La importància del vuit-cents català

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica. Un dia són exposicions retrospectives; un altre, comentaris crítics; un altre, reimpressions d’obres literàries o filosòfiques, allò que demostra aquest interès. Les exposicions Vayreda, Martí Alsina i Benet Mercader; els comentaris crítics sobre Verdaguer, de Carles Riba, Josep Maria Capdevila i Tomàs Garcés; l’edició de les obres completes de Balmes, són exemples triats a l’atzar de com s’ha restablert una sèrie de valors oblidats ―alguns cops un oblit aureolat de glòria― del nostre vuit-cents.

Aquest fet i l’aparició de la Fundació Bernat Metge amb tota l’alteració d’actitud intel·lectual que significa, representen, al meu entendre, les dues característiques fonamentals de la cultura catalana posterior a l’etapa de Xènius. És una rectificació, el valor de la qual en produccions és cosa a veure, però que significa ja de moment un eixamplament de comprensió. La rectificació és natural: el comerç del segle XX portà un moviment contrari al vuit-cents; hom féu burla de l’obra modesta en programes dels mestres vuitcentistes. Però del vuit-cents es pot dir, com el professor Serra i Húnter diu de l’escola escocesa: promet poc, però dóna tot el que promet. El primer quart del vuit-cents, en canvi ―i no em refereixo pas a Catalunya tan sols― serà, segurament, l’època dels programes sense realitzacions congruents.

En aquesta obra de restauració dels valors vuitcentistes hi ha una qüestió central, i és el coneixement de l’evolució de la filosofia. La síntesi filosòfica, les influències de la ciència del temps, té alhora les influències de la consciència religiosa de l’època, i es colora amb les característiques racials eternes.

Potser és cert que hi ha una filosofia que té l’objectiva impassibilitat de la ciència. Però les filosofies vivents, les que es donen en la història, responen sempre a motivacions profundes en les quals l’anàlisi descobreix al costat de l’element de filiació científica, elements religiosos, poètics, nacionals.

A l’obra de la història de les tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX, fa temps que el professor Serra i Húnter esmerça la seva activitat. En els discursos d’entrada a l’Acadèmia de Bones Lletres féu un breu resum general del tema, i assenyalà les principals fites que divideixen els períodes.

Aquests períodes, segons el professor Serra i Húnter, són quatre. La primera meitat del segle en comprèn dos de ben definits. El primer fins a l’any 1837 i el segon fins a l’any 1857. El primer és un temps de desorientació; el pensament català estava sotmès a diversos ordres d’influència i cercava la manera de trobar una expressió peculiar. El segon període comença en el curs d’En Martí d’Eixalà i acaba en la publicació de les lliçons de Psicologia i Lògica de Pere Codina i Vila. És un període en el qual apareixen, representades per tres homes ben caracteritzats, la tendència frenològica, la filosofia escocesa i un renovament de l’escolàstica contrastada amb les altres filosofies de l’època. El tercer període té com a personalitat central En Llorens, i es caracteritza per l’arrelament de la filosofia escocesa a Catalunya, i el quart, que comprèn el darrer quart de segle, es caracteritza per l’aparició del positivisme i una reacció escolàstica que se separa en molts aspectes de la filosofia balmesiana.

D’aquests quatre períodes, el més interessant és, sense cap dubte, el segon: en ell es condensen tres de les grans figures de la nostra filosofia del segle XIX: Cubí, Martí d’Eixalà i Balmes. El primer és el tipus de l’aventurer intel·lectual; entusiasta d’una tendència a la moda com era aleshores la frenologia, la defensa i la propaga amb un fervor extraordinari. El segon és el professor de la Universitat, que en l’obscuritat de la seva càtedra va posant les bases d’un sistema nou que renova les tendències filosòfiques del temps a Catalunya. El tercer és la síntesi i la superació dels dos primers: la passió del polemista i l’anàlisi rigorós i sistemàtic del professor, tot en un sol home: 37 anys d’una de les vides més denses que s’han produït a la nostra terra, tant en l’ordre teòric com en l’ordre de l’activitat pràctica. Sobre el primer aspecte, la tendència de Balmes suscita en el senyor Serra i Húnter el següent comentari:

“Balmes és el que, al meu entendre, ha encertat més en els termes de la renovació (de l’escolàstica), essent la seva posició més ferma en el camp de la filosofia teorètica que ho és actualment l’escolar de Mercier a Lovaina o la italiana de Milà. Amb homes com Balmes, l’escolàstica pot anar a la lluita amb l’idealisme germànic o amb l’experimentalisme anglès; amb comentaristes i glossadors de Sant Tomàs que es giren d’esquena a tota filosofia posterior a l’escolàstica, es va inevitablement al fracàs.”

En el tercer període, Llorens, aquesta personalitat encara en gran part desconeguda, representa, pel que es veu a través dels seus deixebles, una de les personalitats més influents, intel·lectualment, de l’ètica.

Aquests quatre homes tan diferents en molts aspectes, entre ells tenien una cosa de comú, que és potser la seva lliçó més important per les generacions actuals. Tenien una idea central i la desenrotllaven i l’aplicaven a tots els aspectes de la vida i la contrastaven amb les altres tendències importants de l’època. Schopenhauer deia que el problema no és tenir moltes idees, sinó tenir-ne una de sola que valgui la pena d’ésser pensada tota la vida. És aquesta la virtut del pensador i del filòsof: ni frivolitat ni quietisme; renovació constant a base d’unes mateixes idees centrals.

L’obra del doctor Serra i Húnter que s’ha iniciat en aquest petit treball admirable de claredat i sistematització, completarà la lliçó que la història del vuit-cents filosòfic, tan bescantat, pot donar a les generacions actuals.