis vibressin i percudissin amb calma sense que cap mena de pompa els distragués, ni cap entrebanc anatòmic els llevés intensitat.

Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.

Joan Crexells era fill d’una casa sense antecedents intel·lectuals; havia nascut d’una sang plena de voluntat i d’eficàcia, i va desvetllar-se de cara a la lletra impresa amb un sentit de responsabilitat que estic segur que no ha superat ni ha igualat cap jove de la seva època en el nostre país. Lentament i obscurament, Joan Crexells anà formant el seu esperit de la millor manera, estudiant a fons, defugint tota brillantor epidèrmica, amb una timidesa antideclamatòria; tot el contrari de com acostumen a formar en els nostres climes els prestigis primerencs.

Joan Crexells, no es deixà temptar mai pel camí fàcil ni per l’èxit immediat; abans que el seu nom tingués una garantia absoluta en els nostres diaris i en les nostres revistes aquest apassionat de l’estudi havia cremat totes les seves energies per a obtenir un invencible exèrcit cultural a la seva disposició i per a donar una seguretat positiva als seus conceptes.

Per això totes les coses que sortien de la ploma d’En Joan Crexells no queien mai en el buit i eren sempre aprofitables, eren obra d’un home que treballava seriosament a profit de la cultura del seu país. Difícilment es trobaria una persona més ben dotada que ell per a tractar tots els temes espirituals. En el treball periodístic ―fins en el més excel·lent― s’hi troba gairebé sempre una manca de gruix, un cert perfum picant d’improvisació.

En el treball periodístic de Joan Crexells us sobtava sempre una sensació contrària. Aquest gruix de coneixement i de responsabilitat l’oloràveu darrere de cada síl·laba, i al mateix temps no endevinàveu mai cap gota de malabarisme de “bluff” o de joc de mans literari. La ploma de Joan Crexells era sempre sincera, atacava els temes de bona fe, seguia el fil de les qüestions amb una lògica honesta despullant el seu pensament a la llum del dia, tant en els seus assaigs filosòfics com en els seus escrits de política, d’economia o de crítica literària.

Joan Crexells era com aquestes grans capacitats dels segles d’or, que esguardaven la vida i els temes actuals des de la seva profunda riquesa d’humanistes. Joan Crexells havia après dels antics la llengua i la ciència i l’estoica serenitat que aguanta fins a l’últim moment de la seva vida. Aquella estoica serenitat que l’havia fet un dels homes més íntegrament morals, una ànima exemplar.

Actualment les possibilitats de Joan Crexells començaven a donar un rendiment excepcional; la poliforme secreció del seu esperit ens deixava veure a tots els que seguíem la seva obra tots els anys d’estudi, tota la voluntat i l’esforç mental d’aquest jove únic.

Deixant de banda els lligams personals i la desolació que produeix una mort tan despiadada i tan fora de temps, i esguardant aquest fet des del punt de vista utilitari, no podem deixar de considerar que amb la mort de Joan Crexells les nostres lletres i tot el que afecta al nostre esperit i a la nostra cultura han sofert un cop irreparable, una pèrdua que a primer cop d’ull potser no se sabrà ponderar prou, però que, al meu entendre, és de les més grans i de les més doloroses que hem sofert en aquests darrers temps.

I el que només sabran els seus amics i els que l’han estimat, és la mena inefable d’home i de cavaller que s’acaba d’extingir per a sempre, als trenta anys de la seva vida i en l’inici magnífic de la seva expansió espiritual.

Jo, durant molt de temps, he passat infinites hores de conversa amb Joan Crexells, hem corregut junts moltes terres, hem vist coses emocionants i hem viscut junts tot un any en el Nord d’Europa, en aquells dies que encara fumejava tot del foc de la guerra. La seva amistat ha estat sempre per mi un exemple de moral humana i d’honradesa intel·lectual; en aquests dos sentits no he conegut ningú que l’igualés ni que se li assemblés. L’elogi que en aquests moments pugui fer d’ell serà borrós i imprecís, ha de portar fatalment un vel de llàgrimes.