Una conversa amb Josep M. Capdevila

Una conversa amb Josep M. Capdevila

Publicat a La Publicitat el 6 de febrer de 1926.

Trobem l’autor de “Poetes i crítics” amb uns llibres sota el braç, ben planxats els seus cabells negres, la seva cara d’infant meravellat i el seu posat d’home que no es dóna importància, però que realment té una valor. Primer no sabia què respondre ni com contestar, però després, a mesura que la conversa va anar prenent intensitat, fou ja fàcil la nostra tasca.

Sobre la seva vida poc ens volgué dir:

—No tinc història. Encara que vaig néixer a Olot, sóc de família barcelonina. Sobre la meva infantesa poques coses puc dir; fou com la de tants altres infants. Vaig estudiar la carrera d’advocat junt amb els literats del dia com són Carles Soldevila, Lluelles, Josep M. de Sagarra, Carles Riba, etc., etc., i En Joan Climent, avui cònsol a Hamburg, el qual tenia un temperament literari exquisit.

He col·laborat a la pàgina literària de “La Veu de Catalunya”, la qual cosa ha estat motiu que jo ara publiqués un llibre meu; em nomenaren membre de la Societat Catalana de Filosofia, preocupant-me principalment per les qüestions d’estètica, i col·laboro a la col·lecció de “Els Nostres Clàssics”.

Des que vaig tenir una congestió que féu que jo mateix em privés de sortir a les nits, que em llevo molt de matí. Em sap greu per una sola cosa: pels actes artístics als quals em veig obligat de no poder assistir, especialment quan són audicions musicals, per celebrar-se a nit closa gairebé sempre. Comprendreu el meu interès per l’art en general quan us digui que pel que respecta a la música, he intervingut activament en la reglamentació i fundació de la Lliga d’Associacions de Música, que acabo de publicar aquest meu primer llibre d’assaigs de crítica literària titulat “Poetes i crítics”, que sóc molt amic de tots els pintors de l’anomenada escola olotina, En Vayreda principalment, i d’altres artistes com l’Obiols, Monegal, Casanoves, etc. El meu músic és Mozart, el meu pintor, Rafael.

Conversant sobre el seu fort, com a home de crítica, ens diu les seves preferències i opinions sobre els nostres millors poetes i sobre les qüestions literàries de més valor actual. Anotem:

—Jo considero Verdaguer com el constructor, com el que a posat la primera pedra en el modern edifici del llenguatge literari català; sense la seva obra constructiva, Maragall, que és dels nostres poetes morts el més gran, no hauria pogut realitzar la seva formidable obra, perquè ell no era més que un poeta senzillament, i era incapaç de refer un idioma. Crec que aquell moment en el qual posseirem un idioma complet estem a punt d’aconseguir-lo. L’obra realitzada en uns 15 anys per Fabra és formidable, i la nostra llengua pot adquirir, gràcies principalment a aquest filòleg, un grau de regularitat que podria donar fruits saborosos a to ésser-ho. Cada parla té el seu geni peculiar i autòcton, però cada autor, tot reconeixent aquest geni general, ha de donar a l’idioma alguna cosa nova que, tot essent una prova del seu geni personal, sigui una aportació al geni íncola del llenguatge.

Cal indubtablement que els nostres autors coneguin a fons els nostres escriptors antics, dels quals poden aprendre molt, la gramàtica com obligació i necessitat, i els clàssics llatins i grecs; però entre tots hauríem de procurar que totes aquestes disciplines esdevinguessin cosa corrent, i no com ara, que tenen un aire de novetat que ens delata que manca un fons cultural que, com un pòsit, estès en les profunditats de la nostra racialitat.

El sabíem home de projectes per a l’esdevenidor, i home d’idealitats, i per això cap allí vàrem procurar d’encarrilar la conversa. Els amics T. Garcés i M. Font s’hi ajuntaren, i fou llavors quan aquesta prengué un aire de normalitat i quan J. M. Capdevila, ja més animat, ens digué les seves opinions i criteris amb paraules més vives i resoltes.

—Tinc diferents llibres i treballs en preparació. Un de titulat “Records”, que és un recull d’impressions i paisatges només lligats com a fons de conjunt pel record personal; un assaig sobre la teoria de les idees; un altre sobre “Estètica tomista”, lligat amb aquell per molts punts de contacte i amb el qual guarda moltes relacions, i entre molts d’altres, un que sortirà aviat en les pàgines de “La Paraula Cristiana”, i que segurament es titularà “Sobre la caritat i la riquesa”.

Opino que el catolicisme hauria d’ésser a Catalunya més avivat i, per tant, una mica més enemic de la burgesia, de la llei escrita, del reglament, del que la burgesia en diu ordre, progrés i autoritat; de l’art per l’art, del sentiment el sentiment, etc… i caldria que posés més de relleu i procurés restablir les valors d’un ordre més espiritual i més enlairat com són: la caritat, la cortesia, la bondat per la bondat, la bellesa per la bellesa, etc., etc., és a dir, contra tot allò que en les coses hi ha d’humà exclusivament i no de diví, o sigui, tot allò que els homes, de les qüestions espirituals i divines, s’apropien i posen al servei propi.

Quan dic que hom hauria de combatre la burgesia, volem combatre el que veritablement vol significar: la defensa de la mitjania. Tothom pot tenir alguns caires bons, però sovint defensem les nostres febleses, les faltes i els defectes, que fan que —fins socialment— l’ambient no es purifiqui, i la veritat no resplendeix. No cal dir com crec que hi ha burgesos conservadors i lliberals, revolucionaris i reaccionaris, de dreta i d’esquerra, bèl·lics i pacífics, clericals i anticlericals…

Recordem la universalitat dels seus coneixements i per acabar li preguntem les seves preferències en la literatura universal. Ens contesta:

—Un meu autor de companyia és Joubert. Manzoni és dels meus íntims en tota l’extensió de la seva obra. També Virgili i Mistral: la seva obra artísticament és prodigiosa. Em recordo, ara, d’una estrofa del final de “Mireia”:

“O bèlli Santo segnouresso
De la planuro d’amaresso,
Clafissès, quand vous plais, de pèis nòsti fielat!
Mai à la foulo pecadouiro
Qu’à vosto porto se doulouiro
O blànqui flour de la sansouiro,
S’es de pas que ié fau, de pas emplissès—la!”

O si voleu amb la bella versió de Maria Antònia Salvà:

“O belles Santes glorioses
de les planures salabroses!
Nostres filats de peix ompliu sempre que us plau;
mes a la gent pobra i mesquina
que a vostres peus s’arremolina,
o blanques flores de la salina!
Si és pau ço que els demanca, ompliu-la ja de pau.”

Després parlem de l’estil de “Calendau”, Garcés troba que aquest poema és “com una poma de colors encesos que només cal fregar-la una mica perquè tregui llustre”, i ell es mostra conforme. Després continua:

—El Mistral no tan conegut de “Memòri e Raconte” també el trobo deliciosament meravellós. Lafontaine també és un meu autor íntim en tota la seva obra: tant en les faules com en la prosa. Mistral i Lafontaine mostren com per regla general els poetes de veritat són artífexs d’una bona prosa.